dilluns, 23 d’agost del 2010

A 10 metros bajo tierra - Oruro -

Arribem a Oruro amb el cul quadrat després de tropecientes hores en cotxe a través de salars, rodejant el volcà Tunupa, carreteres de pedres molt mal senyalitzades (frena, frena! FREEEENNNNAAAAA!!!!!!que ens mengem el baden!!!CATAPLOF!!!!), obres constants, reparacions mecàniques de rigor i innumerables gasolineres sense reserves de combustible a causa de la vaga general de la província de Potosí. 

Descansem en un lloc molt cutre però baratet i ens disposem després d’haver descansat les 8 hores pertinents a descobrir la ciutat. La informació turística funciona quan el treballador que li toca aquell dia es sent amb ganes d’obrir i...Oh! vaja...no hem tingut sort!avui no deu tenir ganes. Sense Lonely i amb la oficina de informació tancada ens aventurem a recorre la ciutat. Descobrim que els carrers és distribueixen per sectors; un carrer es ple de advocats i notaris, el següent totes les ferreteries, gires la cantonada i només pastiseries...increible! Anem fins a la terminal amb la il•lusió de pensar que potser el tall a Potosí a acabat després de 14dies de vaga...mala sort! El paro sigue! Ens resignem i decidim comprar bitllets cap a Cochabamba per el dia següent.







Per la tarda sentim a parlar de que les cooperatives de miners dels turonets del voltant ofereixen visites a la mina de plata gratis i decidim agafar el bus per 1,5Bv i anar a comprovar-ho. Parlem amb la cooperativa de miners “Corazón de Jesus” i un noi molt amable ens proporciona un casc (de màxima seguretat us podeu imaginar...) i una llanterna que il•lumina més aviat poc, sort que som 3 que sino...YUPALE!!! som-hi!!! Cap dins!!!!!!


El noi ens explica que fins el 1992 la mina pertanyia a un empresa privada que assegurava un sou mensual (segurament merdós) per a cada treballador, proporcionava el material, mantenia les infraestructures en bon estat (arcs de fusta per suportar el túnels, rails amb vagonetes, conductes per el transport de la plata entre els diferents nivells...), tenia enginyers de mines que estudiaven el terreny per saber cap on perforar...Amb l’entrada de Evo al poder la mina es nacionalitza (visca!a priori...). No us podeu imaginar com era la mina a dia d’avui!!! I jo que estava 100% a favor de les nacionalitzacions!!! La situació ens dona molt que pensar...la mina des de 1992 ha corregut pràcticament a la seva pròpia sort. No s’ha invertit en material ni infraestructures: la vagoneta ha deixat de funcionar, els conductes que comunicaven els nivells han quedat bloquejats de runa i sense manteniment, no hi ha enllumenat ni en les galeries principals, no hi ha cap enginyer que estudií cap on hi ha plata i s’ha de treballa de manera que els miners, en base a la seva experiència i a la inspiració divina que ofereix “El Tio”, (del qual parlarem més avall) foraden a cop de dinamita en totes les direccions imaginables!! La mina sembla un formatge emmental amb forats en totes direccions des de les sales principals!! A dónde lleva este agujero? Li preguntem al miner que ens guia mentre passem per una pasarela de fusta al costat d’un megaforat – Uy!!! Acá no te caigás, si te caes no sales más! No se sabe donde esta el fin!



Al•lucinem pepinillos!!! Progressem mina endins ja amb una mica de claustrofobia fins que arribem a un dels nobrosos altars de “El Tio” que hi ha a cada nivell. Allà, adorant al seu protector i descansant trobem a 4 miners amb els que ens possem a xerrar. Entre ells està la Gabriela la única dona minera apart de “La Vieja” (que és com anomenen a la mina). Ens expliquen que fins fa molt poc les dones no podien entrar a la mina perquè es creia que donaven mala astrugància per trobar plata i que a més feien desaparèixer les vetes un cop trobades.




