Ja en són 24, i aquest cop a 10.489km de casa. La gent estimada esta lluny però a l’hora molt a prop. El dia s’ha despertat amb retràs pel jetlag de la nit anterior però les primeres 24 hores a Buenos Aires prometien ser intenses i espectaculars. Petonets de la Merxe de bon mati per felicitar-me i fer-me sentir com a casa, missió complerta.
Aconseguim 1300 pesos argentinos desprès de recorre un camí que semblava etern i rodejat de franctiradors. Tenim una segona missió, aconseguir mòbil. De moment fallida, és massa car.
Dinem una autèntica Pasculina, algo similar a una quiche de espinacs i ou. Les pizzes, que diuen són les millors del món, satisfan les nostres expectatives.
Passegem durant hores pel que serà el nostra barri, Palermo. Sense voler-ho topem amb la immensitat de l’Hospital Clínicas i la Facultat de Medicina. Cua per fer burocràcia que dura hores, per demà prendrem paciència.
Preparem un sopar digne dels 24 anys: fajitas de pollo amb verduretes, Falet(la beguda “tajil“ nacional dels joves), pastís de dulce de leche amb espelmes albi-celestes i un grup per sopar de lo més pluricultural. L’ambient ple de música nacional, guitarres i cançons de Ben Harper, parlem de fotografia, disfresses i del Cinexin. Em sento com a casa, integrada, com si sempre hagués estat aquí. Aquest any 24 promet, complirà les expectatives?
Si tenim en compte que 1€ són 5 pesos, 1 peso no és més que 20c€. El seu valor és casi insignificant, més si considerem que amb aquests diners, a Barcelona no tens ni per tirar-te un pet. A Argentina, però, amb 1 peso pots fer forces coses. És el que et costa agafar un autobús de ciutat, viatjar en tren durant 1 hora, el que et costa una empanada o un alfajor barat, et serveix per donar propines als que et carreguen la motxilla al bus... vaja, és força útil pel valor real que té.
Problema! En aquest país, de prop de 40 milions d’habitants, potser hi ha només 40 milions de monedes!! És increïblement complicat aconseguir monedes! Es veu que com el seu valor va a arribar ser tant petit durant la màxima devaluació del peso, tenia més valor el metall que la moneda en sí, pel que algú es va anar quedant les monedes per fondre-les i vendre el metall!! Welcome to Argentina!!
Conseqüència: Ningú té monedes!! Quan pagues un taxi, et perdona els cèntims per tal de no tornar-te el canvi en monedes. Els establiments que no tenen canvi (la majoria) et tornen caramels pel mateix valor. A més, els autobusos s’han de pagar en monedes!! O sigui que quan en tinguis una en la teva possessió, primer dona gràcies al cel per aquest privilegi, i després guarda-la com si d’un Iphone es tractés!! I si necessites monedes i no en tens, sempre pots anar a Retiro, l’únic lloc de tot Buenos Aires on canvien bitllets per monedes, fer una cua de prop de mitja hora, i aconseguiràs un màxim de 20 monedes!! Visca!!!
Així que recordeu, a Argentina hi ha més vaques que persones i més persones que monedes!!
Chao mi Buenos Aires querido. Adiós avenida Santa Fe. Adiós el 3A de calle Charcas. Se que te voy a extrañar. Adeu germaneta, compy de trifulcas i gran pilar. Adeu a tanta gent coneguda que han estat una petita familia porteña en el meu pas per capital. Adeu cementeri de la Recoleta i plaza Francia amb el seu mercat. Chao ferias de domingo, San Telmo, tango, milonga y choripan. Cuida’t molt obelisco, avenida Corrientes, teatre Colon. No se rindan mis queridas madres, cuídenme la plaza, a luchar! Nos vemos casa rosada, café Tortoni, congreso, Rayuela y London Bar. Arde de pasión la bombonera, això si que és animar! Tot pintat de groc i blau, Maradona, és un crack! Chao cartroneros, pobresa, chamullo i ego. A vosaotros no os voy a estrañar.
He aprés a fer medicina, però una de més social, sóc més psicòloga, més artista, ecologista y espiritual. He solucionat problemes impossibles, he aprés a arribar tard, he frenat per un segon el ritme per poder mirar un xic més enllà. He teixit amb llana de llama, m’he fet una addicte al mate total. He estudiat historia llatinoamericana, m’he indignat per les desigualtats, odio el neolliberalisme, no puc ni veure els militars. He vist el pueblo unido, i de moment no l’han vençut. He aprés que es pot ser solidari malgrat no tenir res per menjar. He canviat el meu vocabulari, ara ja no lucho ara és luchá!
