PN Calilegua: Las yungas!

Avui toca parlar del PN Calilegua! És un parc nacional al nord d'argentina, i protegeix una part de la selva de las Yungas, que es forma a la zona pre-andina, o sigui que està bastant a l'est, on acaba la cordillera i comença la eco-regió del Chaco. El cas és que és una selva de muntanya, situada entre 1000 i 2000 metres d'alçada.

Nosaltres vam llegir això i vam pensar que podria valdre la pena, i com teníem temps suficient, vam decidir arriscar-nos a anar-hi, a veure que ens hi trobàvem, i la veritat es que ens va sorprendre moltíssim!!

Per anar-hi, vam arribar fins a Ledesma, una de les ciutats que més mal record guardem d'argentina. Des d'allà, vam agafar un bus destartalat que ens va portar, a través d'un camí d'una terra ben vermella, selva endins. Després de 4 hores de viatge, arribem a un dels pobles on aniré a viure quan em jubili: San Francisco. Un poblet perdut enmig de la selva, a 2000 metres d'alçada i amb unes vistes espectaculars.

Arribem al poble i decidim voltar una mica. Aprop hi ha un riu, on es veu que hi ha gorgs d'aigua calenta. Decidim anar a investigar-ho. Després de 2 hores d'excursió, corraborem que no, no està calenta, peró això no impedeix un bany en unes aigues d'aspecte bastant paradisíac.

De volta a San Francisco vam coneixer una catalana i dos porteños. Per tant, es donen totes les circumstàncies per fer un asado de rigor. Comprem carn barata a una carniceria on exposen el cap de la vaca en primer plà. Xerrem de tot el que un pot xerrar quan es junten argentins i catalans: Messi, Maradona, espanya guanyadora del mundial, Palermo (no el barri, el "jugador" de futbol), Ménem, Videla, Franco, Garzon...etc. Estem fins tard xerrant i menjant, i bebent ví.

El dia següent hi ha festes al poble del costat, Pampichuela. Dic del costat, pero tingueu en compte que "al costat" a la selva significa 2 hores en bus. A Pampichuela, una de les millors experiencies del viatge. Hi ha festa grossa, i al poliesportiu del poble (de fet, és un poliesportiu amb un poble al costat) serveixen Locro (una mena d'estofat) i fan asado. Allà ens trovem amb la Guillermina, la mestressa de l'allotjament on estem a San Francisco. La dona mou alguns contactes, i en menys de 2 minuts 4 gauchos ens portem una taula, algunes cadires, i 5 plats de locro!!! Encara estem degustant el locro, que cau un dels millors plats d'asado que hem provat mai!! Increïble! I tot aixó absolutament gratis!!! Ja he dit que vindré a viure aquí quan em jubili, no??

Humita, Tamal y Carnaval

Benvinguts a la Quebrada de Humahuaca, lloc on la festa, l’alcohol i vicis en general s’alliberen durant el carnaval, la chacarera es balla en les discoteques o “peñas” locals i la vida es rellenteix a un ritme propi més aviat d’un país caribeny que no pas d’una zona àrida de color groc i vermell intens situada entre les yungas i la puna.
 

Ja us avanço que la Quebrada ens ha encantat! Es un d’aquells llocs en els que penses, “aquí hi podria viure”, cosa que, en realitat,  ens passa bastant freqüentment quan anem de viatge... Te un paisatge espectacular, una gent tranquil•la i amable i un clima càlid de dia, que et permet anar en samarreta de màniga curta, però fred de nit.
 

Parlaré breument de cada un dels poblets de la Quebrada que vam visitar perquè us feu una peita idea:
 

Purmamarca:
 

Es un poblet molt molt pintoresc però a l’hora molt turístic per tractar-se del que està més a la vora de Salta. Es famós per el cerro de los siete colores, que es pot veure en diferents vistes fent dos excursionetes diferents molt faciletes de 30-45minuts! Nosaltres fem la que et permet veure el cerro panoràmicament des de davant perquè es fa fosc i no hi ha temps per més, la vista ens recompensa la pujadeta, valia la pena!  El poble te carrers empedrats ,  polvorosos i enrevessats i casetes baixes amb molt d’encant però està atestat de botiguetes i mercadillos amb gent comprant compulsivament coses que sabem que a Bolívia trobarem molt més barates. Així doncs, donem la volteta sense comprar res i decidim seguir cap algun lloc menys atestat de porteños, volem desconectar! 

