CachiPLUM! chin! PUM!

Sortim de Colonia amb lleganyes als ulls, encara mig adormits i amb l’escalfor del llit dins al cos. 6am. Dormim les 2h que ens separen de Montevideo. Visita exprés a Montevideo. No massa recomanable. Poc per veure, més ciutat. Prenem un altre omnibus. Ja ens hi heu aficionat. Tot el que es veu fins on arriba la vista, pampa uruguaia. Trajecte de 5 hores, acceptable.

Ja portem 3h, no som ni a la meitat. Això serà llarg. PUMMMM!!!. Que ha estat això?. Pel soroll creiem haver perdut mig para-xocs. Nada por aqui, nada por alla!. Continua el viatge amb normalitat. Normalitat? 10 minuts més tard. Grrrrrrrrriiiiiiiiñññññññññññññiiii!!!!!!!!!!!! Frenazo d’emergència. Aturats a la cuneta. Que ha passat?. 5 minuts, 10....”Atención, todos los que vaya a Castillo que bajen del colectivo y suban a ese otro” crida el conductor. Adéu gent!, penso jo. A l’autobús hi queda un noi jove, una família molt molt hippie amb 3 nens i nosaltres. Quins nens més macos!. A fora foscor, molta foscor. Res més. Cap explicació. Esperem. Però al final, decidim sortir. Roda petada. Merda!. Som gafes!. El cel tot ple d’estrelles. Impressionat. Demà farà un bon dia, penso. No poden canviar la roda, esta soldada a pressió i necessiten una maquina especial. Merda! Esperem el mecànic del poble més proper. Més proper?. Jejeje!. Esperem. Mirem les estrelles. Esperem. Esperem. Esperem. El camió que ens ha de portar a través de les dunes fins a la comunitat hippie ens esperarà? Esperem!. L’opció B: caminar 10km a través del desert. Però en quina direcció?.”Sigan los cables de electricidad que van al faro” ens diuen. Si clar...!Ells ho veuen fàcil!. Arriba el mecànic. Salvats!. 1 hora de retràs. PUM! cachiPUM! chinPUM! PLOF!. Solucionat.

Prosseguim. “Cruce de Cabo Polonio” crida el conductor. 21.15h. Foscor. Carretera. Res més. Fred. Cap cotxe. El camió? Tampoc. Adéu autobús!. Esperem en mig de la carretera, el noi de la motxilla, la família hippie i nosaltres. Allà al fons! Una llum! Ens ha esperat el camionero!! Senyor camionero, senyor camionero!! visca! visca! salvats!!. Correm cap el camió. Paguem els 150UYU anada i tornada. Sablazo. BOING!BOING!BIONG!. rebotem entre les dunes. Compte! un arbre! BOING!BIONG!. “la Cañanada! Aqui bajan los catalanes!” ens crida el camionero. Joder aquí? Però si aquí no hi a res?només mar!!i perquè ningú més baixa?. RUUUUUMM!. Marxa el camió. Una dona amb un nen de 5 anys adorable i dos gossos gegants ens venen a buscar a la platja. Visca, salvats! L’hostal amb llum d’espelmes. Licor de dàtils de benvinguda. Ostia! que fort que és! Pa dentro!. Encens a l’habitació. Soroll de mar. Conversació amb la família. 24h no podem més. A dormir. Bon nit mar! Bona nit cel ple d’estrelles! Demà farà un bon dia, torno a pensar...

Destinació: Uruguay

A Buenos Aires:

Nosaltres: Che! Este jueves vamos a Uruguay!

Marcos (estudiant de medicina porteño): Uh! Relindo! Les va a encantar!

Nosaltres: Algún consejo? Algún lugar que no nos podamos perder?

Marcos: Y... no se, yo no fuí a esta provincia, pero diganles que el Mate es Argentino!

Bon dia a tothom! 

Avui parlarem del nostre pas per Uruguay, un lloc que per alguns és un país (els propis Uruguayos), per alguns és una provincia (argentins), per alguns és "algo" que està entre Brasil i Argentina, i per altres és una paraula que rima amb "guay".

D'entrada direm que el país ens ha enamorat (com a mínim a mi). El pla de viatge era el següent:

De Buenos Aires, agafar un ferry (Buquebús) cap a Colonia del Sacramento. Des de Colonia anar amb bús cap a Montevideo, passar unes horetes a la capital, i a mitja tarda agafar un bus cap a Cabo Polonio, un "poblet" de costa, situat a l'est del país (més info, mirar el mapa que tenim penjat a Sud America 2010).

