Recorrem els últims quilometres de la ruta 40 en direcció El Chalten enganxats al seient del conductor i deleitant-nos amb unes espectaculars vistes del massís del Fitz Roy. Aquest lloc té un encant espacial, i es tracta de la meca del muntanyisme extrem a Argentina, amb pics com el Fitz Roy o el Cerro Terro, que durant dècades s’ha considerat inescalable. Tenim tot el bus per nosaltres, així que busquem la posició amb la millor panoràmica, i no hi ha ni un núvol al cel, quelcom tremendament inusual, i més tenint en compte que el Fitz Roy antigament es deia “Chalten”, que en llengua originària significa “muntanya que fumeja”. Després de centenars de quilòmetres d’estepa, trobar-se de cop amb aquest massís es sorprenent:
El Chalten és el poble més jove de tot Argentina, es va fundar al 1985 per poblar un territori que estava en disputa territorial amb Chile, i tot i que rep una quantitat de turistes important, et sents una mica al cul del món: rodejat de muntanyes de les que només veus a “Al filo de lo imposible”, amb un caixer que no funciona durant una setmana, quatre cases mal comptades i unes condicions climàtiques abusivament dures. El que hi ha per fer aquí no és passejar pel poble, si no fotre’s unes patejades per tot el massís del Fitz Roy fins que et rebentin les cames.
Tota la bona sort que vam tenir la tarda d’arribada amb el clima, la vam tenir de mala durant els propers dies. El primer dia fa molt vent, molt fred i tot el cel està ennuvolat. Sabem que a la patagonia el temps és de bojos, així que igualment decidim sortir a fer el primer trekking planejat: Anirem fins a la laguna torre a veure si tenim sort i podem veure el Cerro Torre. Aquest primer trekking no és especialment dur, té alguns moments de pujada i baixada, però per lo general és més aviat planet. El pitjor: el clima. Fa fred, així que t’abrigues. De cop comences a pujar, i a suar, així que entres en calor i et treus una capa d’abric. Just en aquest moment comença a bufar el vent a uns 60 km/h, i a només 6ºC això et cala, així que et tornes a abrigar. Aleshores plou, t’has de posar impermeable. Para de ploure, surt el sol, et treus tota la roba. Vent. Sol. Pluja. Calor per esforç físic. Vent. Vent. Vent i fred. Neu... en fi, us podeu imaginar que acabes fins als nassos de treure’t i posar-te roba. De totes maneres, al final el cel mai acaba d’estar gaire clar, i no podem arribar a veure el Cerro Torre en sí. Això si, arribem (desprès de 2 hores i mitja) fins a la laguna Torre, un lloc espectacular amb glaciar inclòs. Vam tenir temps de fer poques fotos, perquè la rasca que hi cardava i el vent que feia eren de rècord:
En total, aquest primer dia ens casquem 25 quilòmetres de caminada. No està gents malament. Ens autohomenatgem anant a sopar a una parrilla que ens han recomanat molt al poble, i que nosaltres recomanen encara més: “Como Vaca”, a l’Avingunda Laguna del Desierto (si pregunteu per allà, tothom la coneix). Ens vam fotre un banquet molt digne!