Tilcara i Maimará:
 

Tot i que pensàvem que seguiríem amb la onda hiperguirilosa...Nada de eso!! Ens va encantar!! La veritat es que, tot i que segueix sent molt turístic, és un poble amb molt d’encant, unes peñas amb molt bon ambientillo nocturn (ens va sorprendre molt que es cantes i balles folclore norteño en els locals nocturns) i varies excursions per fer. Les excursions són bàsicament anar a les coves del Waira (caminant amb espelmetes per dins de la muntanya!!uuuuuuuu!!!!!), caminata fins a la Garganta de Diablo (megaventazoooooooooooo!!) i visitar el Pucará (fortalesa de vigilància preincaica) de la ciutat. A la plaça del poble hi ha alguns cafès molonguis i un mercadillo amb les mateixes artesanies que a tot arreu...no comprem, yuhu! A Bolívia ja compensarem!;)
Al hostel ens en passa una d’aquelles per recordar: arribem cap a les 4am a dormir perquè hem sortit a la peña i l’habitació encara es buida. Dormim amb un noi més i hi ha 2 llits buits. Al cap d’aproximadament 1 hora i mitja arriben dos persones a l’habitació que negocien el preu de l’estada amb el del hostel com si estiguessin encara a la disco. Ens desperten, evidentment, però sudem i no diem res...paciència...intentem seguir dormint. Al cap de 15 minuts un traqueteo desperta a l’Adrià....

-    Pesao: Eh! EHHH!!! Txxx!!!Tx, tx,tx!!!! Tenés un forro(condó)?
-    Adrià: Perdona? Noooooo, no tengo!!!!! ( ni que el tinguès te’l donaria...si home! Perquè et fotis a cardar aqui mateix! –pensa-)
-    Pesao: Pelotudo...!!!!
 

Perdona?!?! pelotudo jo??? entres en una habitació compartida d’un  hostel a les 5 del matí per follar, em despertes per putejar-me el son i a sobre informar-me de les teves intencions i a sobre jo sóc el pelotudo?!?! QUINS COLLONS!!!!!! Aconsegueixen el forro i ni cortos ni perezosos es posen a cardar allà al mig i l’Adrià amb el són ben desvetllat suportant l’esceneta porno!!! Us ho podeu creure??? i a sobre ets tu el que et sents cohibit i malament!!! No et fot!!!! Increible...
 

Anem a Maimará que està només a 9km de Tilcara i es molt més tranquil. Visitem la plaça, l’hospital en el que va estar la Merx i matecitos+soparet a casa la Vir amb el seu novio i la Lucre!Visca!! Després sortim de festa a una peña que es diu Engrupo on ens trobem a mig hostel i un noi que canta folclore contemporani de coña!uuuuuuuuuuaaaaaaa!!!!!!!!!!!
 

Humahuaca i Iruya:
 

Más de lo mismo...és molt maco i aconsellable, sens dubte s’ha de veure però te una mica la mateixa onda que els demès. Mercadillo, monument als caiguts durant l’èxodo Jujeño, carrerons estrets i....autobusito cap a Iruya!
Iruya és un poble de muntanya a unes 3 hores en autobús de Humahuaca. Agafem l’autobús a les 10am i quan portem 30 minuts....CachiPUM!PUM!PUM!!!!!!!!!!!!! L’autobús es para....grrraaaaaaaa!!!!!!! LA CORREAAAAAA!!!!!!! Ens diuen que en 30 minuts arriba un autobús nou...Ahorita señorita, ahorita llega!!! Sisi....ja m’ho conec jo això del ahorita...pensem en fer dit però no passa ni un cotxe!! Uuuuuoooo!!! A esperar!!! Ens fem amics de la gent de bus...quina gana!!! dinem....ahorita deia??? 2 hores i mitja més tard arriba el bus salvador. Apali! Tots cap dins! Na, na, na...na,na,na....de cop....cachiPUM!Pum!cataPUM! No m’ho puc creure el autobus salvador també s’ha fet merda???? Parem....el conductor remena els baixos del bus....esperem...40min més tard reprenem la marxa per un camí de corbes impossibles a 200 per hora i amb els collons per bandera de pensar que caurem precipici avall en qualsevol moment!!!! grrriiiññññññiiii!!!!!!!!! Arribem a les 16.30h amb el temps just per busca allotjament i veure el final de l’ofrena a la Pachamama que es fa en molts poblets durant el més d’agost. Es fa fosc i el fred apreta així que tornem al hostel amb els nois que hem conegut al bus (Soy del Rosario central, Rosario central, Rosario centraaaaal!!!), fem uns matecitos i ens intenten ensenyar a jugar al truco, però quin joc de cartes més complicat!!!Argentins havíem de ser!!!
Al matí següent ens despertem aviat per fer una caminata de3 hores fins a San Isidro (un poblet de muntanya que només te electricitat des de fa 2 anys). L’excursió resulta ser més fàcil del que esperàvem i menos impressionant. Al menos fem exercici!!

