Huevo-taxi / Huevo-bus?. Bon rotllo generalitzat. Salsa, merengue i Chan chan.Callejón de Hamel. Cocodrils de pedra? ah no! que són de veritat!. Comandante Che Guevara (i que bò que està!). Dofins del zoo de Barcelona. Núvols, poca platja i més núvols. Copacabana. Pulserita tot inclòs (si, si però...de quina qualitat?!). Vòmits, virus, vòmits. Cases menjades pel salitre que han perdut el seu color despampanant original. Malecón i daiquiris. Cubans, cubanes i casa de la música. Cantar. Genes de festa. Plafons propagandistics mooolt partidistes (Fidel, vas bien!). Arroz, frijoles, arroz, huevo, más arroz, indigestió i de nou arroz. Osvaldo,Orion?. Gelat de xocolata sense maduixa a Coppelia, sensació constant d'estar a Port Aventura. Puros, ron blanc, ron negre, canya de sucre. Taja. Esperem, llargues i llargues esperes. Mengem mandarines a l'habitació. Ninotets de felpa i....FELICITATS!. Saltem mentre fem fotos. Fem moltes moltes fotos. Tu-cola. Càmares per tot arreu i converses clandestines. No fa sol però la cara ben cremada. Aftersun. Bodegita del Medio i escribim a les parets. Mojito. Arrasando als mercadillos. Cadillacs de tots els colors, carrerons amb aire melancòlic, pintures i roba estesa...
Cuba 2010 ( Viatge final de carrera)
Chan Chan - Buena Vista Social Club-
De alto cedro voy para marcané
llego a cueto, voy para mayarí
El cariño que te tengo
no te lo puedo negar
se me sale la babita
yo no lo puedo evitar
Cuando juanica y chan chan
en el mar cernían arena
como sacudía el jibe
a chan chan le daba pena
Limpia el camino de paja
que yo me quiero sentar
en aquél tronco que veo
y así no puedo llegar
De alto cedro voy para marcané
llegó a cueto voy para mayarí
Tu, fill de puta traicioner. Tu, tros de fusta desgraciat. Tu palangana, mal parit. Tu pixafluixa, engreït. Tú, mitjamerda, destraler. Tu, et busco i ja no hi ets. Tu, i la teva olor al coixí. Tu, tanco els ulls i et veig aquí.Tu, jo en tu havia confiat. Tu, i ara tinc el cor trencat.
L’espiral de ràbia i decepció és insalvable i se m’emporta avall, avall cada cop més i més en la profundament. Cinc hores asseguda a l’escala amb l’enèsima cigarreta consumint-se i mirant fixament el telèfon no han fet variar la situació el més mínim. El telèfon segueix quiet, impassible, sense sonar.
En tu jo vaig voler creure, ajudar-te i confiar, no volia malpensar. O potser, simplement, em vaig enamorar. Aquí estic ara esperant una senyal, un gran canvi irreal. No truques ni trucaràs i jo, només et vull odiar. Vull odiar-te per no voler lluitar, per llençar la pedra i amagar la mà. Odiar-te per les excuses que faig veure que em crec, per les abraçades que ara em podries estar fent. Odiar-te per bufa i els ciments del nostre castell de cartes esfondrar. Odiar-te pels secrets que ja a ningú puc confiar. Per buidar-me i prendrem una part. Odiar-te per deixar-me l’orgull fet miques i ferit. Vull odiar-te pel que m’has fet, pel que m’he fet, i per tot el que ja mai junts no farem. Vull odiar-te, odiar-te, odiar-te, odiar-te...però no puc.
El telèfon sona, per fi. Dubto per un moment si fer-me derogar o seguir el meu impuls inicial de llençar-me ferotgement sobre d’ell. Mentre m’ho penso salta el contestador. Era ma mare explicant-me no se que de la senyora Remei. Sense parar atenció al que ella em diu m’imagino que hagués passat si haguessis estat tu.
