El show de la cooperació

"....En el siglo XXI, el bombardeo de los mensajes solidarios nos llega cuando menos lo esperamos, en cualquier lugar: en las páginas de Internet cuando queremos leer el correo, en los márgenes del periódico cuando consultamos las noticias, en la pantalla de la tele cuando tratamos de ver una película, en las estaciones cuando esperamos el metro, en las latas de refresco cuando queremos aliviar la sed...

La efectividad de la recaudación depende del impacto emocional de la publicidad: son necesarias altas dosis de culpabilización para lograr óptimos niveles de cotización. La culpabilización empieza con una cuidadosa presentación del continente africano basada en el miserabilismo. Las llagas, los vientres hinchados, los mutilados, los niños soldados, las sequías, los campos de refugiados y los buitres son de gran utilidad en las campañas de marketing: estropean la cena de los occidentales y los ponen a punto para la campaña recaudatoria.

Las ONG (y los organismos internacionales) se han convertido en los mediadores perfectos entre la cuenta corriente de los ciudadanos del Norte y su tranquilidad de espíritu. Auténticos terapeutas de grupo, psicoanalizan a la sociedad de la abundancia y le devuelven el bienestar mediante la catarsis del pago.

Cuando Acción Contra el Hambre habla de «involucrar a los ciudadanos en la lucha contra el hambre»,se refiere únicamente a obtener más donaciones. Un folleto de la Cruz Roja destinado a la ayuda al desarrollo invitaba a sus lectores a rellenar un impreso de donación bancaria con un lema no exento de cinismo: «Ahora tienes la ocasión de sacar lo mejor de ti. Y de expresar toda la solidaridad que llevas dentro». Lo mejor de cada uno, obviamente, es su dinero.

La clave para que todo este mecanismo funcione de forma eficaz es que el donante nunca sepa exactamente qué se hace con su dinero. Él quiere creer que gracias a su donación hay una fuente en un rincón perdido del Sahel, o que se ha erradicado una enfermedad extraña en algún país selvático... No quiere saber que la fuente se ha secado por falta de mantenimiento, ni que las vacunas han resultado ser ineficaces porque no hay neveras donde conservarlas. No desea que se le hable de la dificultad de crear infraestructuras sanitarias, ni de la escasa gobernabilidad de los países africanos, ni del expolio de sus recursos... Elcliente de la solidaridad paga por la satisfacción de saber que «se hace alguna cosa», y su fidelidad está garantizada mientras esta ilusión se mantenga. El desarrollo de África no es su prioridad, y las ONG lo saben. La propaganda simple y muy emotiva es útil porque evita cualquier cuestionamiento intelectual sobre lo que realmente se está haciendo. Es mucho más fácil hacer publicidad sobre el gran número de contenedores que se está enviando al Tercer Mundo que explicar qué se hará exactamente con este material...."

Blanco bueno busca negro pobre. Gustau Nerín

Por que........esto es Africa???

Anem cap el Sud est Asiàtic!!! Organitzem-nos.....

Arribem. Ha costat! han estat més de 35 hores de viatge fent mil escales però, per fi, trepitgem Bangkok. El nostre nou repte pel Sud est Asiàtic està a punt de començar!!!

Primer de tot cal dir que en aquesta primera part del viatge (Tailàndia, Laos, Myanmar i Cambodja) els meus companys de viatge són uns col·legues MIReros de Barcelona que com jo tenen moltes moltes ganes de celebrar la recent adquirida llibertat! ooooooooooooooommmmm....

Us presento: els primers 10 dies el meu compy és l'Adri, maníac, fashion victim i viajero de professió. Amb ell recorrem el nord de Tailàndia i Laos.

En la segona part per Birmania i Cambodja se'ns uneixen la Sonia, campiona del mon mundial de jockey i un grat descobriment i l'Anna amb idees clares, decisió i molts molts somriures. Això sí,  tots tots amb una butxaca molt petita i un pressupost ben ajustat després de tants mesos d'estudi i poc curro!jeje!

En la segona part per Indonèsia, ens retrobem amb la companyia habitual! L'Adrià que increiblement al final s'ha pogut demanar un mes de vacances en ple Març i arriba directament de Barna a Jakarta per prosseguir l'aventura entre platges de sorra blanca i cocoteros!

Per acabar només una petita nota pel que fa referència a les fotos. La meva minúscula i inútil càmera va morir al minut 1 de arribar a Thai juntament amb el portàtil (per això no he pogut publicar res fins tornar a Barna). Sí, sóc molt molt gafe amb la tecnologia!!! jeje! Per això,  la majoria de les fotos de la primera part de viatge les han fet l'Adri i la Sonia que, aquest cop, son els autèntics artistes!