El día següent es desperta millor, així que aprofitem per anar a provar sort amb el Fitz Roy. Tot el cel està descobert, fa molt menys fred i el camí només té un moment de pujada al principi, desprès tot planet i la última hora és pujada molt dura. Els paisatges, molt i molt espectaculars. Desprès de 3 hores, arribem a la laguna de los Tres, des d’on tenim la millor vista possible del Fitz Roy, això si, la muntanya fa honor al seu antic nom i l’únic núvol a 50 km a la rodona, està paredet i molt acomodat a la muntanya, així que podem veure absolutament tot, menys el Fitz Roy:
Baixem amb una mica de pressa per intentar arribar a les 5 al Chalten i veure una eventual victòria del barça davant del madrid. Quan arribem al bar, ja van guanyat 2-0 i la cosa promet. Quan van 4-0 alguns curiosos entren al bar, miren el resultat i es descollonen. Al final del partit, absolutament tothom (argentins i turistes) sap el resultat. Jejeje... és el que em faltava per viure... un 5-0 contra el madrid enmig de la patagonia a 14.000 km de casa! Acabem d’arrodonir la nit repetint asado al “Como Vaca”:
El tercer dia el clima és impossible: pluja, vents de 120km/h i temperatures que oscil•len entre 2 i 5 ºC. Aquest dia sortim al carrer només per anar a comprar al súper i ja ens caguem de fred, així que, com la resta de mortals, ens quedem al Hostel.
El quart dia sembla que el temps millora una mica (no era gaire complicat...) així que anem a la Loma del Pliegue Tumbado. No és res espectacular, però des de dalt podem veure el llac Viedma, i passegem durant unes horetes entre la neu i els cóndors andinos. En total, són uns altres 25 km, i ja és el tercer dia...
Els últims dos dies la Gemma ha contractat un trekking per sobre del glaciar Torre, el que vam veure el primer dia. Durant el matí fa tots els preparatius amb l’agència, que per cert porta una noia catalana i que, per més rintintín, aquell mateix dia estava atenent al Calleja, de “Desafio extremo”. Sembla ser que el paio anava a fer una volta d’11 dies pel camp de gel continental, el tercer més gran del món i que queda just per darrera del Fitz Roy. Per la tarda anem fins a la laguna de nou i acampem allà mateix. Tenim millor sort amb el clima i podem arribar a veure, durant 5 minuts, el Cerro Torre!!!
El matí següent la Gemma va a fer el trekking per glaciar, una autèntica pallissa tenint en compte el vent i el fred que feia. A més, portem ja molts quilòmetres a les cames en pocs dies i la fatiga comença a fer efecte. Desprès de 10 hores de caminata, arriba al Chalten, ens trobem al Hostel i, ens acomiadem del Chalten per anar aquella mateixa tarda al Calafate. Han estat 5 dies de trekking molt intensos, en total hem caminat més de 100 km en només 4 dies, amb un clima molt advers. Això si, ha valgut molt la pena, per les vistes i lo millor de tot: pels asados que ens hem fotut al cos!
El Chalten és el poble més jove de tot Argentina, es va fundar al 1985 per poblar un territori que estava en disputa territorial amb Chile, i tot i que rep una quantitat de turistes important, et sents una mica al cul del món: rodejat de muntanyes de les que només veus a “Al filo de lo imposible”, amb un caixer que no funciona durant una setmana, quatre cases mal comptades i unes condicions climàtiques abusivament dures. El que hi ha per fer aquí no és passejar pel poble, si no fotre’s unes patejades per tot el massís del Fitz Roy fins que et rebentin les cames.
Tota la bona sort que vam tenir la tarda d’arribada amb el clima, la vam tenir de mala durant els propers dies. El primer dia fa molt vent, molt fred i tot el cel està ennuvolat. Sabem que a la patagonia el temps és de bojos, així que igualment decidim sortir a fer el primer trekking planejat: Anirem fins a la laguna torre a veure si tenim sort i podem veure el Cerro Torre. Aquest primer trekking no és especialment dur, té alguns moments de pujada i baixada, però per lo general és més aviat planet. El pitjor: el clima. Fa fred, així que t’abrigues. De cop comences a pujar, i a suar, així que entres en calor i et treus una capa d’abric. Just en aquest moment comença a bufar el vent a uns 60 km/h, i a només 6ºC això et cala, així que et tornes a abrigar. Aleshores plou, t’has de posar impermeable. Para de ploure, surt el sol, et treus tota la roba. Vent. Sol. Pluja. Calor per esforç físic. Vent. Vent. Vent i fred. Neu... en fi, us podeu imaginar que acabes fins als nassos de treure’t i posar-te roba. De totes maneres, al final el cel mai acaba d’estar gaire clar, i no podem arribar a veure el Cerro Torre en sí. Això si, arribem (desprès de 2 hores i mitja) fins a la laguna Torre, un lloc espectacular amb glaciar inclòs. Vam tenir temps de fer poques fotos, perquè la rasca que hi cardava i el vent que feia eren de rècord:
En total, aquest primer dia ens casquem 25 quilòmetres de caminada. No està gents malament. Ens autohomenatgem anant a sopar a una parrilla que ens han recomanat molt al poble, i que nosaltres recomanen encara més: “Como Vaca”, a l’Avingunda Laguna del Desierto (si pregunteu per allà, tothom la coneix). Ens vam fotre un banquet molt digne!