Vols que ho tornem a intenta? Se que ho he fet malament, creus que em pots perdonar? ...i la resposta, tot i lo dèbil que em fa sentir, sempre és sí, sí, sí...
I per fi aixecar la vista de terra per poder veure-hi clar. Deixar de frenar el sentiments i cridar. Comença a ploure i em vull mullar. Trepitjar el terra fregat. Fer un globus de xiclet i deixar-lo esclatar. Sentir la música i no tenir por a ballar. Mirar l’horitzó i entendre que no s’acaba mai, però entendre-ho de veritat. Levitar com en un món sense gravetat. Posar-me el bikini i nedar i sentir-me una sirena, i nedar. I començar per fer tot allò que no he fet mai o tot allò que ja he fet, però aquest cop d’una altra manera. Penso que és un bon començament...
Ningú va dir que fos feina fàcil, ho se, però que m'estigui passant això a mi...a mi!! la campiona mundial de Tetris abatuda intentant fer la maleta!! Això és imperdonable...
He pensat que necessitava ordenar un xic les idees per així intentar no descuidar-me res. Així que per tots aquells que com jo sempre teniu la sensació de estar descuidant-vos milions de coses, aquí va un llistat bàsic de que portar en una maleta per fer ruta:
-1 pantaló curt
-2 pantalons llargs
-4-5 samarretes
-Roba interior + mitjons(5-6 parells de cada)
-Pijama
-Polar/jersei de llana
-Impermeable
-Leotardos/samarreta tèrmica (en cas de països de fred)
-Crema del sol/Aftersun/Crema hidratant/ Crema de cacao
-Mini-necesser amb lo impresscindible
-Mini-farmaciola
-Toaletes de Bebè (recordem que la diarrea del viajero és molt traïcionera)
-Candau
-Kit costurero
-Rinyonera
-Navalla (tb pot ser útil un taper)
-Cintes/mocadors pel cabell
I fins aquí ha arribat la meva inspiració...la sensació de deixar-me coses persisteix tot i els meus intents de engreixar aquesta llista ja quasi interminable. Si algú se li acut alguna cosa important que m’estigui descuidant...animeu-vos i escriviu-me aquí sota!!!! Merci, entre tots aconseguirem tenir l’equipatge perfecte!!!
REYKJAVIK Jo em quedo les pelis d'en Kurosawa i tu els discos d'en Lou Reed. Tu la màquina del cafè perfecte i jo aquell wok tan ben parit.
Tu aquell jardinet de sobre taula, que vas voler comprar a Pekin que dius que si, que a tu et relaxa, però NOMÉS FOT QUE MERDA AL PIS!!!
....
...i aquest és el moment en que la Gemma cantava més fort la canço que el propi cantant amb micro i tot...ole!ese chorro de voz!!!jeje!
Un concert d'aquells que valen la pena. D'aquells que el subidón dura fins que arribes a casa i d'aquells que fan que aixi com qui no vol la cosa et converteixis en una super-mega fan incondicional!Són bonissims en directe i els monòlegs entre cançons no tenen preu!!!i com super improvisadament....El co-di-go da-vin-ci!El co-di-go da-vin-ci!l'hoooombra deeel veeent!!!!!jeje!
Ai Jean Luc, ai jean Luc! Vull entendre-ho però no puc!!!!!!!!!!!
Com trobarem a faltar aquests concertillus molonguis des de Argentina...visca els Amics de les Arts, Visca!!!!!!
PD: segueixo pensat que el més guay de tots es L'Eduard (Freddy Mercury para los amigos...jeje!) Els Amics de les Arts: catautorns d'habitació que es van trobar en un menjador.
Estem aquí, aquí però amb el cap allà, allà. Però...on és aquí?
Ens costa molt construir una vida, fabricar el nostre petit món com bacteris dins una placa de petri. Costa edificar uns ciments sobre els que créixer. Tota una vida hi pot cabre en nou caixes de cartró? Pel que sembla si.
