dissabte, 11 de setembre del 2010

Remontando el Mamoré -In the Jungle, the magic Jungle! -

Busca lo más vital, nomás
Lo que es necesidad nomás
Y olvídate de la preocupación
Si buscas lo muy esencial
Sin nada más adicional
MAMÁ NATURALEZA TE LO DÁ! SI SEÑOR!


Arribem a Puerto Villarroel des de Buena Vista després de 3 transports col•lectius diferents. La calor és sufocant. Pura selva. Preguntem d’on podem treure la info dels vaixells que ens porten a Trinidad, i ens indiquen que hem d’anar a parlar amb la Capitania. El capità, un militar grunyón i amb cara de pocs amics, ens diu que el riu està sec i no es pot navegar. Ens proposa tornar a l’època de pluges, al novembre... Queeee?? Amb el que ens ha costat arribar fins aqui!!!! Mentre dinem, ens posem a xerrar amb l’amo del restaurant i amb la gent que està per allà asseguda. Ens proposen que anem a buscar un tal Alex “Ahicito, en la casita con la moto delante”. M’hi acosto, i un tap de bassa que no aixeca més de 2 mm de terra em diu “Mi papá está en la alcaldia, ahicito nomás” i es posa a córrer carrer avall pretenent que el segueixi. Ale pues, vamos a ver a tu papá.





Arribo a l’alcaldia, i després de plantejar el nostre problema al tal Alex (que ha resultat ser l’alcalde del poble) em porta a parlar amb els pescadors, per saber si algú surt en els propers dies. .. Res! no hi ha sort! El riu, com ja ens havien dit, està sec! Un expresso fins a la boca del Chaparé ens surt per uns 500 dòlars! Impossible! L’alternativa a tot això és tornar enrere cap a Santa Cruz i d’allà a Trinidad per carretera. Jooooo... amb el que ens havien recomanat la rutilla pel riu!!

Ens enterem que l’endemà pel matí potser surt un vaixell, visca!!! El capità, un tal Johnny, no hi és, però sembla que potser ens pot portar fins a la Boca del Chaparé en 3 dies!! I per només 200 Bolivianos pels dos amb el menjar inclós (20 €)!! Yuhu!!! A les 7:30 pm encara no tenim noticies i ens començem a desesperar... anem a buscar al tal Johnny al vaixell i ens diu que no hi ha problema, ens diu que demà a les 6 del matí hem d’estar llestos per sortir.

Ens despertem a les 5:15 del matí i puntualment ens plantem del vaixell, armats amb una hamaca recent comprada i 90 quilos d’insecticida. Hem dit que sortiríem a les 6?? A les 11:30 per fi sentim el ronroneo del motor i el vaixell comença a fer els primers metres. Ens esperen 3 dies d’autèntica amazones: amb tigres, tot tipus d’ocells, “lagartos”, monos, rayas, ànguiles elèctriques, tortugues, dofins, piranyes, i el més temut de tots... anacondes de 20 metres!! Ah, i els més multitudinaris de tots... milions i milions de mosquits!!!











Els 3 dies de navegació es resumeixen en molta calor, vistes selvàtiques increïbles, dormides entrebancades en càmping en platges verges (i amb petjades de tigre al costat de la porta!!!!grrrrr!!!!), tastar contra els nostres principis els ous de tortuga (vam formar part en primera persona del tràfic i venta il•legal d’ous...més avall us ho expliquem...i vam lliberar una tortuga que havien caçat per a cruspir-se!!!) converses amb els pescadors i fructuosos intents de l’Adrià de pescar (un surubi gegant i munt de piranyes!!! Que després ens vam cruspir!!!ñaaammmmmm!!!! Pels que tingueu curiositat us direm que tenen gust a pollastre!!) i una autèntica vida de camp. Tot molt tranquil i familiar la veritat!!! Amb els de vaixell molt bon rotllo , xerrant i fent bromes, cuinant pastissos (amb ou de tortuga, és clar) i fins i tot sessions de perruqueria!!


















