Costa Sur, Lima i Trujillo

Després de 16 hores en bus des de Cusco (amb bus cama això sí!!!)  per fi arribem a Pisco per des de allà anar a Paracas i a visitar les Illes Ballestas.

Però Nazca i les seves famoses línees no estan per allà us preguntareu...Sí! la veritat és que tot i que segurament és algo únic i absolutament espectacular quan vam saber que visitar-les costa 60 dòlars per persona per 30 minuts d’avioneta (en la qual a més acabes amb una potera espectacular i amb gens de ganes de mirar avall cap a les línees) vam decidir sudar i invertir els 120 dòlars en algun altra cosa. Si és que...no es pot fer tot!!!

Dit això, vam arribar a Paracas i després d’instal•lar-nos al hostel decidim anar a demanar una mica de informació de la zona. Pel que es veu tothom fa el tour a les illes Ballestes de 8 a 10 del matí perquè més tard carda un venturrio increïble i després empalmen amb el tour a la reserva natural de Paracas sense ni tan sols fer nit al poble. TOURSSSSSSSSSSS NOOOOOOOOOOOOO!!!!!!! No podem més de tours però ja que son les 12 del migdia la opció d’anar a la reserva patejant (6 hores mínim) ens sembla poc factible.  El poblet és un poblet molt petit de 4 cases de platja, sense gaire res a fer així que parlem amb un taxista que ens porta a visitar les platges, els atractius naturals de la reserva i a menjar un cebiche, que a paritr d'ara s'ha convertit en el nsotre plat preferit (peix cru macerat amb llimona, un pel d’ají i molta ceba semblant al sushi. Mmmmm...sushi.....quan tornem a Barna el sushinés de Provença serà un dels primers llocs que visitarem!! Ñññammmmm!!!!!! Sushiadictes!!!!) i un arroz con marisco (molt similar a la paella (aix! com trobem a faltar la paella!!!mmmm.....) espectaculars. La broma ens costa 60 soles però al menys anem per lliure i no amb el típic autobús de 25 yankees  fent fotos a cada racó. Buf!! Com ens costa adaptar-nos al ritmillo de viatge tourero de Perú.

La reserva ens agrada molt! Es una zona àrida i desèrtica amb platges molt escarpades espectaculars on pots acampar i banyar-te en el mesos d’estiu. Ens ho apuntem com a nota mental per tornar en algun moment que cardi menys fred i estar un dies vivint a la platja i pescant alegrement a lo hippie.

Al matí següent seguim fent el guiri i pillem la barqueta que et porta a veure les Islas Ballestas. Veiem tot tipus d’aus (un somni per els ornitoaficionats!) i lleons marins a ben be dos pams!! Increïble!! El guano s’acumula per tot arreu tot i que ens diuen que abans la cosa era molt més espectacular (actualment treuen guano cada 7 anys i només com a fems per a la regió. Abans treien quantitats industrials de guano cada 6 mesos i l’exportaven a tot el món). Aiaiai que se’ns caguen a sobre!!!

La visita mola bastant ien encanta tornar a veure el mar i les onades i sentir’olor a sal tant i tant familiar, és com estar a casa!! Amb això ja en tenim prou i ens donem per super satisfets. Anem fins el encreuament de la Panamericana a pillar el bus fins a Lima, tot i això de la capital ningú ens n’he dit res de bo, a veure que tal...

De Lima direm només 2 paraules ja que, com ens havien advertit, no és res de l’altre món. El centre no està mal com per passejar de nou pel caos de les grans ciutats amb tots els serveis i més oferta que demanda i més trànsit i soroll que peatons i tranquil•litat. Descobrim un centre cultural a una cuadra de la plaça d’armes, es deia algo així com “centro de la literatura peruana”  on anem a veure una expo d’autors peruans i algun concertillo de cantaoutors locals gratis. Visca! Anem a visitar els barris de Miraflores i Barranco teòricament més pintorescos i interessants, sin mas... decidim que estem canats de grans ciutat i decidim pillar un autobús fins a Trujillo, una ciutat teòricament molt colonial a la vora del mar. De nou, super-decepció! La ciutat no te res de l’altre mon, buagsss!!! i les ruïnes..., tant recomanades a la guia, que hi ha als voltants ens deixen una mica indiferents. I mira que després de l’experiència de Cuzco de no pillar res i veure només pedres decidim pillar com a guia un dels nois del hostel que també fa visites a Chan Chan i al Huaco del Sol i la Luna. Gens recomanables!!! No hi aneu!!!!

