Cabo Polonio

Bon dia a tothom!

Desprès d’unes setmanes de justificada absència (hem estat de viatge per Córdoba) i per tant sense actualitzar el blog, tornem a la càrrega. Tenim moltes coses a dir, moltes fotos a penjar i moltes anècdotes a explicar sobre aquest viatge, però de moment escriuré sobre un lloc no menys interessant i que teníem endarrerit des de fa temps: Cabo Polonio.

Ja vam avançar que Cabo Polonio és el lloc que més ens ha marcat d’Uruguai, i la veritat és que es fa difícil transmetre per escrit tot el que transmet aquest “poble”, ubicat a l’est d’Uruguai.

Començarem recordant com hi vam arribar: Es tracta d’un poble de platja... però de platja atlàntica! Això vol dir que no estem parlant del típic passeig marítim, palmeres al voltant, noies en bikini passant amb patins, botiguetes de gelats Frigo, blocs de 15 pisos d’apartaments, olor a crema protectora... no. Estem parlant de tot un desert enorme de dunes que de cop i volta es troba amb el mar. Ni pisos, ni botiguetes de Frigo, ni palmeres i ni molt menys camins per on les noies puguin anar en patins. Per no haver-hi, no hi ha ni electricitat ni canalitzacions d’aigua potable! Com no hi ha camins asfaltats, i l’únic camí de sorra que hi arriba és a través de les dunes, per arribar-hi has de parar el bus en plena carretera enmig de la pampa uruguaya. Un cop allà, uns jeeps et porten per un “mòdic” preu de 150 pesos uruguayos (aprox. 7 eurazos). Nosaltres vam anar-hi de nit, pel que no podíem veure absolutament res quan el jeep ens va deixar en plena platja. Això sí, vam descobrir un cel ple d’estrelles (de les que es veuen des de l’hemisferi sud) que vam captar amb una foto de llarga exposició:

Aquella nit vam dormir a casa d’una gent que durant els mesos d’estiu es dediquen a llogar dues habitacions i la resta de l’any viu de les verdures que planten al seu hort i dels diners que han pogut acumular durant els 3 mesos més turístics. La casa, construïda per ells mateixos, era tota un museu. De fusta per fora, amb 3700 objectes inútils decorant-la per dins, i pintada cada racó d’una pintura diferent, era com entrar a “Alicia en el país de las maravillas”.

Després d’instal·lar-nos i donar una volta per la platja amb la única llum que pot aportar la lluna, vam decidir anar a dormir per despertar-nos d’hora, augurant una sortida del sol encara més sorprenent. Com podeu veure en les fotos, no ens vam equivocar:

Després d’hora i mitja voltant per la platja, la família que cultiva les seves pròpies verdures ens va servir un esmorzar amb el millor dulce de leche del món. Havent menjat, vam decidir-nos a descobrir el poble pròpiament dit. Com ja he comentat, ni camins, ni asfalt ni res de res. Per tant, totes les cases estan col·locades sense cap mena d’ordre ni sentit. Una mostra del tipus de cases que ens vam trobar:

Una vegada ja vam flipar bastant amb l’aire “hippi” de les cases, vam anar cap al far, l’únic edifici en molts quilometres que disposa d’electricitat. Des de dalt, unes vistes impressionants. Com podeu veure a les fotos, el poble està ubicat en una petita península. També podeu constatar el model “urbanístic” del poble... el que us deia, ni palmeres ni noies en patins...

Com haureu vist, des de dalt del far vam veure una colònia de llops marins!! Allà dalt ens van explicar que Cabo Polonio és la major reserva de llops marins del mon! Vam decidir baixar corrents i apropar-nos-hi més, i quan estàvem a menys de 10 metres d’ells vam poder fer aquestes fotos!