Quan arribem a la boca del Chaparé ens hem de separar ja que ells es queden per la zona per recol•lectar fusta que després vendran i nosaltres hem de seguir el viatge fins a Trinidad. En diuen que els vaixells que transporten plàtans des de la zona fins a la ciutat surten cada 2 o 3 dies. Merda!!! A veure si tenim sort i en surt un de ràpid!!! Si no ens quedem a viure amb el Johnny i la tripulació a qui ja considerem una quasi família del riu!!! Si no fos per la acribillada de picades de mosquit que tinc a les cames....

Per sort nostre just hi ha un plataner que surt carregat de plàtans fins dalt en aquell moment!!! Salvats!!! Encara ens queden 3 dies fins a Trinidad. La vida al riu ens agrada però al 5 dia el paisatge es comença a fer pesat, els constats encallaments contra la sorra per falta d’aigua també, les tortugues ja no ens criden l’atenció ni tampoc la resta d’aus de la zona que ja hem fotografiat com 200 cops...el viatge es comença a fer llarg!!! Volem arribar!!!











En mig de la nostre desesperació ens enterem que 1 dia abans hi ha el primer poble des de on existeixen mobilitats per terra fins a Trinidad, Camiaco!! Ens diuen que l’endemà al migdia arribarem allà. Calculem les hores i els minuts que falten...l’avorriment ens captura. A les 12 ens diuen a les 13 i després a les 16 i....quan ja estem a punt d’estrangular a la tripulació ( amb els que a més no hem connectat gaire, quasi no ens parlen i no ens ofereix quasi res per menjar) ens diuen....ya està!!! Ahí esta!!! Molt bé, ja era hora!!! Són les 18h i es comença a fer fosc.... Ens asseguren que no trobarem ja autitos que vagin cap a Trinidad però no estem disposats a quedar-nos ni una nit més al vaixell!!

Anem a buscar un autito que ens porti i...OLE!! en trobem un...o això creiem!! Resulta ser un traficant d’ous de tortuga i la seva família que han vingut al poble pel cap de setmana per compra ous que després venen d’estranguis al mercat de Trinidad. Tot tant legal!! Ens posem a parlar amb ells i la veritat és que molt bon rotllo fins que...de cop ens trobem a la poli en un control de carretera en mig de la ruta!! Ostia!! Els ous de tortuga tot i que tothom els ven i tothom ho sap en teoria no es poden agafar i menos vendre!!! Ens caguem al primer moment però els policies ens deixen passar sense revisar el capó!!! Salvats!!!

Arribem a Trinitat a les tantes i amb ganes de gaudir dels serveis basics als que estem acostumats en el món occidental!! Hem complert el nostre record de NO dutxa: 6 dies!!!! Decidim anar a un hotel minimament bo amb totes les prestacions i un llit gegant i comodíssim, que pijoooossss!!! Ens deixem 120 Bolivianazos ( 12 euros) en un hotelazo al costat de la terminal. Quin gustiti!!!!!!!!!!jeje!!!!

Com amb la volteta que fem amb el cotxe buscant hotel, la ciutat no ens sembla gran cosa, comprem un bitllet de bus just el matí següent per anar a explorar la selva cap a Rurrenabaque. Com estem farts de cotxe pensem en fer una parada entre mitja a San Ignacio de Moxos però un cop hi arribem...buufff!!! Se’ns treuen les ganes de visitar-ho i decidim seguir directament a Rurrenabaque des de on pretenem visitar el famós Parc Madidi!!! Esperem que aquí no haguem de donar un costella per visitar-lo. Innocents...