Comencem pel principi: Colonia.

Agradable i tranquileta ciutat colonial. La gràcia és la part antigua de la ciutat, amb carrers empedrats, casetes baixetes i d'aire colonial i vistes al Rio de la Plata. Cal tenir en compte que per qualsevol americà, una ciutat com Colonia és una reliquia del temps. Aquí, una ciutat amb més de 400 anys d'história és inaudita, pel que és una destinació amb molt furor entre els porteños. Pels europeus, que tenim la sort de gaudir de ciutats i pobles realment antics, l'impacte potser és menor, pero tot i així val la pena apropar-s'hi, passejar una estona pel poble i gaudir de les vistes al riu.

Com s'hi arriva? Des de Buenos Aires hi ha una àmplia oferta de ferrys, principalment de l'empresa Buquebús i d'altres més discretetes. Nosaltres vam viajtar amb Seacat, un ferry força acceptable, que en una hora ens va deixar al port de Colonia i força barat (56 pesos, al canvi uns 11€).

Per que us feu una idea de com és el poble, us deixo algunes fotos que vam fer:

A les 6:30 del matí següent vam agafar el bus cap a Montevideo:

El viatge cap a la capital va durar un parell d'horetes, i cal dir que és força car si s'agafa com a base el preu dels busos argentins. El trajecte va sortir per 188 pesos Uruguayos (uns 8 euros) per persona. 

De la capital, poc a dir. Vam arrivar sobre les 9 del matí, i vam estar passejant fins a mig dia. Com a atracció turística, bàsicament destacar el casc antic de la ciutat, ubicada al la bora del riu i rodejada pel port. No és que tingui un encant especial, pero cal destacar que els edificis d'aquesta zona antiga, que tenen un aire decadent, recorden vagament als de l'Habana. Per altre banda, per la zona també hi ha el mercat del port, on des de les 10 del matí ja estàn les "parrillas" en marxa i a l'espera de ser devorades pels clients que s'asseuen en taburets a la barra del restaurat. Tot plegat molt bona pinta, pero a preus una mica desorvitats.

 

Conclusió de Montevideo: La vam visitar ja que teniem unes horetes mortes entre que arrivava el bus de Colonia i sortia el que anava cap a Cabo Polonio, peró en vista del que ofereix la ciutat, no ens hi haguessim quedat cap nit a dormir ni ens haguèssim desviat expressament per anar-hi. Sort que agafa de camí, que si no...

Per últim, queda pendent parlar de Cabo Polonio, sense cap mena de dubte, la joia de la corona de la nostra visita a Uruguay. De fet, el lloc en sí mereix un post per sí sol, pel que preferim deixar-ho per avui i actualitzar el blog els propers dies!

A Montevideo:

Venedor de videojocs (tots pirates): QUE EL MATE ES ARGENTINO?? El Mate es uruguayo!!! Pero no solo eso...Carlos Gardel? Carlos Gardel es uruguayo tambén!! Y alla en Buenos Aires le dedican calles y todo...Mundiales? Vos pensás que Argentina tiene más mundiales ganados? Obvio que no!! Uruguay tiene 4!! 2 más los dos que nos robaron! nos robaron!!porque el de 1930....

Mate y chocolate

- Nos hacemos unos matecitos?
- Dale!!
- A vos te gusta el mate?
- y siiii!!!!!!!!
-Però...vos no sabés preparar mate...?

Com actuar devant d'una situació "cotidiana" com aquesta?penseu que una de les coses que cal fer per camuflar-se a Buenos Aires, com un bon argentí, és entendre a la perfecció el ritual del mate. Us aviso des de ja que està tot ple de normes que cal integrar, i es que "no es tan facil".

Punts bàsics a seguir:

1) Comprar un metecito amb la bombilla. De matecitons n’hi ha de tots els tipus i gustos. Los entendidos diuen que els millors són els de carbassa però en podeu trobar de vidre, os, fusta de pi, palosanto, metàl•lics... n’hi ha de mil tipus i tots són preciosíssims!!!! Recordeu que “el tamaño tambén es importante” i que els millors per una o dos persones són els més petitets. En els que són massa grans el gust no es concentra i queden “lavados”, es a dir, massa aigualits.