Avui, una nova sessió de reconstrucció del mon. Sempre va bé si més no intentar-ho tot i que desprès de fer-ho tot segueixi sent igual de merdós que abans.
Et costa respirar, la ma et tremola i sents una gran pressió al pit, vols parlar, expressar el que sents, no pots. Vols que els dits es moguin i comencin a marcar, vols llençar el telèfon i esclatar a plorar, vols començar a corre i no parar, vols prémer el play i que la cançó més trista que hagis sentit mai comenci a sonar com si algú sabes exactament el que estàs pensant. Vols que t’aguantin mentre caus, que algú t’escolti o t’entengui però estàs paralitzat. Paralitzat per la por. Segueixes quiet amb el telèfon a la ma esperant una senyal que et digui que estàs fent el que cal, que has de marcar el numero i per fi parlar. Però no pots. El cor a punt de detonar. El discurs està assajat però les paraules s’han escapat. Et dones per vençut. Llences el telèfon sobre el llit, t’acluques en el teu racó, segur i apagues la llum. Intentes dormir.
Que hagués passat si aquella conversa hagués tingut lloc? Si tota la gent que calla parles de cop, que passaria? Si et digues que em sento buida i petita, que això no funciona o que no vull veure’tmés. Que passaria? Si plorés fins a sacar-me si crides fins a ensordir-te, si pares de respirar. Si moris per tornar a néixer, si per fi hi tornés a veure, si se m’atrofiessin els músculs just abans de saltar. Que passaria?
Abro los ojos lentamente, igual que debe hacerlo un oso después del invierno. Siento como si hubiera tenido un largo sueño. La luz que ahora penetra hasta el fondo de mi retina parece estar haciéndolo por primera vez en la vida. Duele. No sólo los ojos. Me doy cuenta que tengo todo el cuerpo magullado, entumecido, dolorido…como muerto.
¿Qué ha pasado? ¿Dónde estoy? No hay respuesta. Quizás ni siquiera he llegado a articular la pregunta de un modo comprensible o inteligible. No hay pregunta, aunque de eso tampoco estoy seguro.
RECORDAR, remediar, resucitar, revivir, resolver
Estoy solo en mi habitación, como de costumbre. La enfermera de turno descansa en la habitación contigua. He encargado comida China como todos los sábados por la noche. Para uno, también como todos los sábados. Xin Liu, la telefonista que se encarga de tomar los pedidos del restaurante chino de la esquina, ha anotado mi pedido de siempre. “Tallarines con mucha cebolla y sin pimiento, yo se” ha añadido con una vocecita impertinente como mofándose de mi. No me ha molestado.
El viejo vinilo de Ella Fitzgerald sigue sonando desde el fondo de la habitación gracias a un escacharrado y oxidado tocadiscos que heredé de la tía Dolores. Toda la habitación está impregnada con un aire rancio y a la vez nostálgico (la verdad, personalmente nunca he estado del todo familiarizado con este sentimiento llamado nostalgia).
Decidí morir ayer. Coger las riendas de mi vida. Llevo mucho tiempo reuniendo la fuerza para hacerlo desde esta cama que, poco o poco, se ha convertido en mi lavabo, mi cocina, mi centro lúdico i desde hace mucho tiempo también en mi tumba.
Recordar, remediar, resucitar, REVIVIR, resolver
Si pudiera volver a vivir los diez últimos años de mi vida, no lo haría. Si tuviera otra vez la vida por delante pero sabiendo que volvería a tener esta enfermedad, no la volvería a vivir. Tengo ELA. El día que me la diagnosticaron, no sentí la espada de Damocles balanceándose sobre mi cabeza al acecho de caer en cualquier momento. Ni mucho menos. Yo sentí la espada clavarse directamente, con un golpe, fuerte y seco, sobre el pecho.
Hice todas las preguntas. El cómo, el cuando, el porqué y la más importante, el por que yo. No hubo respuesta. Como siempre. Con el tiempo me he ido acostumbrando a no obtener respuestas.