La Gabriela ens explica que fa 10 dies que han trobat una veta de plata increïble i que porten des de aleshores treballant sense parar, perquè com a la mina no hi ha seguretat i tots busquen plata en plan capi qui pugui, si s’aparten de nit de la seva veta pot venir un altre i roba’ls-hi la plata. Imagineu-vos!!!! Li fa molta il•lusió ensenyar-nos la seva veta i que li fem una foto amb ella i com que esta AICITO ens animem a endinsar-nos un pel més (recordeu que aicito pot comprendre des de 100 metres a 10km!!!). Després de reptar per terra, pujar pujades en les que el peu retrocedia 2 metres per cada 3 que en feies i salvar el cap de quatre o cinc chichóns arribem al espejo (punt de la veta de plata que marca l’inici i la direcció cap on segueix el fil de plata) Buf!! Em falta l’aire i el meu semi sentiment claustrofòbic comença a fer mella. La veta continua en un pou cap el terra al que pretén que ens endinsem per conèixer els seus 5 companys que estan a baix treballant. Em planto!! No aguanto més la sensació de tencament i m’espero amb el guia mentre l’Adrià i la Gabriela s’esmunyen pou endins!

Es troben els 5 companys al fons del túnel i just quan estan a punt d’arribar a la seva posició la Gabriela es gira amb aire preocupat i crida: CORRE!!!estan abriendo tunel i ACABAN DE ENCENDER DINAMITA I VA A EXPLOTAR!!!!! – QUUUEEEEEEEEEEEE?¿!?¿!?!. L’Adrià comença a corre amb el cor sortint-li per la boca i a mitja pujada sent com tot vibra per uns instants. Sap que en uns segons ve el pitjor que és tot el fum que puja túnel amunt! Arriben allà on els esperem negres com un Conguito i esbufegant. Els 5 miners surten darrere carregats amb sacs de plata. Per la falta de oxigen per sort el fum va lent i no ha sortit encara!!
Ens afanyem cap a la sortida por las dudas...se’ns acudeix sobre pesar els sacs de plata que porten els miners camí a la sortida amb molta més agilitat que nosaltres que anem sense res i amb prou feines els podem aixecar del terra!! Però com poden????

A mig camí cap a la sortida i amb claustrofòbia creixent comencem a tossir sense parar...Es por el Arsenico!!! –ens diuen- Es normal!!! Normal??? Seguim tossint i amb olor a arsènic fins el matí següent. Ueeeexxxxx!!!!!

Abans de marxar se’ns acudeix preguntar quan els hi paguen pel quilo de plata. El que ens expliquen te collons...ells treuen els sacs plens de plata i el que ells anomenen Caja (que va a ser la resta de pedra que rodeja la plata que no tenen temps de treure dins de la mina per purificar la plata del tot). Un petita mostra es enviada a un laboratoris extern a la mina que en teoria honestament analitzen i decideixen quanta llei te la plata i per tant a quin preu serà pagada. Els miners s’ho creuen cegament i reben els diners per sac (que acostuma a ser entre 100 i 150 Bv per sac = 10-15euros). El que encara és més graciós de tota la situació és que la pedra de tota la cova us puc ben jurar que era abosulutament tuti-colori, es a dir, hi ha una muntanya més de materials i minerals a part de la plata que també són molt i molt valuosos però que a aquesta pobre gent no se’ls hi paga perquè se’ls hi “compra” com a Caja, com si l’únic que importés fos la plata!!Quins collons oi??!?

Hem estat parlant i debatent llargs dies i nits sobre la vida a la mina, la inseguretat i les injustícies que aquí s’estan cometent...de veritat que la visita ens va deixar molt impressionats!! Altament recomanable i cero turístic!! Pel que ens han dit molt més autèntic que el Cerro Rico de Potosí!!

Entrem a Bolivia!! Tupiza i Salar d'Uyuni (1 part)

Ha arribat l'hora de canviar d'aires! Hem creuat a Bolívia i deixem per un temps les terres argentines. Tornarem a nuestra querida argentina ens uns mesos, a l'estiu, quan faci més caloreta, anirem cap a la patagonia. De moment, anem direcció nord fins on ens arribi el temps.