Caos, Mierda i Destrucción - Santa Cruz i PN Amboró: ens caguem en Bolívia! -

Avui explicarem el nostre pas pel Departamento de Santa Cruz, del que en realitat tenim poques coses a dir, i a més, no gaire bones...
Començarem pel fet que vam anar directament a Santa Cruz des de Sucre en avió. No ens agrada agafar avions perquè contaminen molt més, costen el doble, no veus el paisatge i ens sembla molt de pijos, però l’alternativa de l’autobús costava només 15 euros menys i... trigava 22 hores!!! 22 hores per fer un recorregut d’uns 200 km! A més la ruta era una merda i ja ens van avisar que era molt perillosa... (a Bolívia, quan et diuen perillosa és que realment hi ha dotzenes de morts en el que va d’any...).
Sortint de l’avió notem un cop de calor que ens senta com una patada a la cara. Estem a 30º, fa molta, molta humitat i nosaltres portem roba abrigada perquè fa només 30 minuts estàvem a 3000 metres d’alçada. Definitivament, ja estem a la selva. Sobre la ciutat, poc a dir. Una primera impressió força sorprenent pel canvi tèrmic i el canvi d’altiplano a selva (de kollas a gambas). En el meu cas, és el primer cop que trepitjo una ciutat selvàtica i tot i ser una merda de ciutat, m’agrada la novetat. Molta humitat, una ciutat completament plana, molt verd i ambient tropical. Després de la primera impressió de 5 minuts, ja ens avorrim de la ciutat, acabem el dia al hostel per tenir un bany a la vora i poder cagar-nos en “las salteñas” ambulants que havíem comprat per dinar (mai millor dit).

Des de Santa Cruz pretenem visitar el PN Amboró, en teoria una de les joies naturals de Bolivia. Hi ha dos entrades, una al nord del parc (Buena Vista), amb paisatge més amazònic, i l’altre al sud (Samaipata), que pertany més aviat a la selva de Las Yungas. Ens recomanen fervorosament anar a Samaipata, ja que diuen tindrem millors vistes i a més podrem visitar “El Fuerte”, unes runes pre-incaiques (això és molt divertit, perquè en aquest país tot el tema incaic ven bastant perquè li dona un toc molt guai a les coses, però quan et diuen pre-incaic ja és la òstia! Per ells és encara més antic que les piràmides d’egipte!). Vam decidir anar-hi i...:

El Fuerte, una merda amb patates. Serà tot lo pre-incaic que vulguis, per mi com si és pre-homosapiens i allò ho han fet unes tortugues, el cas és que és una pedra força gran amb alguns talls al seu dors. Tampoc està tan malament, però és bastant difícil arribar-hi i l’entrada és massa cara. Conclusió: Un dia semi-perdut si no fos perquè coneixem a uns espanyols que estan per Bolívia fent cooperació i fem cachondeo.






Sobre el PN Amboró, no podem dir gran cosa, perquè, i ara ve la crítica grossa, aquest país està organitzat turísticament de manera que si et vols tirar un pet, has de contractar a un guia. I no ho diem com qui diu “és que clar, es tan gran i tan difícil de fer, que necessito que algú m’ajudi”. No no, ho diem en el sentit que si no vas amb guia, no et deixen entrar als parcs naturals. No només al Amboró, si no en general, totes les activitats a la natura, les has de fer acompanyat de guia. Això ens atabala molt, primer, perquè surt caríssim, i després, perquè preferim descobrir mon a la nostra manera, com ho fèiem a Argentina. Com a l’Amboró et pots creuar tranquil•lament amb un Jaguar i/o culebra, i et pots perdre per una selva no senyalitzada i de la qual pots trigar 3 setmanes en sortir, creiem que no és tan mala idea contractar un guia. Segon problema: en aquest país sobren molts gringos. Tot el poble està plagat d’agències de turisme privades, totes elles dirigides per estrangers que els hi ha agradat el poble i aprofitant-se que la gent del país no té pasta suficient, han decidit venir aquí, muntar una agència de turisme i clavar un clatellot a tot turista que vegin. Cal dir que la situació els hi és favorable, tot el turisme que veiem per aquí és yanqui, anglès o australià. No hi ha argentins, ni espanyols, ni molt menys bolivians mateixos. Vaja, que qui viatja a Bolívia, és el prototip de persona que es deixa 300 dòlars i encara no sap ben bé en què.

A més de tot això, fa setmanes que no trobem ni un sol guiri enlloc així que el tema compartir gastos està difícil i el preu dels tours l’hem d’apuginar entre dos sols!!! Si home!!!!!!!!!!!!!