Després d’estar una bona estona asseguts, contemplant els llops i compartint mate amb la gent del poble, vam decidir que era hora d’anar tornant cap a casa per agafar el jeep de tornada. Per desgràcia, només teníem 4 dies a Uruguai, però mentre el jeep ens portava pel camí de sorra a través de les dunes, entre bot i bot, sabíem que tard o d’hora tornaríem a Cabo Polonio. Potser en ple hivern, quan al poble no hi ha més de 50 persones i venen les balenes australs, o a l’estiu, quan el poble s’omple amb més de 4500 persones que sufoquen la calor en les aigües ben fredes de l’oceà.

CachiPLUM! chin! PUM!

Sortim de Colonia amb lleganyes als ulls, encara mig adormits i amb l’escalfor del llit dins al cos. 6am. Dormim les 2h que ens separen de Montevideo. Visita exprés a Montevideo. No massa recomanable. Poc per veure, més ciutat. Prenem un altre omnibus. Ja ens hi heu aficionat. Tot el que es veu fins on arriba la vista, pampa uruguaia. Trajecte de 5 hores, acceptable.

Ja portem 3h, no som ni a la meitat. Això serà llarg. PUMMMM!!!. Que ha estat això?. Pel soroll creiem haver perdut mig para-xocs. Nada por aqui, nada por alla!. Continua el viatge amb normalitat. Normalitat? 10 minuts més tard. Grrrrrrrrriiiiiiiiñññññññññññññiiii!!!!!!!!!!!! Frenazo d’emergència. Aturats a la cuneta. Que ha passat?. 5 minuts, 10....”Atención, todos los que vaya a Castillo que bajen del colectivo y suban a ese otro” crida el conductor. Adéu gent!, penso jo. A l’autobús hi queda un noi jove, una família molt molt hippie amb 3 nens i nosaltres. Quins nens més macos!. A fora foscor, molta foscor. Res més. Cap explicació. Esperem. Però al final, decidim sortir. Roda petada. Merda!. Som gafes!. El cel tot ple d’estrelles. Impressionat. Demà farà un bon dia, penso. No poden canviar la roda, esta soldada a pressió i necessiten una maquina especial. Merda! Esperem el mecànic del poble més proper. Més proper?. Jejeje!. Esperem. Mirem les estrelles. Esperem. Esperem. Esperem. El camió que ens ha de portar a través de les dunes fins a la comunitat hippie ens esperarà? Esperem!. L’opció B: caminar 10km a través del desert. Però en quina direcció?.”Sigan los cables de electricidad que van al faro” ens diuen. Si clar...!Ells ho veuen fàcil!. Arriba el mecànic. Salvats!. 1 hora de retràs. PUM! cachiPUM! chinPUM! PLOF!. Solucionat.

Prosseguim. “Cruce de Cabo Polonio” crida el conductor. 21.15h. Foscor. Carretera. Res més. Fred. Cap cotxe. El camió? Tampoc. Adéu autobús!. Esperem en mig de la carretera, el noi de la motxilla, la família hippie i nosaltres. Allà al fons! Una llum! Ens ha esperat el camionero!! Senyor camionero, senyor camionero!! visca! visca! salvats!!. Correm cap el camió. Paguem els 150UYU anada i tornada. Sablazo. BOING!BOING!BIONG!. rebotem entre les dunes. Compte! un arbre! BOING!BIONG!. “la Cañanada! Aqui bajan los catalanes!” ens crida el camionero. Joder aquí? Però si aquí no hi a res?només mar!!i perquè ningú més baixa?. RUUUUUMM!. Marxa el camió. Una dona amb un nen de 5 anys adorable i dos gossos gegants ens venen a buscar a la platja. Visca, salvats! L’hostal amb llum d’espelmes. Licor de dàtils de benvinguda. Ostia! que fort que és! Pa dentro!. Encens a l’habitació. Soroll de mar. Conversació amb la família. 24h no podem més. A dormir. Bon nit mar! Bona nit cel ple d’estrelles! Demà farà un bon dia, torno a pensar...

Destinació: Uruguay

A Buenos Aires:

Nosaltres: Che! Este jueves vamos a Uruguay!

Marcos (estudiant de medicina porteño): Uh! Relindo! Les va a encantar!

Nosaltres: Algún consejo? Algún lugar que no nos podamos perder?