La primera ciutat que visitem de Bolivia és Tupiza, a uns quants quilometres de la frontera. Tupiza és famós per l'ambient de "far west" que té els seus voltants, així que vam decidir anar a fer una volteta a cavall pels voltants.





Després de deleitar-nos amb algunes bones vistes, vam anar a preguntar a diferents agències per fer el tour clàssic del salar d'Uyuni. Aquí cal que li dediqui un parell de frases per aquells que llegiu això i tingueu pensat anar-hi: El tema del salar d'Uyuni és tot una màfia per part de les agències de turisme. Totes tenen exactament el mateix preu, el mateix serveix, el mateix tipus de cotxe... és tot, tot igual. El problema és que en realitat, és la única manera de veure el salar i totes les marabelles naturals del voltant. De quina altre manera podries recórrer 1200 km, a 5000 metres d'alçada i en ple desert?? De totes maneres, a nosaltres ens van vendre que des de Tupiza els tours eren molt més alternatius i barats que des d'Uyuni propiament dit... mentida!!! Des d'Uyuni son molt més barats i amb més opcions! Nosaltres vam pagar 1000 Bolivians des de Tupiza per 4 dies de tour, i des d'Uyuni et costa prop de 600 un tour de 3 dies. El problema és que el país sencer estava de revolta per un conflicte amb Potosí, i no vam poder anar fins a Uyuni amb transport públic...
Ara que hem acabat de fer el Tour, podem afirmar amb tota serenitat: Els Tours son una merda!!! Vam pagar una pasta per aquesta cosa tan yanki del "All included" i al final ha resultat que ens hem passat mes hores dintre del cotxe, fent quilometres, que no voltant i caminant al nostre aire per l'altiplano. A mes, els guies sempre tenien pressa per arribar a l'allotjament (clar, aixi curraven menys hores), o sigui que quan baixes del cotxe a fer fotos enseguida et piten perquè tornis a entrar... mes endavant us acabo d'explicar el cabreig que vam agafar el segon dia...

Conclusió: Uyuni concretament es una putada, perquè realment es un lloc tant inhòspit, que la única manera de fer-ho es contractant un tour a una agencia, pero us recomano que hi aneu amb gent coneguda per tal que pogueu fer mes pressió i fer mes la vostra, perquè nosaltres al final vam acabar sent bastant esclaus dels guies, encomptes de treballar ells per nosaltres... (recordeu, amb 1000 Bolivianos, que es el que vam pagar per persona, pots menjar 100 vegades a Bolivia).

En fi, deixem ja de parlar, i anem als fets. Com hem dit, vam fer un tour de 4 dies i 3 nits. Vam anar-hi en un jeep amb un xofer, una cuinera i 3 compis de viatge (una anglesa, un holandès i un australià, a cada qual més rollo que l'anterior). El primer dia va ser una quilometrada impressionant, però ens va deixar unes vistes bastant bones:










Aquell dia vam arribar sobre les 8 de la nit a l'allotjament, a Quetena Grande i a uns 20°C sota zero. La sopeta de verdures ens va fer entrar en calor. Dormim amb un sac de dormir preparat pels 15°C sota zero i 3 mantes mes... i no passem pas gaire calor amb tot l'equip...

El dia següent toca visitar la Reserva Natural Eduardo Avaroa, a veure uns quants llacs a les alçades. Tot i estar tot el dia dintre del cotxe (ja ho hem dit, però es que odiem el tema "agencias de turismo" a mort...) aconseguim captar algunes fotos de l'impressionant paisatge que podem veure... a traves de les finestres del cotxe. A tot aixo, visitem la coneguda Laguna Verde (que casi fa frontera amb Chile i Argentina) i La Laguna Colorada, d'un color vermell intens.






