Els pels de punta només de pensar-ho però…y todo lo que me queda por andar? Caminante no hay camino, se hace camino al andar. I molt millor si mentre camines vas escoltant, aprenent i disfrutant. Adiós mi Buenos Aires querido, gracias, te voy a extrañar.
Foto: primer dia a Buenos Aires, salt a Avenida Cordoba just devant de la facultat de Medicina
La sanitat és gratuïta i universal, socialisme, los zurdos, la sanitat dels pobres. Tot i això, la Soledad no pren antiretrovirals. Perquè no pren antiretrovirals la Soledad? L’hospital amb aires arcaics, d’una altra època i grans sales comunes ofereix gran varietat de les més espantoses i rocambolesques complicacions del SIDA i la Tuberculosis, complicacions que mai arribaríem a veure a Barcelona en la era del TARGA. Tractament n’hi ha per tothom, però no tots el reben. Perquè no es tracta la Soledad? Perquè hi ha tanta tuberculosis si la Rifampicina, l’Isoniacida i l’Etambutol no s’han de pagar i estan a l’abast fins i tot del més pobre?
La Soledad ha ingressat aquest mati a la sala 21 de l’hospital Muñiz, te 18 anys i te VIH. Això no és el motiu de consulta, ni molt menys! En aquest hospital el mínim que es té és un SIDA o una Tuberculosis de llarga evolució. Ingressa per diarrea crònica, en te des de els 11 anys, moment en el que li van dir que tenia el VIH. Com pot ser que amb només 11 anys la Soledad tingués SIDA? La seva mare no s’havia fet les proves durant l’embaràs i li va transmetre l’infecció en el moment del part. Ella tampoc no ho sabia que el tenia. Perquè no es va fer les probes la Soledad quan li van diagnosticar el VIH a sa mare? Mai li van dir, sa mare es trobava a la presó a la Plata, ningú cuidava a la Soledad. Els serveis socials la van trobar a punt de morir de desnutrició i amb convulsions generalitzades amb només 11 anys. A l’hospital, a més de dir-li que tenia SIDA li van dir que tenia toxoplasmosis cerebral (una infecció molt greu del cervell secundaria a una disminució prolongada de defenses que provoca el VIH).
La Soledad rep tractament mentre està ingressada, millora. Li donen l’alta i...ya fue!!!
Consulta de nou amb 17 anys. Un mati es desperta amb el mig cos dret paralitzat. El Toxoplasma, que des de els 11 habita el seu cervell, està fent de les seves. Li donen tractament mentre està a l’hospital. Millora. Molt bé Soledad! te n’has sortit! La Soledad té 17 anys i dos fills. Sense un pare. Sense una feina. Els nens estan sans - diu- tot i que tant el SIDA com el Toxoplasma tinguin un risc elevat de transmissió al nadó durant el part. La Soledad s’escapa una nit de l’hospital. Ja no tornem a veure més a la Soledad.
Avui ha tornat a ingressar la Soledad, va coixa, no s’ha recuperat del tot de la paràlisis de l’hemicos que va tenir. Parlar amb ella és com parlar amb un vell alzeihmerós. No respon. No entén, o no vol entendre. No vol viure. Porta massa temps jugant amb la mort. No vol medicació. No vol metges. No vol res. No vol.
Iniciem el tractament. La Soledad respon bé després de 4 dies ingressada. Ja s’anima a parlar amb mi. Bon dia Soledad!Com et trobes avui?
Arribo a l’hospital i vaig a saludar els meus pacientitos com cada matí. La Soledad ha fugit durant la nit. HA FUGIT?!?! Adéu Soledad!
No ho entenc, no ho entenc, no ho entenc...en un país que te la sort de que la sanitat és gratuïta i universal, quin és el problema? el problema...és social...
Arribo a la meva nova retació d'aquest més, Infectologia amb el temps just i el pet al cul, com sempre! La sala és enrome i amb sostres alts rollo sala d'hospital de tubercolosos dels anys 50. Tots els pacients estan uns al costat dels altres sense una paret que els separi, ni un llençol, ni un biombo,...res! S'ha d'entrar amb masqueretes d'aquelles que sembla que vagis a l'espai(3M) i amb guants passi el que passi!L'ambient està ranci i viciat. La incidència de Tuberculosis i SIDA és tant alta que no és mai el motiu d'ingrès, simplement es dona per fet que la tindràs. Nadem en LMP (leucoencefalopatia multifocal progresiva), el Penumocistis carnii és una minucia...flipa!.