El día següent es desperta millor, així que aprofitem per anar a provar sort amb el Fitz Roy. Tot el cel està descobert, fa molt menys fred i el camí només té un moment de pujada al principi, desprès tot planet i la última hora és pujada molt dura. Els paisatges, molt i molt espectaculars. Desprès de 3 hores, arribem a la laguna de los Tres, des d’on tenim la millor vista possible del Fitz Roy, això si, la muntanya fa honor al seu antic nom i l’únic núvol a 50 km a la rodona, està paredet i molt acomodat a la muntanya, així que podem veure absolutament tot, menys el Fitz Roy:
Baixem amb una mica de pressa per intentar arribar a les 5 al Chalten i veure una eventual victòria del barça davant del madrid. Quan arribem al bar, ja van guanyat 2-0 i la cosa promet. Quan van 4-0 alguns curiosos entren al bar, miren el resultat i es descollonen. Al final del partit, absolutament tothom (argentins i turistes) sap el resultat. Jejeje... és el que em faltava per viure... un 5-0 contra el madrid enmig de la patagonia a 14.000 km de casa! Acabem d’arrodonir la nit repetint asado al “Como Vaca”:
El tercer dia el clima és impossible: pluja, vents de 120km/h i temperatures que oscil•len entre 2 i 5 ºC. Aquest dia sortim al carrer només per anar a comprar al súper i ja ens caguem de fred, així que, com la resta de mortals, ens quedem al Hostel.
El quart dia sembla que el temps millora una mica (no era gaire complicat...) així que anem a la Loma del Pliegue Tumbado. No és res espectacular, però des de dalt podem veure el llac Viedma, i passegem durant unes horetes entre la neu i els cóndors andinos. En total, són uns altres 25 km, i ja és el tercer dia...
Els últims dos dies la Gemma ha contractat un trekking per sobre del glaciar Torre, el que vam veure el primer dia. Durant el matí fa tots els preparatius amb l’agència, que per cert porta una noia catalana i que, per més rintintín, aquell mateix dia estava atenent al Calleja, de “Desafio extremo”. Sembla ser que el paio anava a fer una volta d’11 dies pel camp de gel continental, el tercer més gran del món i que queda just per darrera del Fitz Roy. Per la tarda anem fins a la laguna de nou i acampem allà mateix. Tenim millor sort amb el clima i podem arribar a veure, durant 5 minuts, el Cerro Torre!!!
El matí següent la Gemma va a fer el trekking per glaciar, una autèntica pallissa tenint en compte el vent i el fred que feia. A més, portem ja molts quilòmetres a les cames en pocs dies i la fatiga comença a fer efecte. Desprès de 10 hores de caminata, arriba al Chalten, ens trobem al Hostel i, ens acomiadem del Chalten per anar aquella mateixa tarda al Calafate. Han estat 5 dies de trekking molt intensos, en total hem caminat més de 100 km en només 4 dies, amb un clima molt advers. Això si, ha valgut molt la pena, per les vistes i lo millor de tot: pels asados que ens hem fotut al cos!
