As many of us know and have experienced, living in another country changes you forever. You will never be the same and will never see things the same way again. I mentioned this to a friend after having lived abroad for a year. She looked at me confused and responded, “Oh come on, don’t be so depressing!”
Yet, for those of us who have lived abroad, this is simply the way it is.
Una de las cosas que más me cuesta explicar a alguien que siempre ha vivido en el mismo lugar, es la sensación de no pertenecer a ningún sitio. Es una especie de ansiedad, de no estar a gusto, de que falta algo… Yo lo llamo “síndrome del viajero eterno”, porque una vez que picas ya no hay vuelta atrás, y me he cruzado con muy pocas personas que sepan a qué me refiero. Los expertos lo llaman “choque cultural reverso” (y tiene un cuadro de síntomas médicos que os ahorro).
En su forma más sencilla, sería algo tal que así: al irte de una ciudad, tu memoria de esa ciudad se fija en ese momento y permanece inalterada para siempre. En nuestro nuevo hogar, siempre echaremos de menos esa ciudad e incluso idealizamos ese recuerdo. La realización de que uno sufre el síndrome se produce al volver y es por eso que estaenfermedades tan cruel; es entonces cuando nos damos cuenta que ese lugar idealizado en nuestra memoria ha seguido evolucionando sin nosotros y que ya no tenemos esa familiaridad que recordamos. El efecto es más fuerte cuanto más distintas sean las culturas entre sí y cuanto más tiempo haya pasado (por norma general).
Y así entras para siempre en una dinámica en la que nada es casa. Quieres vivir en una ciudadcollagede recuerdos, experiencias y personas. Una mezcla de estilos, arquitecturas, gastronomías… Una ciudad mezcla de los recuerdos de todas las ciudades que has amado. Pero esa ciudad no existe.
Y el que no ha viajado más que de vacaciones no lo entiende. Y te dirá “No es para tanto”. Y para él (o ella) casa siempre será un lugar concreto. Generalmente se entiende que tienes que vivir en otro lugar al menos un año para notar los efectos.
Hace poco leí un artículo en inglés cuyo título podríamos traducir por “Volver a casa tras vivir fuera ” y que lo explicaba de maravilla. Una de las cosas que decía la autora, Corey Heller, es que tiene esa sensación de querer volver todo el rato, pero cuando vuelve en realidad está deseando irse de nuevo. Esto es algo que he sentido muchas veces, pero no había acabado de entender a qué se debía.
También explica que conocer otras culturas te cambia para siempre, y que a pesar de no encontrarte “en casa” en ningún sitio, es un sacrificio que se volvería a hacer dada la oportunidad.
Coincido con ella en que lo que pierdes en familiaridad de tu ciudad, lo ganas en familiaridad internacional; te conviertes en un animal de aeropuertos, y los check-ins y los controles de seguridad se convierten en algo trivial. Te conviertes en una persona más observadora y te resulta más fácil coger los principios básicos de la cultura en la que te encuentras y adaptarte a ellos.
Los que sois un poco nómadas sabréis que al final hay esas pocas cosas, o esas pocas personas que serán “casa” para nosotros allá donde vayamos. Y algunos tendrán la suerte de que esas personas les acompañen y casa será cualquier lugar.
Thus, the final question I ask myself is no longer whether I will ever have that complete sense of home again, that sense of knowing I belong in one place above all others without doubt. I now ask myself how I can feel at home where I am at this very moment, in this place, with these experiences; each moment finding my way back home.
Busco un lugar en esta ciudad donde esconderme de la corriente que me lleva, busco ese lugar. Dime la verdad, es que no existe? Quiero perderme, romper las barreras, huir para siempre, echar a volar. Dime la verdad. Quiero encontrar sobre la marcha un sitio donde ir. Volver y descubrir que nada sigue igual. Decidir un camino y sin aviso previo cambiar de dirección. Empezar el día sabiendo hacia donde caminar y acabar del revés de lo planeado. No planear. Pero, dime la verdad. Ahora se que no se nada. Quiero, perder el miedo. Andar. Vivir con menos teniendo más. Ahora que el tiempo ya no pasa por aquí, me encuentro esperando el momento. De verdad, me canse de esperar. Solo quiero soñar con los ojos abiertos . Deja que te hable de mis sueños, que con el tiempo se escondieron. Si quieres te los cuento, los escribí en un libro abierto. Pero, dime la verdad. Que hay de malo en perseguir los sueños? Que hay de malo en soñar despierto?