El resi que m'han adjudicat em pregunta si ja m'han xivat que te el pacient del llit 9 i jo li contesto honestament i amb por que no. Fa un somriure malèvol i decideix que tots dos anirem a parlar amb el pacient i que al final li he de dir que té. Que??!?! tinc pooooorrrr.....Anem cap allà!
Dr: Hola David, buen dia, como te encuentras hoy? Te vamos a hacer unas preguntillas para el informe dale?
Però...però..però...aquets home està groc!!!però no groc aixi com qui no vol la cosa, està groc fluorescent!!!! No m'ho puc creure, amb els ulls com taronjes flipant amb el color llimona panetrant que té el pacient proseguim l'iterrogatori...
Pacient: Si, no hay problema
Dr: David contáme, porque te vinsite al hospital?
Pacient: y vine porque comencé con fiebre hace 10 dias y mucho mucho cansancio. Fui a la salita y sin ni si quiera mirarme me dieron Ibuprofeno y me mandaron para casa. Después del fin de semana estaba peor. Tenia nauseas, vómitos y diarrea y no podia respirar, me ahogaba. Además me dolian todas las piernas, especialmente los gemelos, no podia ni caminar. Ah! y me volví amarillo!yo no me di cuenta...me dijo mi señora...pero si parece que estoy un poco amarillo no? (un poco?un poco?no se dió cuenta???però estamos todos locos!!!)
(No té lesions cutàneas, serologia de VIH i TBC negativa, no esput hemoptoic, anèmic, plaquetopènic, leucocitosis, transaminases elevades, no flapping, oligoanuria, coluria ,cratinina elevada, buf sistólic d'ejecció amb desdoblement del segon soroll, abdomen tou i depressible, auscultació respi N, neuro N, astènia i perdua de pes...em deixo de dir-vos algo???...mmm....)
Dr: muy bien y...vos de donde sos? dónde vivís?
Pacient: yo soy boliviano pero no regreso a mi país desde fin de año. Allá vivimos en una area rural. En capital vivo en Villa Celina (chavolas a lo fabelas), cono Urbano. La zona es fria y vivimos en frente de un arroyo y un gran basural. A veces vemos ratas y también muchos perros enfermos y sarnosos. En casa vivimos mi mujer y mis dos hijos.
Joder!Aquest home te tots els factors de risc infecciós imaginables!!!
Mentre tornem al Box de metges el meu cap va a mil pensant quin cony d'infecció rarisima i inexistent a España deu tenir...mmm...el resi es recrea en que el cas es de llibre, de llibre??!!mmm..que deu tenir, que deu tenir...
Pels que esteu intentant resoldre el cas clínic us dire que el que tenia és.....aiaia!!!LEPTOSPIROSIS!!!(de libro!!)que fuerte, que fuerte!!!Pels que no us dirè que tot i que sospitavem d'una espiroqueta i que la italiana i jo vam estar intentant endevinar que tenia...ens ho van haver de xivar....ooooohhh!!!
El papa Rovira ha vingut de visita a Buenoas Aires. Ha estat una supervisita exprés de 24 hores, però la veritat és que ha estat genial estar amb els de casa i sentir les noticies fresques i de primera mà de com van les coses per terres catalanes, com està la família, i perquè negar-ho, el jabuguito i mancheguito que ens ha portat també han estat un bon suborn.
Que veure en una visita exprés d'un dia a la capital bonaerense?
Itinerari bàsic: pel mati recollida (amb una mica de retràs) al aeroport i mostra interactiva del petit piset (està mínimament endreçat i l'Adrià s'ha il.luminat a fer el llit, minipunto per ell!). Anem volant cap a la Boca: Bombonera y Caminito. Com no és diumenge prescindim de San Telmo perquè entre setmana no hi ha gaire res. Fotos de rigor i volant cap al obelisco (plaza de la República) i a dinar a la millor pizzeria del món segons els porteños, Guerrin (Corrientes sobre el 1200), on a més a més també fan les millors empanades de pollo que he tastat.
Caminem per microcentro: avd. Mayo, plaza de Mayo, casa rosada, Congreso...que les empanades s'han de baixar!!!
i per la nit...a una super parrilla. Barra lliure de carn per 45pesos!!! Impressionant!!! l'estomag però no dona per tant després del dinar. Ens moderem i demanem un bife de chorizo, tiras de asado y 7 chorizos. Moderem?
Amb les panxes ben plenes caminem fins a casa tot xerrant, com durant tot el dia, de tot el que estem aprenent aquí, de lo bé que estem, lo bé que estan i tot i que ens trobem a faltar, lo gran que és tota aquesta experiència.