Pasé todas las fases del duelo, aunque supongo que algo salió mal, en alguna de ellas aparque el coche demasiado tiempo con las luces encendidas y me quedé sin batería. Y así esperé, esperé diez largos años una grúa que viniera a remolcarme hasta el depósito. La grúa nunca llegó.
El entorno fue cambiando y yo seguía allí parado. Los parques se convirtieron en grandes y monstruosos bloques de pisos, nuestro banco con las letras G y D grabadas fue sustituido por un gran almacén con multicine de nombre exótico. En definitiva, el mundo se movía, caminaba, y yo seguía aquí, en punto muerto.
Recordar, REMEDIAR, resucitar, revivir, resolver
Si volviera a tener la vida por delante, no cambiaria nada. No cambiaría siquiera mi intento de suicidio.
Siento como si hubiera tenido un largo sueño… Mis ojos siguen cegados por la luz que ahora sé que es la del hospital. Cada vez siento los párpados más pesados. No aguantaré mucho más. Doy gracias, llevo muchos años intentando caminar sobre arenas movedizas, esforzándome por mantenerme a flote, primero un pie, luego el otro, por orden. Nada. Cada vez el cuerpo es más pesado, el cansancio se acentúa y yo me siento cada vez, más y más agotado, más y más hundido.
Recordar, remediar, resucitar, revivir, RESOLVER
De repente ese peso que cargaba en la espalda ha desaparecido, siento que floto, de la misma manera que te sientes fluir aliviada cuando por fin tienes la solución a un problema que parecía imposible de resolver.
Tras mi muerte nadie me echará de menos. Ya hace tiempo que vivo en una especie de limbo. En un mundo intermedio entre vivos y muertos. Yo prefiero llamarlo el olvido, donde viven la gente como yo, los invisibles. He dejado este espacio indeterminado y ahora, ¿qué me espera?. No lo se. Pero como se suele decir, “ cualquier tiempo pasado no fue peor” ¿o era cualquier tiempo pasado fue mejor?. Creo que prefiero la primera.
Som turistes orientats, som pirates arruïnats, plastilina indeformable, som infants desenganyats, som asèptics somiadors, poetes poc inspirats, som violins desafinats, som inútils consagrats, paradís contaminat, som hippies sense ideals, polaroids sense paper, som paraigües foradats, som iogurts caducats, som mitjons desparellats, som solteres amb compromís, som vinils inutilitzats, som bigotis pentinats, anarquistes reglamentats, som moniatos cultivats, pensadors desmemoriats, som britànics sense te, endevins desvisionats, som pilots desorientats, som catòlics sense fe, som idealistes que han perdut els ideals en un món descontrolat tant difícil d’estudiar, tant difícil de comprendre...visc-a la utopia!
Agafo el pot de pintura blanca amb cura. Quasi mecànicament introdueixo el dit dins per agafar-ne una capa suficientment gran com per cobrir-me tota la cara. Un cop homogèniament escampada agafo una mica més de substància del pot (mai em queda perfecte i s’han de fer retocs). El color negre pels ulls. Pinto dos cercles gegants, simètricament, un al voltant de cada ull. Un cop fets, acoloreixo tot el seu interior amb el mateix llapis negre (s’ha acabat, n’he de comprar més). M’arrisso el cabell amb una antiga maquina per fer la permanent que tinc de les joventuts de ma mare i em defineixo el rínxols perquè quedin molt i molt rodonets i ben marcats. M’hauria de tenyir d’algun color ben llampant el cabell penso, però no tinc temps, he de sortir de casa. Abans però em miro el mirall pensat...falta alguna cosa...que deu ser? El xiulet de la tetera anunciant que el te està llest em fa reaccionar. El nas vermell!!! Com me n’he pogut descuidar!!! un enorme i rodó nas vermell és imprescindible!!. Ara si, està tot preparat i puc sortir de casa amb la pressa habitual, la tassa de té sota el braç i entrebancant-me amb les sabates tres números més grans que el meu, de color verd periquito, que vaig comprar en un mercadillo de segona mà en un antic viatge a Amsterdam.