Quiero elegir del mapa un lugar sin nombre a donde ir
será el lugar donde viva lo que quede por vivir (y eso es mucho tiempo!)
por eso de cada viaje me traigo el equipaje perdido
por eso es que he decidido nunca olvidar
nunca olvidar.
Como escuchar una canción cuando más lo necesitas, como entrar en un café en una tarde fría de invierno, como sacarse una camiseta empapada en sudor después de una larga carrera, como volver después de mucho tiempo y ver que nada ha cambiado, como la primera flor en abril después de tanta nieve, como sacarte de las Chirucas después de una larga excursión, como oír la lluvia desnudo des de la cama los domingos, como un suspiro que empaña las gafas del frio, como de cálido es el alivio, vuelve, te extrañamos....
" Hi havia un vegada en un país molt llunyà, tres fades, el nom de les quals no recordo amb exactitud.
Tot va començar quan en una sala molt i molt gran, envoltades per molta i molta gent, un home, amb veu de joia, explicava les seves aventures a l'Aconcagua.
Es tractava de tres animes joves, plenes d'il·lusió i a l'hora desconcert sobre el que estava a punt de començar.Van ser uns primers anys molt durs, amb moltes i moltes hores al cor d'aquell salts enormes, a les profunditats del bosc.
Tot i que elles no ho sabien estava naixent quelcom que les acompanyaria, a elles, i a d'altres, durant tota la vida.
La vida és plena de camins possibles, de decisions, de repercussions, i arribava una de les grosses! aquella que els hi permetria guanyar un ala. L'inici del camí per poder emprendre el vol.
I bé, tant la sort com el consens es van alinear per atorgar a les tres, la possibilitat de seguir la seva formació a l'arrel més antiga del roure més vell del bosc. Era un roure molt vell i atrotinat, però totes les fades n'estaven molt orgulloses de formar-ne part. De passejar per la molsa que hi havia per fora, de sentir els ocells cantar, de fet, no podrien evitar saltar-se alguna classe i descansar en una branca on tocaven l'arpa fins que sortia la lluna.
Realment van revolucionar aquell roure i tot el que havia estat fins el moment. Van organitzar un cor de fades que viatjava per tooooota la comarca, feien sortides al llac, promovien la cultura fàdica, els hi agradava fer-se moltes i moltes fotos i regalar-se-les, fins i tot disfressar-se de altres essers del bosc tot i que no fos el dia indicat per fer-ho.
Eren tres fades, i com a fades van tenir un Peter-Pan de que enamorar-se, amb més o menys dificultats, amb més o menys penes.
Però no estaven soles, no. Hi havia una fada amb la veu molt fina i plena de color que poc a poc les va anar impregnant amb els seus colors. També hi havia un petit fullet que, tímidament s'hi va anar apropant contribuint a fer créixer allò que, després, tots compartirien. Els personatges d'aquesta història no s'havien acabat, qui podia ajudar-los a combatre els malvats homes de les penombres? Doncs, el fullet forçut del cabell enrinxolat! No sempre present però, aportant el seu encant en els moments adequats i en la mesura justa.
L'època de pluges arribava, i les 3 fades d'aquesta història ja havien adquirit les ales que els permetrien volar. Hi va haver dues que van decidir ampliar els seus coneixements a un gran arbre tropical de la selva amazònica. Un altra va decidir quedar-se perfeccionant el batec de les ales al roure. La fada colorida i el petit follet van emprendre el camí cap a la vareta màgica.
Havia passat molt de temps i dos d'elles l'havien aconseguida! Era com la clau que obria les portes d'una nova vida.
Faltaven pocs dies pq les tres fades haguessin d'adquirir la tan preuada vareta màgica, estaven molt amoïnades, no sabien si serien capaces. Necessitaven algú que les convencés, que les manipulés i fes que allò més inverosimil sembles possible, sobre això, el petit fullet n'era un expert!
Era el dia del gran salt, les 3 fades havien de pujar a la branca més alta del avet més gran del bosc i havien de saltar!
Només aquelles que aconseguissin emprendre el vol podrien posseir la vareta màgica. Quan varen arribar a la branca quina va ser la seva sorpresa quan van veure el petit fullet amb una carta per cada una. Les van obrir i van poder llegir "creu en el poder mongui! hasta el infinito i más alla!" i llavors ho van entendre tot!
Van saltar i van volar! unes més amunt que altres, però aleshores es van adonar que no era l'altura que podrien aconseguir sinó l'indret en el que amb la força de les ales i la màgia de la vareta podrien visitar.