M'encanta haver pogut compartir part de la meva experiència amb una mica de la meva familia.
Merci per venir papa!Will be back in Christmas...hope so!
- Nos hacemos unos matecitos?
- Dale!!
- A vos te gusta el mate?
- y siiii!!!!!!!!
-Però...vos no sabés preparar mate...?
Com actuar devant d'una situació "cotidiana" com aquesta?penseu que una de les coses que cal fer per camuflar-se a Buenos Aires, com un bon argentí, és entendre a la perfecció el ritual del mate. Us aviso des de ja que està tot ple de normes que cal integrar, i es que "no es tan facil".
Punts bàsics a seguir:
1) Comprar un metecito amb la bombilla. De matecitons n’hi ha de tots els tipus i gustos. Los entendidos diuen que els millors són els de carbassa però en podeu trobar de vidre, os, fusta de pi, palosanto, metàl•lics... n’hi ha de mil tipus i tots són preciosíssims!!!! Recordeu que “el tamaño tambén es importante” i que els millors per una o dos persones són els més petitets. En els que són massa grans el gust no es concentra i queden “lavados”, es a dir, massa aigualits.
2) Curar el matecito. Molt bé nois, aquest és el punt més important de tots ja que si no correu el risc de que us passi com a mi que ja n’he comprat 4 de matecitos!!!sisi...un autèntic desastre!!però ara que ja ho he entès (espero) el meu objectiu en aquest post és transmetre-us el meu saber perquè no cometeu els mateixos errors de principiants. Recordeu, els matecitos de carbassa és curen amb yerba mate i aigua tèbia durant aprox. 48h. Un cop passat aquest temps és renta i es deixa assecar sempre boca avall perquè no és podreixi per la humitat. Els que són de fusta s’han de curar amb manteca o llet durant també 48 hores, rentar-los i deixar-los assecar també boca avall. Important: les carbasses no és poden deixar massa temps amb la yerba dins un cop utilitzades (creixen fongs, i això també ho dic per pròpia experiència), es recomana rentar-les després de cada utilització. Pels de fusta en canvi es recomana deixar-los amb la yerba dins fins a la propera utilització perquè així es van impregnant del bon gustet.
Si ja us he dit jo que era una autèntica ciència això del mate...i encara no hem arribat ni a preparar-lo!!Imagineu-vos...quina feinada...
3) Elecció de la yerba mate perfecte. La yerba més famosa és la Rosa Monte tot i que és forta de collons!Pels que us esteu iniciant en el mon “matil” jo us recomano la Tranquera que és més suau i molt bona!
4) Ja hem arribat a casa amb el nostre matecito i la yerba i hem curant el mate durant 48h...i ara que? ara toca preparar un mate bonisissim!!som-hi...
Carregar el mate ¾ parts, tapar-lo amb la mà i agitar enèrgicament per tal de treure el polvillo
Tornar a col•locar en la posició original i posar un parell de dits d’aigua tèbia. Deixar reposar 2 minuts abans de clavar la bombilla en un angle d’uns 60º
Començar a cebar amb aigua escalfada prèviament en una pava (tetera; mirar post amb títol català-argenit-catlà) fins els 84ºC. Recordeu que l’aigua mai pot arribar a la ebullició ja que cremaria la yerba i..apa!tot a la merda! I a tornar a començar!
5) Prendre mate en grup. Molt bé, si has arribat a aquest punt vol dir que ja has assolit l’objectiu de prendre mate sol en la intimitat de casa teva però...i si t’ofereixen mate en un grup? Don’t panic! Aquí van unes pautes bàsiques:
El mate sempre es pren en ordre i en el sentit de les agulles del rellotge
Quan acabes sempre li has de tornar el mate al cebador perquè ell el prepari i el passi al següent
Si dius gràcies al retornar el mate el cebador interpretarà que no en vols més i no te n’oferirà a la propera ronda
Recordeu-vos d'acompanyar sempre el mate amb algunes galetetes dolçes o xocolata per a matar-li l'amargor. La meva recomanació: galatetes agridulces Don Saturn!ñññaaaammm!!!!!
Espero, com cada dia, d’incògnit darrere d’un diari al cafè de la cantonada de las Heras amb Puyredon. He demanat un cafè amb llet i torradetes de pa amb queso crema i melmelada ja que les tres medialunas diàries comencen a passar factura sobre el michelin de la felicidad.