Al matí següent pillem el primer bus de les 6am direcció a la frontera de Bolivia!! Visca!! Nous reptes ens esperen!! Quines ganes!!!!

La Puna by car i algunes excuses

Abans de començar aquest article sobre el nostre pas per La Puna, aclarirem que ara mateix estem a Cochabamba, Bolívia, a uns 1200km de Salta, d’on vam sortir ja fa més de 3 setmanes. Portem un endarreriment important en les actualitzacions del blog perquè som uns gossos que mai trobem el moment d’escriure, i quan ho fem, no sempre hi ha internet. Així que preguem disculpeu les molèsties, però preferim anar de farra que passar-nos el dia pendent del blog... són coses del directe!!

Dit això, comencem: Per visitar la Puna, que és com li diuen a “l’altiplano” a Argentina, vam decidir llogar un cotxe amb les suïsses i la catalana. Al cap i a la fi, el cotxe més barat ens sortia per uns 10 euros per persona al dia, o sigui, molt bé de preu. L’altre alternativa per veure la Puna era agafar el mític Tren de las Nubes. Aquest tren, que sembla tret d’una “spaguetti western” dels anys 60, recorre uns 500km Puna endins, i després torna cap a Salta. És molt mític, però igual de car (uns 120 dòlars per persona), així que vam descartar aquesta opció.
Vam dedicar 2 dies a la Puna, que vam invertir en anar primer cap a San Antonio de los Cobres, on vam fer nit. Aquest poblet està a 3700 metres d’alçada, i és de lo més inhòspit que et pots trobar. Aquest trajecte ens va portar tot el dia, però ja només el viatge va valer la pena. Entre Salta i San Antonio vam passar per la Quebrada del Toro, vam creuar-nos algunes vegades amb les vies del Tren de les Nubes, vam veure centenars de cactus Cardones i vam al•lucinar amb la gamma de colors de les muntanyes. Ah si, i vam pujar un turonet (res, un turonet de 3900 metres) per veure unes runes incaiques. Vam arribar a San Antonio que encara teníem unes horetes de llum, així que vam seguir la carretera Puna endins per anar a veure el mític pont del mític Tren de las Nubes dels mítics 120 dòlars per persona.

L’objectiu del dia següent és arribar fins a Humahuaca, o sigui que ens fotem una quilometrada de les que et queden gravades. Per cert, tot el recorregut per la Puna és sobre un camí de grava de merda. El primer que veiem avui són les Salinas Grandes, que com el seu nom indica és un salar, i és gran. És el primer salar que veiem, i a l’espera d’arribar a Uyuni (el salar més gran del món), ens sorprèn bastant. Allà, les típiques fotos de rigor, tastem la sal del lloc i marxem direcció Purmamarca. Pel camí, pugem a un port de muntanya i arribem a la cota més alta fins el moment, 4200 metres. L’alçada es nota: la Gemma es mareja i jo faig un sprint de 100 metres a veure que tal. Han passat dos setmanes i encara estic recuperant l’aire. Fotos de rigor, vistes espectaculars. Baixem a recuperar l’aire fins a arribar a Purmamarca, poble famós pel mític (quantes coses mítiques en tants pocs quilometres!) Cerro de los 7 colores. Val a dir que ens va agradar bastant el cerro en sí, però també cal dir que de camí vam veure 3000 “cerros de colores”. A Purmamarca se’ns fa de nit i ens dirigim cap a Humahuaca, poble que explicarem en un altre article per la volta que vam fer.