Conte contat, conte acabat.
Charls"
Ja tenim les ales! Ara toca volar!
MIR 2012 i de com va començar tot a la facultat de medicina de la UAB fa 10 anys. Gràcies per estar amb mi tots aquest temps. Us estimo.
Amb els meus, el moment de l'any en el que fem balanç, xerrem i reflexionem és en el Pre Cap d'Any. Cada any un grup d'amics en un petit kebab de rambla del Rabal s'ajunten el dia 30 de Desembre per la nit, armats amb serpentines, raïm, barrets, molta il·lusió i ganes de festa per celebrar puntualment a les 12:00h, després de les campanades, la entrada del últim dia de l'any. Hi ha moment per tot, riures, beures i sobretot sobretot reflexions. Perqué, està bé reflexionar al menos un cop l'any, oi?
En aquest any d'obertura d'horitzons i expansió del nostre grup, no vam tenir temps o simplement no vam trobar l'intimitat necessària com per posar-nos transcendentals i reflexionar sobre aquest 2011 que ara ens deixa. Per això, uns dies més tard, via mail aquest cop, vam decidir no deixar perdre aquesta fantàstica tradició i reflexionar.
Això que ara copio és el que va sortir del meu mail. No és una carta màgica plena de bons desitjos pels Reis, ni un missatge alentidor de el que ens ha deixat el 2011, però val la pena reflexionar un cop l'any, ni que sigui uns instants sobre el que hem fet i no fet i sobre el que esperem fer i canviar pel proper 2012.
" Buf....jo no se si he aprés tant. Ha estat un any dur! el 2010 havia deixat el llistó alt!jeje! no se si el 2012 ho podrà superar....de moment amb el que hem quedo d'aquest any és:
1) a que no tothom te el mateix camí i a començar a seguir el meu
2) a construir un niuet càlid amb la millor persona amb que podria fer-ho
3) que també puc estar malament i trista i que a vegades van maldades...(reconec que aquest punt l'he de perfeccionar!)
4) a no tenir respostes per tot ni tot controlat sempre (també es pot!)
5) a viure a la gran ciutat, amb cotxes i contaminació
6)
Sabeu, estava intentant arribar a 10 coses que havia aprés aquest any però, en realitat m'adono de que aquests any m'ha deixat més coses "no apreses" i més interrogants dels que tenia l'any anterior:
1) NO he aprés a fer-me gran i valer-me econòmicament per mi mateixa
2) NO he aprés a ser metge ni a saber si vull ser-ho
3) NO he aprés si vull establir-me a Barcelona, ni si vull realment viure aquí
4) NO he aprés a no plorar pensant en el 2010
5) NO he aprés a fer-me gran, ni a tenir ojeras, grans, cara de "odio mi vida" i papada!
6) He des-après a relaxar-me i m'he incorporat frenèticament al ritme atrafegat i als meus nervis habituals
7) NO he aprés a pensar abans de parlar
8) NO he fet més esport, no he trobat una activitat que em motives, no he fet un nou grup d'amics i m'he engreixat 5kg!
9) NO he sortit cada dia al carrer ni he aprés a cuinar un plat nou
10) NO he aprés que vull simplement he aprés a bloquejar i intentar no fer el que no vull.
Bueno, està be saber-ho, veure-ho escrit fa que sembli més. Al menos se el que he de canviar i el que no puc deixar passar pel 2012. Sento no haver trobat 10 coses bones al 2011, segur que hi son, ho se, simplement no les se veure.
Esperem molt de tu 2012...nos veremos las caras mi pequeñin!
Una abraçada, un petonarro i molt feliç any per tots!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Us estimo amb bogeria monguis!!!!!!!! "
Sabeu? potser si que la convivència no és difícil si la persona és l'adequada i que és important focalitzar la energia en aquells i allò que realment m'importa...no se, ens queda molt per aprendre aquest 2012, el que sí se és que sí que hi ha amistats que perduren perduren perduren....
Bon Nadal, Bon Any i Bons Reis a tothom!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Em somiat durant tant temps que ha costat massa tornar a obrir els ulls per veure els nous somnis que tenim davant, que ens anem trobant. Es hora de despertar i tornar a somiar...
No queda res per arribar al final del túnel. Ara toca tornar a caminar!
Un petita gran aventura està a punt de començar i hem de tenir els ulls ben oberts per no perdre'ns res!