La noia que passeja els gossos gira puntualment la cantonada, just per davant de la facultat d’enginyeria, amb el seu exèrcit de cans: el Pastor Alaman propietat d’aquell antic militar arriba amb cara de pocs amics, tres Caniches cada un amb un llacet més gran, llampant i a la moda que l’anterior, el Golden negre, el Bulldog francès (Rodolfo pels amics), un Bouvier de Berna amb posat aristocràtic i un Cocker que s’està barallant amb el petaner d’orelles “respingones” que dormia plàcidament en front de la floreria. Ostres! El Dogo gris cendra avui no hi és!quin greu...és el meu preferit!
Mentre s’acosten ressona dins el meu cap la cançó de funkytown, com sempre que s’acosta un gos que mira amb perspicàcia el món que el rodeja. La noia s’acosta cap on sóc jo i el cor em fa un salt. Ve cap aquí!No m’ho puc creure!Haurà advertit la meva presència cada dia a la mateixa cantonada mentre faig veure que estic ensimismat amb la lectura del diari? Haurà advertit la meva mirada indiscreta repassant la seva silueta escultural quan gira la cantonada? Deu haver detectat la meva mirada encandilada observant els seus moviments de ballarina mentre s’acosta des de el fons de passeig? Merda! Segur! He estat descobert! Ràpid...pensa...fes alguna cosa que ve a parlar amb tu!! No et quedis amb aquesta cara de burro!!
Començo per posar el diari del dret i fingeixo estar més concentrat del que mai ha estat ningú llegint un diari. El cor em va a mil. Potser és vol declarar? No pensis tonteries! Em dic a mi mateix.
La noia passa molt a prop i enganxa el ramat de gossos del màneg d’un porta només a uns metres de mi. Els gossos han envaït el portal i l’inutilitzen completament. Veig la veïna del 5è que intenta sortejar-los amb dificultat. Ho ha aconseguit!
La noia que passeja gossos es passa més de 30min xerrant efusivament amb l’amiga amb la qual havia quedat! Els gossos s’ho prenen amb calma i ja s’han “espachurrat” per terra i estan mig adormilats. Tots excepte els tres caniches que segueixen pavonejant-se davant de cada gos que passa pel carrer.
Quin morro!! penso jo. A aquesta noia li paguen per a que passegi els gossos! Però li perdono perquè...aix! és que és tan perfecte!
Al cap d’una estona ella s’aixeca i es disposa a continuar el seu passeig. Segueixo fabulant amb silenci sobre la seva personalitat i incalculable perfecció: segur que toca el piano i estudia francès, llegeix a Cortázar i li agrada viatjar, segur que és artista i es preocupa de reciclar, i es desplaça amb bici per no contaminar, i...s’acosta a la seva amiga i de cop i abans de que jo tingui temps de reaccionar li planta un petó de pel·lícula en tots els morros!Que?! Em quedo en xoc!Com?que?però si...ella no estava enamorada de mi?però...mentre encara tinc els ulls com taronges passa pel meu costat, desfà el nus que mantenia els gossos fixes i és disposa a continuar direcció al cementiri de la Recoleta.
Abans de desaparèixer definitivament de la meva vista encara la sento cridar des de l’altra banda del carrer: “Te amo Lau!Llamáme luego!”. Per si encara em quedava algun dubte...
Doncs si, fent realitat els dessitjos de la majoria de companys de Barcelona, a qui els hi vaig explicar com 35 vegades els meus plans de viatge, finalment he recorregut els 10.489 km que separen Barcelona de Buenos Aires, i ara ja em trovo en terres argentines des de fa un parell de setmanes.
Podria explicar ja un munt d'anecdotes d'aquestes dues setmanes, com lu del segrest, o el anar a una casa de canvi i que la "casa" en questió fos un home en mig d'un centre comercial prenent un café:
- Oiga, pero no le da miedo estar con tanta plata en medio de un centro comercial donde transita tanta gente, tomando un cafe?
- Ai... llevo ya en esto 30 años, y vos no lo vés, pero acá tengo a muchos policias trabajando para mi...
O aquella en que vaig passejar per la facultat d'enginyeria, i mentre estava assegut a unes escales llegint la guia, se m'apropa un paio i em saluda:
Ell - Hola
Jo - Home, per fer un paio amable! Hola
Ell - Jesús te ama!
Jo - Uh... amable pero boig - Perdona?
Ell - Digo que Jesús te ama
Jo - Ah, molt bé, el primer tio que em ve a parlar, i es per dir-me que Jesús me ama... Este... que eres de aqui?
Ell - No, yo soy cristiano, y Jesús te ama, te ayuda a encontrar el camino. Yo creo en Jesús, porqué el me ama. Tu amas a Jesús?
Jo - No sé quin rollo tindran aquest tal Jesús i el tio aquest, pero a mi aquestes coses no em van... Este...yo... a mi estas cosas no...
