Després d'unes setmanes de viatge pel sud-est asiàtic per uns, i d'un fred insuportablement prolongat a Barcelona per altres, el destí (una manera molt maca d'anomenar dos bitllets d'avió) ens porta a la Gemma i a mi a tornar a estar junts de viatge de nou. L'últim cop que vam agafar un bus junts va ser a Tierra del fuego, per arribar fins a Ushuaia, la fi del món com ho volen vendre. Ara el retrobament és a Indonèsia, un lloc que per mi també s'apropava bastant al que sería la fi del món. Es a dir, quan jo sentia a parlar d'Indonèsia, m'imaginava Port Aventura, pelis o sèries que parlaven de llocs tropicals, selvàtics, misteriosos, perduts enmig de l'oceà i verdaderament remots, així que mentre des de la finestra de l'avió contemplo l'espectacular vista aèria, que hem permet distingir la immensa illa de Sumatra i tota la península de Malasia i Singapur, sento unes pessigolles a la panxa, constatació del nerviosisme que em suposa pensar que, aquest cop sí, estic anant realment lluny.
Després d'unes superagradables 23 hores d'avió, aterro a l'aeroport de Jakarta i vaig a fer-me la visa de turista, 25 dòlars en efectiu que en aquell moment pagues sense remordiment però que si t'ho fessin pagar al final del viatge, ho faries plorant (expressat en la moneda local serien unes 250.000 rúpies, que et donen per menjar més de 10 vegades en un restaurant local). Després dels tràmits, i mentre espero que la Gemma arribi de Bangkok, pregunto a l'oficina d'informació i constato que el personal és meravellosament amable i disposat a ajudar-te, la primera impressió de la gent local no podria ser millor, i després dels 24 dies de viatge, els hi he de posar un 10, doncs són sens dubte una gent que em fa recuperar en part la fe en la humanitat.
Com a Jakarta no hi ha absolutament res a fer, marxem directament la primera nit a Yogyakarta, la que diuen que és la "capital cultural" del país. Jo esperava desplaçar-me en Tutuki-Splash, però ens hem de moure en tren, que té un punt menys exòtic. Al arribar el matí següent ens instal·lem i gaudim d'un esmorzar típic autòcton, a un lloc que es diu "Dunkin Donuts" i que és l'únic obert a les 7 del matí. De la ciutat no hi ha gaire a comentar, ens esperàvem molt d'aquesta i altres ciutats, i he de dir que em semblen completament prescindibles. El principal punt d'interès és el Kraton, una fortalesa on hi viuen més de 30.000 persones i on hi ha la residència del sultà de Java i el palau de l'aigua. De tot això que sobre el mapa sona superbé, la veritat es que només vam fer dos fotos, i les dues des del mateix lloc:
Això és el palau de l'aigua. A la piscina s'hi banyaven totes les esposes del sultà, i ell des de dalt de la torre seleccionava cada dia amb qui volia passar la nit. Al mateix Kraton hi ha un espectacle gratuït de titelles, molt típiques de Java, i que ens entreté durant 3 minuts.
Per últim, vam degustar un menjar típic de la regió i que ens va semblar força bó. Un plat d'arròs blanc cuit amb llet de coco, ou bullit i pollastre. Tot embolicat en una fulla de plàtan.
Com a la ciutat no tenim res més a fer, contractem en una agència (en aquest país TOT s'ha de fer amb agència) una furgoneta perquè ens porti als temples propers de Borobudur i Prambanan, dues relíquies del passat budista de la regió.
Borobudur es l'estupa budista més gran del món. No és un lloc per anar-hi a pregar, si no més aviat un monument a Buda, una ofrena. La ubicació és espectacular i l'arquitectura del lloc potser no arriba a altres meravelles naturals del món, però té la seva gràcia. És ideal dormir a l'hotel que han muntat al costat del monument i poder contemplar al sortida del sol, que dona una mística i uns colors a l'escena que ja són massa. Com estem en època de pluges i el pressupost és el que és, decidim substituir la sortida del sol per una mica de Photoshop, que pa'l caso es lo mismo!
Estant en un monument com aquests, en un lloc tant selvàtic i rodejat de tants volcans, recupero aquelles sensacions de sentir-me realment en una peli, d'haver superat una frontera que va més enllà d'un país... no sé molt bé com explicar-ho, però em va costar baixar les escales per tornar a la furgo i desenganxar-me de la vista que tenia al davant.
L'altre temple és el de Prambanan, que consisteix més aviat en un complexe amb 5 temples petits. La veritat es que donen per fer alguna foto que sembli més espectacular del que realment és, però el que al nostre parer val la pena és la vista que hi ha de camí. Mirar per la finestra del bus és veure una postal. Tal cual ho dic. I el més sorprenent és que aquesta vista en acompanyarà durant molts i molts quilómetres...