Aconsegueixo arribar el cotxe. Somric mentre em miro la cara al retrovisor. Per fer el que jo faig s’ha de transmetre molt bon humor. Practico un parell de ganyotes i cares estranyes al mirall central de cotxe abans d’arrancar, el dia comença.
Arribo al meu destí, i amb mi la festa. Jugo, ballo, canto. Tota jo desprenc energia. He preparat inclús uns malabars amb pilotes; però no amb una ni dos, amb quatre pilotes!(ninu ninu ninuni nu ni nu) I a més a més quan menys s’ho esperen els hi prenc foc i una sensació càlida i enlluernant envaeixi l’ambient. S’han quedat bocabadats! El públic està embogit. El circ i la màgia han pres la sala i tothom crida content. No penseu que és fàcil. M’ho he hagut de preparar molt, i practicar i equivocar-me i tornar a començar fins a aconseguir crear felicitat i il·lusió de on no n’hi ha. Es tracta de agafar totes les coses bones, concentrar-les molt i molt fort i treure-les en un instant com de cop perquè ningú s’adoni del que realment, en realitat, estàs passant.
Arribo a casa rebentada. El dia ha estat molt llarg i dur. És molt difícil aparentar felicitat i bon rotllo tota l’estona. La meva tasca no és fàcil i m’he d’esforçar dia a dia. El maquillatge ja no és el seu lloc i dos ratlles negres travessen les meves galtes des de els ulls. Ara em miro al mirall i em veig tal i com sóc, ja no cal fingir més. La màscara que he dut a sobre tot el dia ja ha caigut, el nas vermell l’he perdut ja fa estona i el cabell abans amb uns rínxols bens definits està flàccid, greixós i sense volum. Ara només es veu la persona normal, petita i insignificant que en realitat sóc. El dia ha estat llarg i jo ja no tinc força per res més.
L’aigua freda de la dutxa m’aclareix una mica les idees i em treu del capa la negror que he anat acumulant al llarg del dia, però no m’ha tret aquesta buidor. Perquè ningú no se n’adona? O si més no, perquè tinc aquesta necessitat de fingir davant dels demés? Demà serà un altra dia.
Nota mental: comprar pintura negre que s’està a punt d’acabar.
Perquè escriure un bloc? Perquè s'ha posat de moda? Perquè ara sense bloc no ets ningú? Perquè per ser un autèntic "oide" que se precie has de filosofar i compartir les teves paranoies mega-recargolades amb la resta de "oides"?? Doncs no.
Fem un bloc perquè ens trobem en un d'aquells moments en que t'adones que un gran canvi està a punt de passar, està ben bé davant dels teus nassos, el veus venir, davant teu, amenaçant, però no pots fer res per evitar-ho o potser no vols fer res i per tant...que millor que compartir-ho i així fer teràpia cibernètica?;)
D’aquí poques setmanes una gran aventura està a punt de començar. Una aventura en la que coneixerem moltes persones, reflexionarem de coses sobre les que mai havíem pensat, descobrirem llocs massa impressionants com per a no ser compartits, ens passaran contratemps dignes de ser relatats amb humor un cop mirats amb perspectiva, volem donar consells i rebre’n de gent que estigui en una situació similar i en definitiva prendre consciència de tot el que viurem perquè no passi per davant dels nostres ulls, sense més, sense prestar-hi atenció. Finalment escrivim aquest bloc per compartir totes aquestes experiències amb gent desconeguda i grans amics i apropar-los així una mica més al que serà el nostre món durant el proper any i perquè un cop acabi tot aquest gran somni, puguem rellegir tot el que haguem escrit i així poguem teletrasportar-nos de tant en tant, de nou en aquell mon d'aventura i llibertat.
L'aventura està a punt de començar....voleu compartir-la amb nosaltres?