Ell - Peró el te ama aunque tu no lo creas!
Jo - Ya, pero nuestro amor no puede ser, estoy con otra... Esto.. tengo que irme ya
Estava sortint per la porta de la facultat, que encara sentía de fons "pero el te ama y te muestra el camino!!".
Peró bé, no escric aquest post per explicar totes les anecdotes, si no per fer una primera exposició de les fotos que he anat prenent aquests dies. De moment totes són de Buenos Aires, i es que no ens hem pogut moure gaire pels voltants.
Comencem pel cementiri de Recoleta, lloc on estan enterrades les persones de classe alta de la ciutat. El cementiri en questió és com tot un barri de gran, i hi ha mil carrers on et pots perdre allá dins.
Aquesta placa està a la tomba d'Evita Peron, autèntica idol nacional.
Aquest és un dels subjectes de classe alta de Buenos Aires.. jeje
I aquí una foto pseudo-artistica que vaig fer... Detalls com aquests el cementiri n'estava ple, pero no en penjo més per no fer-me repetitiu.
Un altre barri que hem visitat és San Telmo, que té la gràcia de ser un barri bastant "bohemi" (és a dir, turístic de collons) on el diumenge hi ha mercat.
Com no podia ser d'altre manera, a Buenos Aires, en un mercat on la concentració de guiris és d'aproximadament 4 per m2, hi havia bastantes parelles ballant tango. Aqui deixo la imatge d'una de les parelles, dificilment fotografiables desde la posició en que estava, rere de 564 persones.
I aquí la Gemma, observant atentament les botiguetes bohemies (recordeu, turistiques de collons!)
Per últim, un bar ambientat així del rollo bohemi, en el mateix barri de San Telmo (bohemi, pero cada café amb llet a 2€..)
A próposit de l'anecdota d'abans, us deixo una imatge de la facultat d'enginyeria. Es per flipar! es veu que van voler construir una catedral, i a mitja construcció, quan encara no van posar la cúpula, van veure que s'els hi esfonsava per excés de pes.. total, que com no van poder acabar-la com a catedral, la van deixar a mitges i la van adaptar com a facultat d'enginyeria. Resultat: Una facultat impressionant, amb aules supergrans, taules aixi de fusta.. sembla que tornis a una facultat dels anys 20, és un autentic museu.
I per acabar, no podia si no posar una foto d'un element que torna bojos als argentins: el mate. Ja explicarem amb més detall tota la cermionia del mate, pero bàsicament és una infusió que prenen els argentins (i uruguays) en grup, en un recipient com aquests. Hi ha una increible varietat de mates, alguns de carbassa, altres de fusta, uns de vidre... en fi, ja ens explaiarem més endevant amb aquest tema.
Doncs res, fins aqui la primera sessió fotografica de Buenos Aires. En el següent capítol, veurem les fotos del microcentro, puerto madero i la reserva "ecologica" de Buenos Aires.
“Oh, és que m’han dit que Buenos Aires és una ciutat perillosa”.
No s’espanti senyora, segurament no és tan perillosa... ho és molt més!!! Aquí els perills poden venir per totes bandes.
Comencem pel trànsit. Has d’estar molt fart de la teva vida si creues el carrer quan hi ha vehicles a menys de 100 metres. Un esport nacional, que duen a terme els conductors d’autobusos, és endur-se per davant a quan vianant vegin passar, pel que es recomana SEMPRE creuar un carrer només quan vegis que un porteño l’està creuant... Potser mors igualment en el intent, però com a mínim s’han endut per davant a un dels seus també...
De fet, el tema de la conducció és delicat, perquè si en altres coses és bo que els Argentins barregin part de la cultura espanyola i italiana, evidentment en la conducció no ho és. El bon argentí, el de pura cepa, obra la porta del seu cotxe, s’hi acomoda, fa el contacte amb les claus, i com a rutina, toca el clàxon un mínim de 20 segons i es queixa d’algun altre conductor. No es que hi hagi cap motiu per fer-ho, però si no ho fes, segurament seria indicatiu de que està malalt, ha enganyat a la dona i se sent culpable (culpable per enganyar a una dona??? No serà aquí...) o alguna cosa no va bé...