Anem a preguntar a tres agències, i totes ens demanen al voltant de 35 dòlars per persona per 4 hores de caminata. Perdona???????? “Si si, però no es tan caro, piensa que el precio incluye guia, transporte al parque, almuerzo, agua y un snack”. Però a veure una cosa, tu m’has vist amb cara de tonto, o com va això? Necessito a un paio que em digui per quin camí he d’anar o per quin no, i sobretot, necessito a un paio que digui que és guia perquè els guardaboscos em deixin entrar al puto parc. No necessito que ningú em carregui l’aigua i el menjar, i menys a aquest preu. Desgraciadament, aquestes agències privades fan molta força sobre les entitats municipals, i perquè us feu una idea, no hi havia al poble una oficina d’informació turística municipal, si no que les oficines d’informació eren les pròpies agencies, que més que informar-te sobre el que podries fer al poble, t’informaven sobre el que podies fer amb elles al poble. Vaja, que et venen un producte en comptes d’informar. Un robo!!! Indignant!!!

Cabrejats per això, decidim marxar del poble sense veure el parc i provar sort a l’altre entrada, a Buena Vista. No m’enrotllaré gaire en això, simplement direm que si a Samaipata les putes agències privades ens semblaven uns lladres, a Buena Vista ja arribaven al nivell de terroristes, demanant-nos 100 dòlars (també per persona) per 2 dies d’excursió dintre del parc “piensa que en el parque duermes en un alojamiento con todas las comodidades, con cama, con baño, con sábanas...”. A veure capullo, porto carpa, puc dormir una nit en una tenda de campanya, cagar i pixar a la natura i puc estar una nit sense duxar-me... Total, que decidim fer boicot a aquest tipus de negocis i no donar un duro a les agències privades portades per gringos, o sigui...que ens quedem sense veure l’Amboró!!! Ale pues!!! Potser quan siguem multimilionaris tornem per aquestes terres, a pagar 3 milons de dòlars perquè un paio ens porti 1 litre d’aigua a l’esquena durant 3 hores per dintre del parc...

No volem acabar aquest article sense parlar de l’única cosa bona que ens va passar per Buena Vista, i pel Departamento de Santa Cruz en general... el Boli!!! BOOOOLIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!!



Aquest gos, batejat amb el nom de Boli en honor al país i a que era una bolita de gos, ens el vam trobar al hostel on estàvem i ens va encantar des de el primer moment que el vam veure. Pesava prop de 2 quilos i era tan petit que anava corrent i quan trobava un esglaó, havia de parar, pensar-s’ho, i intentar pujar-lo un parell de vegades abans de poder fer-ho. Vam arribar a plantejar sèriament en el fet d’adoptar-lo i portar-lo de viatge amb nosaltres! A conèixer Sud- Amèrica!!! Boli, t’estimem!!! Booooliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!

Sucre, Tarabuco i Potosí

Sortim de Cochabamba cap a Sucre en un bus que triga unes mòdiques 20 hores en fer un recorregut de 150 km. Arribem a la capital administrativa de Bolívia (això vol dir que tot el món sap que la capital és La Paz, però ells segueixen pensant que són la capital) en cap de setmana i abans de visitar la ciutat, decidim anar directament a un dels pobles del voltant que ens han recomanat molt: Tarabuco.

Com és cap de setmana, a Tarabuco hi ha mercat. Tot el poble es converteix en un mercat gegant, on es pot trovar el que es pot trobar a tot Bolívia: Artesanies, jerseis de llana, ofrenes a la Pachamama, i molts tipus de menjar. La Gemma es torna boja mirant compres, jo em torno boig mentre espero que ella ho miri tot. Malgrat no veiem cap producte original que no haguem vist abans, el poble té bon ambient, potser una miqueta massa de guiris, però entre ells coneixem l’Albert, un noi de Bellpuig que per motius de feina parava per Sucre. Li hem caigut bé al noi, i pel mòdic preu d’una cervesa, ens regala la guia d’Equador. Ara sí que ja no tenim excusa per visitar aquest país!. A part d’això, el poble és molt tradicional, i podem treure algunes fotos de les vestimentes típiques de la zona:








Al cap d’unes hores, tornem a Sucre. La ciutat ens agrada bastant i decidim quedar-nos-hi un parell de dies mínim per visitar-la en condicions. Per lo general, les ciutats a Bolívia ens estan agradant molt més que les d’Argentina, no és pot dir el mateix de la gent, però aquest és un tema que tractarem en altres posts...