Començem!

Primer de tot vull donar un parell de consells generals per anar cap el Sud est Asiàtic i deferències que he vist jo amb Sud Amèrica:

- Porteu el viatge preparat i guia! de veritat! Sabeu que som anti llocs Lonely i que en tot Sud Amèrica vam fer servir la guia per poc i menys, portavem un munt de pes inutil i preparavem tot d'un dia per l'altre sense gaire previsió i preguntant a la gent però....Asia is diferent!

La escriptura és diferent, molta gent no parla angles, les informacions i maneres de fer les coses barates o en "the local way" són molt difícils per no dir impossible de aconseguir...

Val la pena tenir 4 conceptes bàsics de que faràs i on aniràs abans de sortir de casa perquè sinó vas venut! timazo rere timazo!

- No portar roba d'abric: "ja però i si per la nit..." NO!!!! no,no,no,no i no!!!!!! No fa fred! Mai??? MAI!!!! ni en època humida com vam anar-hi nosaltres ni res! així que la maleta pot pesar com a molt 8 kg! de veritat, fa molta calor i caminar amb 12kg a l'esquena és un infern! Res de coses de càmping ni coses per cuinar per que cap Hostel te cuina i menjar fora de casa et costa 1,5 dòlars i res de chiruques ni anoracs! reserveu lloc per les comprechuelas!!!jeje!

- Vols: tant per venir des de Europa, però sobretot per viatjar entre països asiàtics hi ha 1 companyia baratíssima i fonamental : Air Asia (a mi volar de Jakarta a Paria em va costar 210euros amb maleta, taxes i tot!). Per vols entre illes de Indonèsia i Malàisia us recomanem Lyon Air que tot i que està a la llista negra de companyies per trepitjar sol europeu per anar mitja horeta d'illa a illa esta de pm! Ja veieu, aquí seguim nosaltres!;)

-  CONTRAS en general: el sud est és ultra-mega-requete-re-contra turístic! En molts casos et sents com un Dolar caminant pel carrer. La gent que treballa en turisme molts cop et vol treure més que el màxim de callés possibles,  poden ser agressius i no volen donar-te mai cap informació de com pots fer les coses sense contractar res. Molts cops és més barato fer un tour que fer les coses per la teva, cada dia tens alguna picada de mosquit nova i molts cops si no reserves els hostels barats estan plens i has de pagar més per dormir del que havies pensat.

- Trucar: trucar des de el sud est és caríssim (de mitjana entre 1,5-2 dòlars minut!). La manera més barata i la que la majoria de mochileros fan és alliberar algun tronco-móbil que tinguis per casa abans de sortir i comprar a cada país targetes de la companyia local que pots trobar per dos duros. Nosaltres no ho vam fer i ens vam arruïnar amb telèfon. Apunteu el consell!

- Conduir: el millor en la majoria de llocs és una moto! Jo no havia conduit mai moto en ma vida i ara sóc un autèntica professional!jeje! realment és molt fàcil i barat (5 dòlars al dia aprox.). Això sí us recomano que us feu el carnet internacional! A nosaltres no ens el van demanar però a molta gent sí.

- Diners: porteu Dòlars! A Birmània només accepten canvi de dòlars, mai euros! i només si estan absolutament perfectes: sense taques, arrugues ni precs centrals. Res! de veritat, recordeu això, han de ser absolutament perfectes! Nosaltres com que érem 4 ens vam poder organitzar entre tots amb prestems varius, però hi va haver molts bitllets, incloent de 100 dòlars, que no ens els volien acceptar ni de conya! Així que, Atenció amb això!  Això sí, els seus bitllets de kyts (que és pronuncia xats) són lo més ronyós, desintegrat i "aremendao" que hem vist mai!

A Cambodja accepten dòlars igual que Reals, que és la seva moneda oficial. Inclús des de un caixer pots treure dòlars amb completa normalitat, així que no cal canviar!

A Thai, Laos i Indonèsia et canvien tant dòlars com euros, però potser el canvi d'euros és millor i no perds amb el doble canvi!

- Internet: recordeu que a Myanmar la connexió és molt molt lenta i quasi inexistent a molts llocs! A Thai i Indonèsia funciona be però no  hi ha wifi a tots els llocs on voldries. A Cambodja hi ha wifi a casi tot arreu: bars, hostels...

