Després dels milions i milions d’hores en bus, arribem a les 6 del matí, per fi, a Santiago. Només de pensar en el caos de la ciutat ens dona un xungo, així que marxem directament cap a Valparaiso, una ciutat molt més petita i costera a 2 hores en bus de Santiago.
Trobem allotjament a casa d’una yayeta adorable amb molt de temps lliure i sortim a passejar per la ciutat. Anem al mercat de les puses, passegem pel centre, mirem llibres antics, pugem al cerro Concepción (és un turonet amb miradors i molt bones vistes i ple de botigues, bars i restaurants amb una onda molt hippie i bohèmia, ens encanta!), pugem a cerro Alegre (ple de murals a les parets i també onda artística)...la ciutat té molt d’encant i unes vistes a la costa espectaculars, sobretot amb el megasol primaveral que carda!! Que guay que sigui primavera!!!! A més, una de les coses que més destacaríem i més ens van agradar de Valparaiso són els murals i graffities que estan per totes les parets i que molen molt i molt.
Al matí següent anem a visitar una de les cases en les que va viure Pablo Neruda, s’ho muntava bé el tio!! La casa és espectacular, i com el bus es passa deu mil parades fem una passejadeta pel barri que també és molt bonic i ple de cases a les que aniríem a viure.
And Neruda says....
“El Océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana.”
Realment des de la casa les vistes del mar eren increïbles!!!
Per la tarda anem a la pelu a fer una canvio de look (que ja tocava!) i anem a la platgeta a veure la posta de sol rodejats de lleons marins i pelicans (trobarem a faltar a les platges de Port Bou aquests animalons enormes que ens trobem a totes les costes del Pacific).
Al matí següent sortim en direcció Santiago per fer una visita exprés i agafar el bus de 8 hores, que després de creuar la gran cordillera dels Andes, ens portarà de nou a la nostre estimada Argentina!! Mendoza i vinitos mendozinos agafeu-vos!!!
Per acabar aquí us deixem amb un poema de Neruda que ens han agradat, ja que estàvem aquí hem aprofitat per fer cuturilla nacional...
Los enemigos
Ellos aquí trajeron los fusiles repletos
de pólvora, ellos mandaron el acerbo
exterminio,
ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba,
un pueblo por deber y por amor reunido,
y la delgada niña cayó con su bandera,
y el joven sonriente rodó a su lado herido,
y el estupor del pueblo vio caer a los muertos
con furia y con dolor.
Entonces, en el sitio
donde cayeron los asesinados,
bajaron las banderas a empaparse de sangre
para alzarse de nuevo frente a los asesinos.
Por esos muertos, nuestros muertos,
pido castigo.
Para los que de sangre salpicaron la patria,
pido castigo.
Para el verdugo que mandó esta muerte,
pido castigo.
Para el traidor que ascendió sobre el crimen,
pido castigo.
Para el que dio la orden de agonía,
pido castigo.
Para los que defendieron este crimen,
pido castigo.
No quiero que me den la mano
empapada con nuestra sangre.
Pido castigo.
No los quiero de embajadores,
tampoco en su casa tranquilos,
los quiero ver aquí juzgados
en esta plaza, en este sitio.
Quiero castigo.