Com podeu veure a les fotos, Sucre és una ciutat d’arquitectura colonial amb tots els edificis del centre blancs, lo que li dona un toc a una ciutat andalusa. Alguns carrers inclús estan empedrats i tot. Vaja, que és una ciutat que podria arribar a ser Europea! De la ciutat poc més a dir. Visitem alguns museus tèxtils, una exposició/museu/circ raro que han muntat a les afores de la ciutat amb rèpliques de dinosaures a mida real i de la qual no tenim fotos perquè ens feien pagar 50c€ per fer-les i ens vam negar (però us podem dir que el Tiranosaurus Rex de Jurassic Park és 4 vegades més gran del que realment era, i que els Diplodocus eren realment grans!), i anem al primer restaurant on mengem pizza a Bolívia.

En aquest restaurant ens adonem que existeixen dos Bolivies: La real, la dels bolivians que mengen per 1€ pollastre amb arròs blanc tots els dies, escolten un tipus de música molt concret (i molt dolenta i repetitiva, pel meu gust) i la fictícia, la dels turistes, la Bolívia que tot està escrit en anglès, que escolta Bob Dylan, que fan menjars més variats i que els preus es multipliquen per 10. Des de fora potser era previsible que en un país hi hagués aquesta distància entre local i estranger, però a nosaltres ens sobta molt. A Argentina ens sentíem realment integrats amb la gent del país, xerràvem casi com si fóssim compatriotes amb els argentins, mentre que a Bolívia intentem integrar-nos anant a menjar als mercats, intentant xerrar amb ells i tota la pesca, però és molt més complicat. A més, els turistes que hi ha són els consumidors perfectes del que dèiem de la Bolívia fictícia, l’artificial. Com que no ens identifiquem amb aquest tipus de turisme, consistent en anar als llocs per guiris, en parlar només en anglès amb altres turistes, i pagar 1000 dòlars per anar a veure les principals atraccions turístiques del país sense preocupar-se de res més, no ens integrem ni amb els turistes, ni amb els propis Bolivians.

En fi, després d’aquestes reflexions decidim anar a Potosí. Havíem casi descartat anar-hi, perquè des de que estem al país hi ha manifestacions i talls al departamento de Potosí, de manera que no s’hi pot anar. De fet, es comenta que hi ha uns 70 turistes que porten 10 dies tancats a Potosí sense poder sortir-hi. Quan estem a Sucre, dirigents de Potosí van fins a la “pseudocapital” per negociar (negociar a base d’explosions de dinamita a la plaça del centre, cal recordar que a Potosí el principal motor econòmic és el tema de la mineria) i finalment sembla que hi ha una tregua i s’obren les rutes cap a Potosí. Aprofitem aquesta ganga i anem cap allà en una visita exprés d’un dia, que pel dia següent ja teníem reservat el bitllet d’avió cap a Santa Cruz. En una visita exprés d’un dia no tenim gaire temps per veure tot, però ens fem una idea de la ciutat, també molt maca i molt colonial. Decidim visitar les mines del mític Cerro Rico de Potosí, i per fer-ho hem de dinar ràpid alguna cosa pel carrer. Provem les salteñas, unes empanades però amb massa de blat de moro. Gran cagada, mai millor dit. Les empanades em senten com una patada als collons, i estaré 2 dies al llit i amb diarrea per culpa de les empanades.