- Menjar: a Thailàndia el menjar és espectacular!!! Arribes i vols menjar cada dia de la teva vida Pad-Thai (Noodels amb vegetals) sobretodo tú Adri!!!;) jeje!. Al final cansa una mica menjar noodels i arròs a cada àpat, obvio! però en general és molt molt bo!

La gran decepció gastronòmica, Indonèsia. Más de lo mismo amb noodels i arròs cada dia, però la meitat de bo que en altres llocs.

Penseu que el menjar internacional està a preus prohibitius! el millor és anar a menjar a llocs de carrer. La norma és: quan més ronyós, cadires més incomodes i més ple de gent, millor!jeje! Pel carrer és típic trobar barbacoas de peix on pots menjar un pedazo peixot recent pescat per aprox. 5 dòlars!

Nota: tot i que casi mai hem menjat a restaurants i sempre ho fem en llocs de carrer o venedors ambulant cap de nosaltres va tenir diarrees ni mi mals d'estomac!

Ah! i recordeu tots els que vulgueu viatjar per Asia que les 4 del mati sembla ser una bona hora per despertar-se la majoria de dies!!jeje! Allà, el dia comença molt aviat, i molts dies vols anar a veure la sortida del sol a llocs tant espectaculars com Bagan a Myanmar o Angkor Wat a Cambodja, així que...a matinar toca!jeje! A més penseu que el dia acaba aviadet, rollo 18h ja no hi ha casi res a fer i molts restaurants, inclús els turístics, cap a les 21h ja no serveixen més sopars!

Fins aquí els consells generals! Espero que serveixin per fer la vida asiàtica més còmoda a algú!

Jo Mai Mai

.... Un menjar exquisit, vull provar aquell vi, qui vol café? hi ha gin tònics també!

i juguem al joc d'aquelles nits d'estiu, no parleu tant fort que la nena dorm...

I l'Hector diu: Jo mai mai he desitjat fer una petó a la Judith. i afegeix...jo mai mai he desitjat que deixes el seu marit...

Tothom em mira i ningú veu....

i aquell dard emmetzinat se m'ha clavat al cor, i ho reconec i faig un glop,

i veig que tots riuen de cop, però la Judith aixeca el goooooooooooooot, em mira i diu:

Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat...

Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat...

El sindrome del viajero eterno

As many of us know and have experienced, living in another country changes you forever. You will never be the same and will never see things the same way again.  I mentioned this to a friend after having lived abroad for a year. She looked at me confused and responded, “Oh come on, don’t be so depressing!”

Yet, for those of us who have lived abroad, this is simply the way it is.

Una de las cosas que más me cuesta explicar a alguien que siempre ha vivido en el mismo lugar, es la sensación de no pertenecer a ningún sitio. Es una especie de ansiedad, de no estar a gusto, de que falta algo… Yo lo llamo “síndrome del viajero eterno”, porque una vez que picas ya no hay vuelta atrás, y me he cruzado con muy pocas personas que sepan a qué me refiero. Los expertos lo llaman “choque cultural reverso” (y tiene un cuadro de síntomas médicos que os ahorro).

En su forma más sencilla, sería algo tal que así: al irte de una ciudad, tu memoria de esa ciudad se fija en ese momento y permanece inalterada para siempre. En nuestro nuevo hogar, siempre echaremos de menos esa ciudad e incluso idealizamos ese recuerdo. La realización de que uno sufre el síndrome se produce al volver y es por eso que esta enfermedad es tan cruel; es entonces cuando nos damos cuenta que ese lugar idealizado en nuestra memoria ha seguido evolucionando sin nosotros y que ya no tenemos esa familiaridad que recordamos. El efecto es más fuerte cuanto más distintas sean las culturas entre sí y cuanto más tiempo haya pasado (por norma general).

Y así entras para siempre en una dinámica en la que nada es casa. Quieres vivir en una ciudad collage de recuerdos, experiencias y personas. Una mezcla de estilos, arquitecturas, gastronomías… Una ciudad mezcla de los recuerdos de todas las ciudades que has amado. Pero esa ciudad no existe. 

Y el que no ha viajado más que de vacaciones no lo entiende. Y te dirá “No es para tanto”. Y para él (o ella) casa siempre será un lugar concreto. Generalmente se entiende que tienes que vivir en otro lugar al menos un año para notar los efectos.

Hace poco leí un artículo en inglés cuyo título podríamos traducir por “Volver a casa tras vivir fuera ” y que lo explicaba de maravilla. Una de las cosas que decía la autora, Corey Heller, es que tiene esa sensación de querer volver todo el rato, pero cuando vuelve en realidad está deseando irse de nuevo. Esto es algo que he sentido muchas veces, pero no había acabado de entender a qué se debía.