El plan és veure de camí a Tarapoto (lloc des de on surt el barquito cap a Iquitos parant a la reserva) altre ciutats amb ruïnes i altres suposats intensos però...no podem més, volem natura i selva!!! Prou ciutats de merda!!!!! Ens sentim una mica culpables per estar passant per Perú a la velocitat de la llum però, els llocs no ens acaben de motivar i decidim, de nou fer una gran sudada de Ciclayo i Chachpollas i anem directes a Tarapoto; la reserva del Pacaya-Samira, la selva i els monos ens esperen. Quines ganes!!! Mosquitos, buideu els estomacs que venim!!!

Machu Picchu

Des de Cusco, és òbviament visita obligada, una de les 7 noves meravelles del món, el Machu Pichu. Ja us avancem, que anar al Machu Pichu és car de collons! Però car, car!!! Tot i que la veritat és que últimament ens estem radicalitzant molt amb aquest tipus de sablazos i decidim directament passar a otra cosa mariposa, creiem que els Machu Pichu sí que realment és in-saltable. Toca apujinar!!!! Tot i això, sempre hi ha mini- alternatives per a butxaques reduïdes com les nostres, voila!

I us preguntareu...que fan la majoria de turistes? Els que no agafen el super-tour de la pastorra màxima directament amb “all included” des de Cusco, pillen el tren a Ollantaitambo (o el que encara és més guay del Paraguay a Cusco) i paguen el mòdic i simbòlic preu de 33 super-ultra-mega dolarazos per trajecte!!!!!!!si si...anar 33 i tornar 33 dòlars més!!!!!!! Quee???¿? però si això és el pressupost de 3 dies!!! –pensem- A més a més recordeu que apart d’aquest mòdic preu per arribar a Aguas Calientes s’ha de apujinar l’entrada al Machu Pichu...of course!!! I això en classe “Backpacker”, perquè en classe “Explorador” costava 55 dòlars per trajecte!!! I encara una classe més alta per 99 dòlars!!! Lladres....

Evidentment sempre hi ha l’opció per pobres i...allà que anem!! Ens expliquen que hi ha un bus que des de Cusco et porta a Santa Maria. D’allà pilles un altre bus a Santa Teresa i...ja has arribat??? NOOO!!!! D’allà un últim bus et porta a la Hidroelèctrica des de on comença la patejada de 2 hores seguint les vies del tren fins a arribar , amb una mica de sort encara de dia, a Aguas Calientes. El pressupost mitjà d’aquesta opció son 50 soles (14 euros) cosa que ens segueix semblant car però...visto lo visto...

Ens decantem per la opció dels matats, evidentment. Ens despertem a les 5 del matí com ens han aconsellat per a iniciar el periplo i sorpresa! El taxi en lloc de deixar-nos a la terminal on es pillen els micros per 15 soles, ens deixa en un lloc on surten teòricament els únics autitos cap a Santa Maria per el mòdic preu de 30 soles Servicio exprés!!!! A les 5.30 no coordinem gaire els pensament i a més ens diu que està a punt de sortir i que ens hem d’afanyar!!.....grrrrrrr........sí, després de 1 hora seguim allà esperant que l’autito estigui ple del tot. Ja son quasi les 7 quan arranquem i comencem la a pujar la carretera de super-mega-corbes a tota velocitat i quasi xocant amb cada cotxe que ve en sentit contrari. Encara ens falta tota la baixada de, evidentment, super-mega corbes que ja he vomitat dos cops. Ostia!!! De cop parem, que passa??? Es veu que la ruta està en obres i els obrers la tallen de 7.30 a 12.30 del matí. Molt bé!!! Perquè hem fet tot el camí com uns bojos de la carretera si ara ens hem d’esperar 1 hora i mitja sense fer res??!?!? Mecagoentodo....es que....de veritat que...en fi, paciència!! Mentre esperem trobem un tio que ens porta per 15 soles directes a la Hidroelèctrica i decidim canviar de cotxe esperant que els conductor sigui millor. No tenim sort i vomito dos cops més en el cotxe nou!!! Molt bé!!! Arribem a la hidroelèctrica a les 16.30h “teòricament” amb el temps sobrats per arribar a Aguas Calientes de dia. Si,si...per sort coneixem a un italià, una irlandesa i 4 alemans i fem el camí junts perquè, evidentment, se’ns fa fosc a mig camí i hem de seguir amb les llanternes i amb certa por de ser atropellats per el tren (recordeu que anem caminat per les vies). Anem a fer nones perquè el dia ha estat llarg...Bonanit!!!

Us preguntareu...com es fa per pujar des de Aguas Calientes fins a les runes del Machu Picchu??

De nou hi ha dos opcions...

La opció que prenen la majoria dels turistes es pillar el bus que et puja fins a la porta per, de nou, el mòdic preu de 8 dòlars per trajecte. Sisi...16 dòlars pujar i baixar!!!!!!! Que?!?¿?¿ Estamos todos locos?!!?! A més a més, la peña és mega- ansiosa i clar, com per pujar al Huayna Pichu has d’estar a la porta entre 6 i 7 del matí tothom vol pillar el primer bus. Solució? Anar a fer cua a la terminal a les 4 del matí!!! Fantàstic, si senyor!!!