En tot cas, la visita a les mines no ens agrada tant com les d’Oruro. Tot aquest tema està molt “turistitzat” i per anar-hi hi ha un munt d’agències que t’hi porten per 7-8€. Vaja, que te’n vas a fer un “tour por las minas” com qui va amb el bus turístic per Barcelona. Ho fem perquè desprès de llegir “Las venas abiertas de américa latina”, entrar a les mines de Potosí era obligat, però recomanen, pels que llegeixin això (que són milers i milers de lectors) i vulguin veure unes mines més alternatives i sense tant show, que se’n vagin a Oruro! No ens esplaiarem més en les condicions de la mina, que ja vam explicar a Oruro. Afegirem, com a dada històrica i que ens farà semblar una gent culta i interessant, que Potosí va ser el centre econòmic d’Amèrica durant la conquista, i que pel 1650, amb només 100 anys d’història, era una ciutat comparable amb les grans capitals europees en quan a població i activitat econòmica. Això es degut a tota la quantitat de plata que els Espanyols van saquejar (no existeix una paraula més justa pel que van fer) del Cerro Rico de Potosí, utilitzant als indígenes com a esclaus. Es calcula que la xifra puja fins a les 16.000 tones de plata (i que van fer els espanyols amb aquesta plata?? Finançar guerres, la inquisició, i permetre el despilfarro d’alguns pocs, bravo espanyols!), i d’aquí ve l’expressió de “Vale un Potosí”, que fins aleshores era “Vale un Perú”. Alguns diuen que amb tota la plata que es va extreure, es podria construir un pont des d’Espanya fins al Cerro. Pels que recordin lo del “Tio” que vam explicar a Oruro, ens van aclarir que és una figura que els espanyols van imposar entre els indígenes aprofitant-se de les seves creences, dient que era Déu que els vigilava i els castigaria si no treballaven prou. En Quechua no existeix la lletra D, i en comptes de dir “Dios”, ells deien “Tios”, d’aquí que ara es digui “Tio”. El cas és que aquella figura, que va ser pensada per exprimir al màxim als indígenes, s’ha acabat convertint en un personatge al quals els miners adoren i li fan ofrenes i tal. Per últim, dir que després de 300 anys d’explotació, la plata evidentment es va acabar, i amb la plata, la vida a Potosí va acabar també, de manera que va passar de ser una de les ciutats més prosperes del món, a ser una de les més pobres. Amb més de 8 milions d’indígenes morts per causa dels treballs forçats pels espanyols, i per tot el que hem dit del saqueig que va suposar, Potosí és un dels millors exemples per entendre la història d’Amèrica llatina. Una lectura obligada és, com hem dit, “Las venas abiertas de américa latina”, d’Eduardo Galeano.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Cochabamba i PN Torotoro -Caminando entre Dinosaurios-

Para bailar la Bamba...Wellcome to Cochabamba!!!!
 
Arribem a Cochabamba aviadet el matí perquè es veu que la ciutat fa una mica de cangueli quan es fa fosc! Els hostels són molt cars pel nostre pressupost però trobem un hotel en mig construcció super nou i netíssim a prop de la terminal. Listo, aquí nos quedamos!
 
Anem a recorre la ciutat i ens enamorem del mercat central on unes yayetes fan els menjars més bons del món! Qui ens havia dit que a Bolívia és menjava malament??? Després del desengany del Apí (una mena de poche super dolç i calent fet a partir de blat de moro)  de la  nit anterior a Oruro demanem amb una mica de por...però la veritat és que ens flipa i en els dies següents ho anem provant tot: charquecán, pique, surubi (visca!!mengem peix després de 6 mesos!!!), Saisi, Silpacho, lapping...tot bonissimmmmmm!!!!!!
 


Caminem per tota la ciutat que ens sembla molt universitària i amb molt de encant. Arrasem amb obres d’art en formato postal d’artistes locals (les butxaques no donen per més), llibres sobre política i economia boliviana que creiem que no trobarem a Barna i pelis i documentals!! Ostres, on fotrem tot això a la motxilla??? Amb lo bé que anàvem...
 