También explica que conocer otras culturas te cambia para siempre, y que a pesar de no encontrarte “en casa” en ningún sitio, es un sacrificio que se volvería a hacer dada la oportunidad.

Coincido con ella en que lo que pierdes en familiaridad de tu ciudad, lo ganas en familiaridad internacional; te conviertes en un animal de aeropuertos, y los check-ins y los controles de seguridad se convierten en algo trivial. Te conviertes en una persona más observadora y te resulta más fácil coger los principios básicos de la cultura en la que te encuentras y adaptarte a ellos.

Los que sois un poco nómadas sabréis que al final hay esas pocas cosas, o esas pocas personas que serán “casa” para nosotros allá donde vayamos. Y algunos tendrán la suerte de que esas personas les acompañen y casa será cualquier lugar.

Thus, the final question I ask myself is no longer whether I will ever have that complete sense of home again, that sense of knowing I belong in one place above all others without doubt.  I now ask myself how I can feel at home where I am at this very moment, in this place, with these experiences; each moment finding my way back home.

Dime la verdad

Busco un lugar en esta ciudad donde esconderme de la corriente que me lleva, busco ese lugar. Dime la verdad, es que no existe? Quiero perderme, romper las barreras, huir para siempre, echar a volar. Dime la verdad. Quiero encontrar sobre la marcha un sitio donde ir. Volver y descubrir que nada sigue igual. Decidir un camino y sin aviso previo cambiar de dirección. Empezar el día sabiendo hacia donde caminar y acabar del revés de lo planeado. No planear. Pero, dime la verdad.  Ahora se que no se nada. Quiero, perder el miedo. Andar. Vivir con menos teniendo más. Ahora que el tiempo ya no pasa por aquí, me encuentro esperando el momento. De verdad,  me canse de esperar. Solo quiero soñar con los ojos abiertos . Deja que te hable de mis sueños, que con el tiempo se escondieron. Si quieres te los cuento, los escribí en un libro abierto.  Pero, dime la verdad. Que hay de malo en perseguir los sueños? Que hay de malo en soñar despierto?

Quiero elegir del mapa un lugar sin nombre a donde ir 
será el lugar donde viva lo que quede por vivir (y eso es mucho tiempo!) 
por eso de cada viaje me traigo el equipaje perdido 
por eso es que he decidido nunca olvidar 
nunca olvidar.
No sé qué quiero pero sé lo que no quiero 
sé lo que no quiero y no lo puedo evitar 
puedo seguir escapando y aún lo estoy pensando 
lo estoy pensando pero estoy cansado de pensar.

Me gusta como eres

Como escuchar una canción cuando más lo necesitas, como entrar en un café en una tarde fría de invierno, como sacarse una camiseta empapada en sudor después de una larga carrera, como volver después de mucho tiempo y ver que nada ha cambiado, como la primera flor en abril después de tanta nieve, como sacarte de las Chirucas después de una larga excursión, como oír la lluvia desnudo des de la cama los domingos, como un suspiro que empaña las gafas del frio, como de cálido es el alivio, vuelve, te extrañamos....

Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort...

S’havia estat cultivant per Grècia

i havia après que és taaant important viatjar…

I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…

Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:

caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa

i posi’ns…, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.

Va fer un glopet, em va mirar i va dir:

Vull viure com viuen els altres.

Vull fer les coses que fa la gent normal.

Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant

de ficar-me al llit amb gent normal com tu.

I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:

Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.

Em va semblar un escenari adequat, per començar…

Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…

I va riure, i va dir: ai quina gràcia,

que boig estàs, ets mooolt divertit…!

Doncs, francament, maca, no em sembla

que ningú estigui rient aquí.

Ja t’ho has pensat bé això de…

Viure com ho fan els altres,

veure les coses que veu la gent normal,

dormir amb qui dormen els altres,

ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no…, no entenia res… I m’agafava del braceeeet!!!

Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,

puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.

Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,

esperant la solució, que s’emporti tanta por.

No… tu mai viuràs com viuen els altres,

ni patiràs com pateix la gent normal,

mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs

com els somnis se’ns van quedant

en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,

follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,

i canta fort, si et sembla interessant.

Riu a pulmó, si ho fan els altres,

però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,

que no et sorprengui si estan farts… de tu,

jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu…

Vull dormir amb gent normal com tu…

Vull dormir amb gent normal com tu…