(Petit apunt sobre el Huayna Pichu: és el muntanyot enorme de color verd que es veu sempre darrera de les ruïnes a les típiques fotos del Machu Pichu. Es veu que per problemes de sobrepès i risc de esllavissades només hi poden pujar 400 persones al dia, 200 en el torn de les 7 i 200 en el torn de les 10. S’est tout! Les vistes des de dalt òbviament molen mogollon perquè és pot veure tot el Machu Pichu en perspectiva, així que hi ha hòsties per entrar!!! Es la guerra!!!!! A més a més crec que és l’única cosa en tot Perú que no et fan pagar apart per fer, així que us podeu imaginar a tothom pagant-se per arribar a la porta entre els 400 primers perquè et posin el sellito de persona vip! OLE!!!!!)

L’altra opció, que evidentment és la de pobres i evidentment és la que vam triar també te la part de persona matada que es lleva a les 4 de la matinada perquè, com ja he dit, s’ha d’arribar a la porta entre 6 i 7 del matí per aconseguir el sellito, però al menys t’estalvies els 16 dòlars perquè consisteix en caminar. Molt bé!!! Ens despertem a les 4am i anem caminat fins el pont des de on comença la pujada de cincentessetantadosmilnoucentes escales fins a la porta de les runes i...sorpresa!!! hi ha cua perquè no obren fins a les 5 am!!!!!!!!! Que????? I nosaltres que pensàvem que seriem 4 motivats!!! Si es que el món està ple de rancis com nosaltres...aix!!! Fem la cua i a les 5am en punt obren el pont i tota la onada de guiris comença a corre escales amunt com el primer dia de rebaixes a la porta del Corte Inglés. Que locura!!!!!!! Arribem a la porta 1 hora de escales més tard i aconseguim entrada pel Huayna Pichu a les 7!!!! Visca!!!!!!!!!!

El Huayna Pichu és un super-muntanyot així que ens espera pujadeta d’escales per 1 hora més!!! BUUUUUFFFFFFFFFFF!!!!!!!!!!!! Arribem a dalt de tot fets merda però la vista acompanya!! Esmorzem amb unes panoràmiques de luxe, WWWaaaaaaaaaaawwwwww!!!!!!!!

Baixem i visitem la resta de les runes rodejats dels milions de grups de turistes encapçalats per el guia corresponent. Es hora punta!!! Les vistes tot i així són increïbles i ens quedem pujant encara milions d’escales més i amunt i avall fins a les 15h. Aquesta hora estem ja destrossats i sense ganes de fer res més que dutxar-nos i descansar però encara ens queda la baixada de tropecientasmil escales de tornada a Aguas Calientes. Arribem mig arrossegant i amb agulletes a tot el cos a l’hotel. Domideta, dutxa, sopar i una llarga nit!!! El dia no dona per més.

Decidim tornar amb tren en plan pijo perquè les 4 potades de l’anada encara em ronden pel cap. A més les connexions d’autobusos per tornar es veu que són molt més difícils. Paguem els 33 dòlars molt en contra dels nostres principis i en 2 hores i 0 vomitones ens plantem a Ollantaitambo. Visca!!!!!!!!!!!!!!

Pels que estigueu pensant en fet el trek de 4 dies/3nits fins el Machu Pichu pensant que això és una opció barata o alternativa us direm que l’Inca Trail costa 350 dòlars per persona i s’ha de reservar amb 3-4 mesos de antelació!!! Flipa!!!!!!!!! Si penseu en l’opció de patejar per lliure, us avisem que es veu que hi ha 4 controls estratègicament col•locats pels que s’intenten colar anant d’alternatius sense apujinar a les agències. TOOMMMMAAA!!!!!!!!! A pagar se ha dicho!!!!

Cusco i El Valle Encant... Sagrado!

La Sandra i la Marina porten uns 6 mesos aproximadament viatjant, i en tot aquest temps no havien tingut mai cap problema de seguretat. Fins que van arribar a Perú. Ens van avisar que en el trajecte d’Arequipa a Cusco (que elles van fer a la inversa) algú els va robar la càmera de fotos i el portàtil que duien a la motxilla, perquè durant la nit estaven dormint i algú va ser capaç d’agafar la motxilla d’entre les cames, obrir-la, remenar-la, agafar el que va voler, tancar-la i deixar-la de nou al seu lloc. Vaja, un autèntic crack del robatori silenciós, la versió peruana d’Oceans Eleven.