A les 18h del dia següent surt el bus cap el PN Torotoro a 5 hores de camí de Cochabamba. He dit les 18 hores??? JAJAJA!!!! A les 19.15h el bus es digna a aparèixer les l’estació: ara posat a  carregar tots els milions de paquets amb les coses de lo més inverosímils  que traslladen els bolivians al sostre del colectivo (2mil tonelades de plàtans, 4 gallines vives dins d’un sac, dotzenes i dotzenes d’ous, sacs immensos de coca...) , que pugi tota la gent, ara hem de posar gasolina, per fi arranquem...i mitja hora més tard....Ale!parada per sopar i riuet en el lloc més inhòspit del món!!! Ole!!!
 
Arribem a Torotoro a les 2 de la matinada fets merda i ens quedem a dormir al primer lloc que trobem. Hem conegut al bus una parella de bolvians amb els que quedem a les 8.30h del matí per compartir els gastos del guia per fer l’excursió!! ( si,si...aquí com tot és tant inhòspit i insenyalitzat has d’agafar guia per anar a cagar!!!) se’ns uneix una família de pesaos que no paren de discutir i escridassar a la filla (ell madrileny i ella boliviana, un show e família! Bufff....tot sigui per compartir despeses!!!)
Fem dos dies d’excursionetes pel parc, una de les quals és entrar en una cova plena de estalactites i estalagmites en la que has d’anar de quatre potes en molts trams i travessar rius lligats amb cordes!!! Tota una aventura!!! La espeleologia ens encanta!!! Potser perquè és el primer cop que en fem...ens sentim un autèntics exploradors!!! jeje!!! Caminem també fins unes cascades a les que s’hi arriba baixant 600 esgraons de pura pedra que evidentment després s’han de pujar!!! Ostres!!! Descobreixo que l’exercici dels últims mesos es nota i que no només els pugem en 20 minuts sinó que a més a més no ens cansem excessivament!!! Visca!!!A més a més veiem petjades de autèntics dinosaures!!! Les més grosses de totes les dels saurópodos (cuello largo), són gegants!!!! Waaaawwwww!!!!!!!!!!



























 
Ens informen, com descobrirem més tard erròniament, que l’últim bus nocturn de Cochabamba a Sucre surt a les 22h, així que no ens queda més remei que compartir una furgo privada amb la família de pesaos amb els que hem fet l’excursió perquè amb l’autobús e línea no arribem a temps!!
 
Arribem a Cochabamba a les 20.40h teòricament hipersobrats de temps i ens disposem a comprar el bitllet. Sorpresa!!!! Totes les companyies del país surten o a les 19.30 o a les 20 o a les 20.30h!!!Molt bé!!! L’hem perdut per 10 minuts!!!! A les 22h ehhh!?!?!
 
Pensem en passar la nit a Cochabamba i sortir el matí següent i...Sorpresa!!!! No hi ha autobusos matinals i no podem sortir fins les 19.30 del dia següent!!! Queee????que només hi ha 3 busos al dia que vagin a la capital de facto aquesta dels collons de Bolívia!?!?! No ens ho podem creure!!! Bueno, resignació, comprem bitllets per les 20 hores del dia següent i decidim passar un dia més a Cochabamba.
 
REQUETE-SORPRESA!!!!!!!!!!! Anem al hostel de dos dies abans i en lloc dels 70bv. Habituals ens diu....170bv!!!  QUUEEEE?!?!?! Però si vam estar aquí fa només 2 dies!!!! Si señorita, lo se señorita, pero son fiestas de la virgen de Urkupiña y toda la ciudad esta llena, no hay camas! Y los precios han subido!!! – el nostre sentiment ateu s’accentua per moments i pensem internament diferents maneres de assassinar a la puta virgen-
 
Fem el tour per els milions de hostals del voltant de la terminal i descobrim que en la majoria no hi ha llits i que l’abús de preus es generalitzat!!! Ostia!!! Al final acabem en un cuchutril de merda brutíssim i amb talls d’aigua constants per 100bv!!! Quins collons!!!!!
 
Sucre, que no azúcar, vamos pa allá!!!!!!!!!!!!!!!