Altres perills poden venir donats perquè t’ensopeguis amb una rajola de la vorera (que estan totes obertes i destartalades), perill que s’accentua quan vas pel carrer i et creues amb una de les Miss Universo que hi ha per aquí (aquí si que s’agraeix que les argentines siguin barreja d’italianes i espanyoles...), així que es relativament freqüent que et fotis de lloros contra el terra. A més a més, aquest perill es complementa amb una gran tècnica elaborada pels argentins. Aquí hi ha un ofici que és “passejador de gossos”, pel que et trobes persones que passegen com 15 gossos elles soles. Òbviament, una persona no anirà recollint totes les defecacions (quina paraula més maca per un concepte tan lleig) dels seus animals, pel que el carrer es queda ple de merdes de gos. És a dir, quan camines has de vigilar de no ensopegar amb cap rajola, ni de creuar-te amb cap porteña i a més, vigilar el camp de mines que van deixant els gossos. Si et passen les 3 coses al mateix temps, hauries desitjat creuar el carrer amb un autobús apropant-se...
No podria acabar aquest post sense esmentar altres perills com és el que un argentí t’agafi per banda i et comenci a parlar... això és molt maco, perquè pots xerrar distretament amb la gent d’aquí... si no fos pel petit detall de que quan comencen a parlar, no paren! Son una gent capaç d’estar com 3 hores seguides parlant sense callar ni per respirar, pel que tard o d’hora el teu cos diu “prou!” i les cames et comencen a caminar cap a creuar un carrer (la mort més ràpida que us pugueu imaginar).
Després tens altres perills de l’estil que et truquen a les 11 de la nit a casa per dir que et segresten i et foten un parell de trets (veure post “Segrest expres”), o que t’empanis caminant i et fotis en plena nit en un barri de xavoles o que estiguis ostentant massa en zones on no ho hauries de fer... Val a dir que tots els establiments estan barrats, i a partir de les 6 de la tarda que es fa fosc ja no pots entrar a segons quines botigues, si no que has de demanar el que vols al botiguer i ell ja t’ho ven. Les cases també tenen moltes mesures de vigilància, i en general es percep en la gent bastanta por. Nosaltres, de moment, només hem tingut l’ensurt del segrest (“només”, jeje)... ja us mantindrem informats si ens passa alguna de més grossa!
Surto tard de casa i baixo es escales del tercer pis esquivant somiers, bosses d’escombreries i tot tipus d’objectes que els veïns han anat col·locant amb els anys com si es tractés d’un guardamobles.Quan arribo al entrepiso l’Eduardo(rei porter i senyor de l’edifici) em recorda que no es pot baixar per les escales perquè allà no es pot garantir la nostra seguretat i em recorda un cop més que és el seu deure com a encarregat aconsellar-me que d’ara en endavant baixi en ascensor. Li dic que sí i penso que seguiré fent el que vulgui. Ell també ho sap, suposo.
Surto al carrer mentre em cruspeixo la darrera mossegada del meu entrapar de pernil dolç i mozzarella. Les escombraries segueixen apilades per totes les cantonades com la tarda anterior. Realment les recullen algun dia?per mi es mantenen estables com formant part del paisatge urbá, ni augmenten ni disminueixen, simplement mantenen el seu ecosistema en la cantonada de Charcas amb Bulnes just davant d’aquella floristeria tant bonica en front del cafè Martinez.
Arribo a la cantonada de Coronel Diaz amb els peus ben molls. Com cada matí els grandiosos senyors porters(reis i senyors de les terres) s’han llevat ben d’hora per a complir la seva missió primordial i cabdal del dia que consisteix en regar els terres i convertir la ciutat en una piscina traslladant la merda així des de el seu portal al d’un altra.
Mentre recorro les 14 cuadras fins a l’hospital invento històries de mons llunyans i trobo molt i molt a faltar els meus 30 minuts diaris de radio mentre espero pacientment atrapada a la caravana de l’entrada de Barcelona.
Arribo a l’hospital amb 5 minuts de retràs. Tot i això em paro a comprar un cafè per emportar a un baret recientment descobert. 1,5 pesos em diu el dependent d’uns 50 anys mentre s’escalda la llengua tot prenent mate. Li pago amb 2 pesos i ell em torna 50cèntims(visca!penso jo amb cara de persona astuta. He aconseguit monedetes pel colectivo!)
La cua pels ascensors arriba fins a fora de l’hospital i jo ja arribo massa tard com per esperar. Toca pujar de nou el 5 pisos que em separen de l’aula magna de la càtedra de gineco. Arribo a les 8.15 minuts però tothom encara és al passadís xerrant del cap de setmana o del pla pel proper divendres. M’encanta el ritme de vida d’aquí. Toca entrar a classe i demà...la mateixa rutina...m’agrada tenir rutina, perquè això fa que em senti més aquí, com quan la Rosa a Sant Pau sap exactament com t’agrada el teu cafè sense que li demanis (cafè amb llet, tebi i sense espuma. Sucre, mai sacarina!).