Marcos: Y... no se, yo no fuí a esta provincia, pero diganles que el Mate es Argentino!

Bon dia a tothom! 

Avui parlarem del nostre pas per Uruguay, un lloc que per alguns és un país (els propis Uruguayos), per alguns és una provincia (argentins), per alguns és "algo" que està entre Brasil i Argentina, i per altres és una paraula que rima amb "guay".

D'entrada direm que el país ens ha enamorat (com a mínim a mi). El pla de viatge era el següent:

De Buenos Aires, agafar un ferry (Buquebús) cap a Colonia del Sacramento. Des de Colonia anar amb bús cap a Montevideo, passar unes horetes a la capital, i a mitja tarda agafar un bus cap a Cabo Polonio, un "poblet" de costa, situat a l'est del país (més info, mirar el mapa que tenim penjat a Sud America 2010).

Comencem pel principi: Colonia.

Agradable i tranquileta ciutat colonial. La gràcia és la part antigua de la ciutat, amb carrers empedrats, casetes baixetes i d'aire colonial i vistes al Rio de la Plata. Cal tenir en compte que per qualsevol americà, una ciutat com Colonia és una reliquia del temps. Aquí, una ciutat amb més de 400 anys d'história és inaudita, pel que és una destinació amb molt furor entre els porteños. Pels europeus, que tenim la sort de gaudir de ciutats i pobles realment antics, l'impacte potser és menor, pero tot i així val la pena apropar-s'hi, passejar una estona pel poble i gaudir de les vistes al riu.

Com s'hi arriva? Des de Buenos Aires hi ha una àmplia oferta de ferrys, principalment de l'empresa Buquebús i d'altres més discretetes. Nosaltres vam viajtar amb Seacat, un ferry força acceptable, que en una hora ens va deixar al port de Colonia i força barat (56 pesos, al canvi uns 11€).

Per que us feu una idea de com és el poble, us deixo algunes fotos que vam fer:

A les 6:30 del matí següent vam agafar el bus cap a Montevideo:

El viatge cap a la capital va durar un parell d'horetes, i cal dir que és força car si s'agafa com a base el preu dels busos argentins. El trajecte va sortir per 188 pesos Uruguayos (uns 8 euros) per persona. 

De la capital, poc a dir. Vam arrivar sobre les 9 del matí, i vam estar passejant fins a mig dia. Com a atracció turística, bàsicament destacar el casc antic de la ciutat, ubicada al la bora del riu i rodejada pel port. No és que tingui un encant especial, pero cal destacar que els edificis d'aquesta zona antiga, que tenen un aire decadent, recorden vagament als de l'Habana. Per altre banda, per la zona també hi ha el mercat del port, on des de les 10 del matí ja estàn les "parrillas" en marxa i a l'espera de ser devorades pels clients que s'asseuen en taburets a la barra del restaurat. Tot plegat molt bona pinta, pero a preus una mica desorvitats.

 

Conclusió de Montevideo: La vam visitar ja que teniem unes horetes mortes entre que arrivava el bus de Colonia i sortia el que anava cap a Cabo Polonio, peró en vista del que ofereix la ciutat, no ens hi haguessim quedat cap nit a dormir ni ens haguèssim desviat expressament per anar-hi. Sort que agafa de camí, que si no...

Per últim, queda pendent parlar de Cabo Polonio, sense cap mena de dubte, la joia de la corona de la nostra visita a Uruguay. De fet, el lloc en sí mereix un post per sí sol, pel que preferim deixar-ho per avui i actualitzar el blog els propers dies!

A Montevideo:

Venedor de videojocs (tots pirates): QUE EL MATE ES ARGENTINO?? El Mate es uruguayo!!! Pero no solo eso...Carlos Gardel? Carlos Gardel es uruguayo tambén!! Y alla en Buenos Aires le dedican calles y todo...Mundiales? Vos pensás que Argentina tiene más mundiales ganados? Obvio que no!! Uruguay tiene 4!! 2 más los dos que nos robaron! nos robaron!!porque el de 1930....