I així camino, entre roba estesa, samarretes, pinces, pluja, fred i abrics. La catedral del mar es deixa veure al final del carrer i una càlida olor a té ocupa l’aire massa contaminat del carrer. Pols, soroll, veus, musica, amics. Un violí s’obre pas des d’algun punt amagat i escorredís de plaça del rei, on a més hi ha uns nois amb guitarres i un calaix flamenc disposats a delitar-nos amb una recital improvisat en qualsevol moment. Els nens amb bates de quadres de tots els colors, plenes de fang, juguen a la plaça Felip Neri, omplint el carrer de jocs, crits, riures i grans persecucions. Mentre tant, les mares els renyen des de el fons del carrer, per no posar-se l’abric amb aquest fred i al·legant una pressa descomunal no compatible amb els jocs infantils. No ens podem aturar, mai. Complicitats i grans secrets es colen per les finestres, l’olor a xocolata amb xurros em torna a arribar al nas després d’una llarga absència i em transporta a temps remots en una d’aquelles granges de tota la vida del carrer Petrixol. Els macarrons de la yaya i les tapes de truita de patates xoquen, s’ajunten i viatgen de la mà dels kebabs, el curry i les pites amb salsa de iogurt. Passejo i decideixo aixecar, per primer cop, una mica més els ulls de terra, alçar el cap i descobrir conversacions, musica i la vida de la gent que, igual que jo, de nou, formen part de la ciutat. I sentir la intimitat de cada un. El ferrer que ven les claus antigues rovellades no deixa el seu carret ni que li paguin 50mil pesetes pel lloguer d’un dia i de la finestra del segon pis d’aquell edifici surt la inconfundible música de ticket to ride. Els soroll de lo quotidià es barrega amb l’anar i venir de turistes, curiosos i nous arribats creant un clima especial i únic que et recorda que, en efecte, tornes a estar a casa. A veure si deixo que aquest ambient es filtri, de nou, sota la pell.
Està sonant: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=qmVn6b7DdpA
Està sonant: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=qmVn6b7DdpA