(Nota prèvia: Luciana S. és la propietària del pis que ens han deixat per viure; D = desconegut)
RING, RING, RIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!!
23 hores, sona el telèfon.
D: Hola, buenas noches. Le llamo del 911, Policía Federal. ¿Puedo hablar con Luicana S. ?
Jo: Lo lamento, ya no vive acá.
D: ¿Donde puedo localizarla?
Jo: Pues la verdad es que se mudo a los EEUU.
Desprès d’explicar-li la situació actual, donar-li algunes dades personals i identificar-me prossegueix la conversa….
Jo: ¿Pero quién es? ¿De dónde llama?
D: Mire, señora…no se asuste….ha habido un tiroteo cerca de la casa. Un varón de unos 35 resultó herido de bala en el abdomen y una mujer recibió otro disparo en la cabeza.
¿Me comprende lo que le estoy diciendo?
Ambos están sin identificar ya que les robaron la billetera con la documentación.
¿Me comprende? No se ponga nerviosa…¿comprende lo que les estoy diciendo?
Tenemos motivos para pensar que uno de los heridos pueda ser familiar de Luiciana S. y….
Jo: Pero como, pero…yo…haber….yo no entiendo nada!!Yo llegué acá recién hace 3 meses y no conozco a nadie, no voy a hacerme responsable de….
D: Señora…no me entendió! Estas personas están muy graves, necesitan una cirugía urgente y no tienen obra social ni nada con que pagar! Lo lamento pero usted deberá hacerse responsable de ellos o morirán. Debe venir de inmediato al hospital con la plata!!! ¿Lo entiende?
Jo: ¿Pero que?! yo no puedo hacerme responsable! No entiendo nada!! Ni siquiera conozco a estas personas, ya le dije que no soy de acá y…
D: (amb veu molt agressiva i amenaçant) Mira niña! Esto no es una broma! Vas a hacer exactamente lo que yo te diga y lo vas a hacer ahora!! Tenemos a un familiar de Luciana S. secuestrado en un taxi enfrente de la casa. Lo que vos vas a hacer ahora es agarrar toda la plata que tengás y entregármela de inmediato o esta persona morirá. Vos sos la responsable!
Jo: que, que….pero…yo…yooooo….no conozco a…no se…..
D: Calláte! y haz exactamente lo que yo te diga! Ni se te ocurra llamara la policía! Estamos enfrente de tu casa! Sabemos dónde vivís! Si hacés cualquier tontería entramos y les volamos la cabeza a vos y a tu novio!!Comprendiste? Esto no es un juego! Y ni se te ocurra intentar nada! Si llamás a la policía entramos, si colgás entramos y si hacés cualquier tontería entramos y disparamos!!!¿comprendés?
Jo intento dir-li a l’Adrià que truqui a la poli amb gestos. No m’enten, no sap que ha de fer i s’espanta al veure la meva cara de pànic. Que fem??!?! Pensar qualsevol cosa racionalment és impossible. Instintivament penses en penjar, però la por et paralitza i el nervis tot i que de moment van per dintre no tardaran en fer-se aparents amb un titubeig de veu. Només penso en trucar a la policia quan abans millor!!que fem?que fem?!?! Aha!el truc de la dona desvalida!!Això segur que funciona en un societat tant masclista com aquesta...
Jo: Mira….esttttooyy muy neviosaaa….mejor habla con mi novio que es un hombre y sabraaaa meeejorrr……
L’Adrià entretén a l’home hàbilment al telèfon. Els nervis van per dintre. Mentrestant jo truco a la policia des de lavabo, convençuda de que poden veurem amb els seus ulls làser de segrestadors amb superpoders.
La policia em diu que tot forma part d’una enganyifa per intentar que paguis un rescat i així ells embutxacar-se els diners. M’aconsella que pengi i em garantitza que no tornaran a trucar. Pel que sembla truquen des de les presons per intentar espantar-te i que paguis. Si no ho aconsegueixen amb tu...a por el siguiente!!!Crido encara tancada al WC a l’Adrià: “PENJAAAAAA!!!!ES UN TIMO!!!!PENJA!!!!!”
Seguim atemorits i reproduint l’escena mentalment encara una estona. No ens podem creure el que acaba de passar. Mirem amb recel per la finestra per veure si veiem algo sospitós, res. La nit es farà molt i molt llarga....insomni....
Se que sembla de peli...increïble però cert....ho juro!!!fins aquí el nostre primer ensurt a BSAS! A partir d’ara encara amb més precaucions...i recordeu-vos de no donar mai dades personals per telefon!