Amb la paranoia que agafarem un bus nocturn i que quan ens despertem a Cusco ens hauran robat fins i tot els calçotets (però no els que portem a la motxilla, si no que els que estem vestint en aquell moment), passem una nit al bus d’insomni total. Qualsevol passatger és sospitós, i el que fa que ronca sabem que està despert esperant el moment en que girem el cap per robar-nos... delinqüents, que sou tots uns delinqüents!!! Total, que arribem a Cusco amb el cansament acumulat de no haver dormit gaire bé al bus... però hem salvat el nostre equipatge!! De moment...

Sobre Cusco, que podem dir que no s’hagi dit ja?? És el punt de partida per veure el Machu Picchu, una de les 7 noves meravelles del món i el lloc més turístic de tot sudamèrica. Per tant, és de preveure que Cusco és un lloc increïblement turístic. Tota la ciutat, inclús els barris en teoria més bohemis, semblen Port-Aventura, molt artificials i preparats pel turista. Pels carrers, més estrangers que peruans, i més rètols de restaurants en anglès que en castellà. El 50% dels establiments que hi ha són agències de turisme que munten excursions per les runes del voltant, i l’altre 50% són botigues d’artesania (on venen a tot arreu el mateix) i restaurants que cobren els plats al triple del que ja de per sí seria un preu abusiu. Ah, i novetat!! Trobem el primer McDonalds des que vam sortir de Buenos Aires!!! Amb tot això, ja us podeu imaginar el tipus de ciutat que és Cusco.

Tot i això, podria semblar que és un destí a evitar, i hem de reconèixer que ens va sorprendre molt gratament. Malgrat tota la contaminació turística de la ciutat, és molt i molt maca. La ciutat manté una arquitectura barreja entre colonial i pre-hispànica, molts dels murs de les cases són construïts pels Inques, tots els voltants de la plaça principal segueix mantenint les bases dels edificis de l’antiga capital de l’imperi incaic, hi ha un barri bohemi que puja muntanya amunt i en el qual la majoria de carrers són tan estrets i tan empinats que són tots peatonals, al més pur estil “casc antic” d’una ciutat europea, cosa que trobàvem molt a faltar. De fet, el millor serà que posem algunes fotos, que valen més que mil paraules.

Pels voltants de Cusco, tenim 4 runes inques i el Valle Sagrado. Sobre les primeres runes, tenim poc més que males paraules. Sí, d’acord, les més properes a Cusco no estan del tot malament, són murs fets a partir d’unes pedres increïblement grans, costa de creure que els inques, sense la tecnologia actual, fossin capaços d’operar pedres de més de 300 tones cadascuna. La resta de runes... bàsicament són 3 pedres, una sobre l’altre, i un rajolí d’aigua sortint entre elles. Això sí, unes runes amb un nom ben suggerent: “el baño del inca”. Aquí, qualsevol pedra que veuen li posen un “el ... del inca”, de manera que no us estranyeu si algun dia veniu per aquí i veieu “el campo de futbol del inca”, “el spa del inca” o “el centro comercial del inca”. A més a més, el problema és que per veure totes aquestes runes has de pagar un “boleto turístico” (“el boleto turístico del inca”) que et costa 130 soles (34 euracos!!), i que et permet veure 20 “atractius” turístics. Evidentment, no pots pagar per veure només un dels atractius, així que, o pagues tot o no veus res. Pel que fa a les runes del voltant de Cusco, ja adelantem que no, no val la pena pagar 34€, que per nosaltres és el pressupost de 2 dies, tirant a 3. 

Pel que fa al Valle Sagrado, vam visitar el poble i les runes de Pisaq, que no estaven del tot malament. El poble, amb bastant encant i un mercat força gran a la plaça. I les runes, no es que siguin res de l’altre món, però com totes les construccions inques estan a dalt de tot d’una muntanya i les vistes són força maques. A més, vam aprofitar per provar un plat típic de la zona, el cuy asado!! (el conillet d’índies). Un plat amb més de 7000 anys d’història, ja que les primeres tribus pobladores dels andes criaven el cuy, que posteriorment va ser adoptat com a mascota pels europeus.

També al Valle vam visitar les Salinas de Maray, tota una vall per on passa un rajolí d’aigua salada i que els inques van aprofitar per fer tota seguit de canals i basses on l’aigua s’evaporava i aprofitaven la sal per donar de menjar al bestiar. Realment increïble que tot això pugui haver estat fet pels inques. Ja sabeu, el nom podria ser algu així com “la Salina del inca”.

Per últim, vam anar a veure unes terrasses que semblen fetes per ovnis, però no, de nou estan fetes pels inques. Resulta que a cada nivell hi ha un microclima diferent al nivell superior, i això ho aprofitaven els inques per saber quines eren les condicions òptimes per cada cultiu.