Al final del dia cabreig monumental: No nomes ens passem el dia dintre del cotxe, si no que a mes arribem a l'allotjament a les 4 de la tarda... joder, hem pagat una pasta pel puto Tour, i a sobre arribem que encara queden 2 hores de llum... preguntem als guies si ens podem portar en cotxe a la Laguna Colorada de nou, que esta a uns 5 km i com a mínim podrem veure la posta de Sol... doncs no, no podem anar perquè segons ells "no hay combustible suficiente como para ir". Perdona???? Estem recorrent 1200 km, i em dius que no tens benzina per fer una volta de 10 km??? Vinga va home, ets tan bo, que ets capas de calcular el combustible que gastarem amb un marge d'error inferior al 0,1%, te molt merit, tenint en compte que marxem durant 4 dies i evidentment no hi ha cap estació de servei pel mig... Ens senta molt malament aquesta excusa que mostra tan descaradament com t'estan timant els de la puta agencia. Al final, discussió també dintre del grup. En teoria havíem de sortir cada dia a les 6 del mati per arribar a les 6 de la tarda, i avui hem sortit a les 8 per arribar a les 4... en fi... 3 setmanes despres, seguim indignats pel tema aquest...

I fins aquí la crònica dels primers dies a Bolivia. El Tour encara va durar dos dies mes, que explicarem en un altre post per no allargar-nos massa en un sol post. Aixi que... CONTINUARA!!

dimecres, 18 d’agost del 2010

PN Calilegua: Las yungas!

Avui toca parlar del PN Calilegua! És un parc nacional al nord d'argentina, i protegeix una part de la selva de las Yungas, que es forma a la zona pre-andina, o sigui que està bastant a l'est, on acaba la cordillera i comença la eco-regió del Chaco. El cas és que és una selva de muntanya, situada entre 1000 i 2000 metres d'alçada.

Nosaltres vam llegir això i vam pensar que podria valdre la pena, i com teníem temps suficient, vam decidir arriscar-nos a anar-hi, a veure que ens hi trobàvem, i la veritat es que ens va sorprendre moltíssim!!

Per anar-hi, vam arribar fins a Ledesma, una de les ciutats que més mal record guardem d'argentina. Des d'allà, vam agafar un bus destartalat que ens va portar, a través d'un camí d'una terra ben vermella, selva endins. Després de 4 hores de viatge, arribem a un dels pobles on aniré a viure quan em jubili: San Francisco. Un poblet perdut enmig de la selva, a 2000 metres d'alçada i amb unes vistes espectaculars.





Arribem al poble i decidim voltar una mica. Aprop hi ha un riu, on es veu que hi ha gorgs d'aigua calenta. Decidim anar a investigar-ho. Després de 2 hores d'excursió, corraborem que no, no està calenta, peró això no impedeix un bany en unes aigues d'aspecte bastant paradisíac.


De volta a San Francisco vam coneixer una catalana i dos porteños. Per tant, es donen totes les circumstàncies per fer un asado de rigor. Comprem carn barata a una carniceria on exposen el cap de la vaca en primer plà. Xerrem de tot el que un pot xerrar quan es junten argentins i catalans: Messi, Maradona, espanya guanyadora del mundial, Palermo (no el barri, el "jugador" de futbol), Ménem, Videla, Franco, Garzon...etc. Estem fins tard xerrant i menjant, i bebent ví.

El dia següent hi ha festes al poble del costat, Pampichuela. Dic del costat, pero tingueu en compte que "al costat" a la selva significa 2 hores en bus. A Pampichuela, una de les millors experiencies del viatge. Hi ha festa grossa, i al poliesportiu del poble (de fet, és un poliesportiu amb un poble al costat) serveixen Locro (una mena d'estofat) i fan asado. Allà ens trovem amb la Guillermina, la mestressa de l'allotjament on estem a San Francisco. La dona mou alguns contactes, i en menys de 2 minuts 4 gauchos ens portem una taula, algunes cadires, i 5 plats de locro!!! Encara estem degustant el locro, que cau un dels millors plats d'asado que hem provat mai!! Increïble! I tot aixó absolutament gratis!!! Ja he dit que vindré a viure aquí quan em jubili, no??