2) Curar el matecito. Molt bé nois, aquest és el punt més important de tots ja que si no correu el risc de que us passi com a mi que ja n’he comprat 4 de matecitos!!!sisi...un autèntic desastre!!però ara que ja ho he entès (espero) el meu objectiu en aquest post és transmetre-us el meu saber perquè no cometeu els mateixos errors de principiants. Recordeu, els matecitos de carbassa és curen amb yerba mate i aigua tèbia durant aprox. 48h. Un cop passat aquest temps és renta i es deixa assecar sempre boca avall perquè no és podreixi per la humitat. Els que són de fusta s’han de curar amb manteca o llet durant també 48 hores, rentar-los i deixar-los assecar també boca avall. Important: les carbasses no és poden deixar massa temps amb la yerba dins un cop utilitzades (creixen fongs, i això també ho dic per pròpia experiència), es recomana rentar-les després de cada utilització. Pels de fusta en canvi es recomana deixar-los amb la yerba dins fins a la propera utilització perquè així es van impregnant del bon gustet.

Si ja us he dit jo que era una autèntica ciència això del mate...i encara no hem arribat ni a preparar-lo!!Imagineu-vos...quina feinada...

3) Elecció de la yerba mate perfecte. La yerba més famosa és la Rosa Monte tot i que és forta de collons!Pels que us esteu iniciant en el mon “matil” jo us recomano la Tranquera que és més suau i molt bona!

4) Ja hem arribat a casa amb el nostre matecito i la yerba i hem curant el mate durant 48h...i ara que? ara toca preparar un mate bonisissim!!som-hi...

• Carregar el mate ¾ parts, tapar-lo amb la mà i agitar enèrgicament per tal de treure el polvillo

• Tornar a col•locar en la posició original i posar un parell de dits d’aigua tèbia. Deixar reposar 2 minuts abans de clavar la bombilla en un angle d’uns 60º

• Començar a cebar amb aigua escalfada prèviament en una pava (tetera; mirar post amb títol català-argenit-catlà) fins els 84ºC. Recordeu que l’aigua mai pot arribar a la ebullició ja que cremaria la yerba i..apa!tot a la merda! I a tornar a començar!

5) Prendre mate en grup. Molt bé, si has arribat a aquest punt vol dir que ja has assolit l’objectiu de prendre mate sol en la intimitat de casa teva però...i si t’ofereixen mate en un grup? Don’t panic! Aquí van unes pautes bàsiques:

• El mate sempre es pren en ordre i en el sentit de les agulles del rellotge

• Quan acabes sempre li has de tornar el mate al cebador perquè ell el prepari i el passi al següent

• Si dius gràcies al retornar el mate el cebador interpretarà que no en vols més i no te n’oferirà a la propera ronda 

Recordeu-vos d'acompanyar sempre el mate amb algunes galetetes dolçes o xocolata per a matar-li l'amargor. La meva recomanació: galatetes agridulces Don Saturn!ñññaaaammm!!!!!

Resultat final: mmmmmmmm!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

mujer contra can

Espero, com cada dia, d’incògnit darrere d’un diari al cafè de la cantonada de las Heras amb Puyredon. He demanat un cafè amb llet i torradetes de pa amb queso crema i melmelada ja que les tres medialunas diàries comencen a passar factura sobre el michelin de la felicidad.

La noia que passeja els gossos gira puntualment la cantonada, just per davant de la facultat d’enginyeria, amb el seu exèrcit de cans: el Pastor Alaman propietat d’aquell antic militar arriba amb cara de pocs amics, tres Caniches cada un amb un llacet més gran, llampant i a la moda que l’anterior, el Golden negre, el Bulldog francès (Rodolfo pels amics), un Bouvier de Berna amb posat aristocràtic i un Cocker que s’està barallant amb el petaner d’orelles “respingones” que dormia plàcidament en front de la floreria. Ostres! El Dogo gris cendra avui no hi és!quin greu...és el meu preferit!

Mentre s’acosten ressona dins el meu cap la cançó de funkytown, com sempre que s’acosta un gos que mira amb perspicàcia el món que el rodeja. La noia s’acosta cap on sóc jo i el cor em fa un salt. Ve cap aquí!No m’ho puc creure!Haurà advertit la meva presència cada dia a la mateixa cantonada mentre faig veure que estic ensimismat amb la lectura del diari? Haurà advertit la meva mirada indiscreta repassant la seva silueta escultural quan gira la cantonada? Deu haver detectat la meva mirada encandilada observant els seus moviments de ballarina mentre s’acosta des de el fons de passeig? Merda! Segur! He estat descobert! Ràpid...pensa...fes alguna cosa que ve a parlar amb tu!! No et quedis amb aquesta cara de burro!!

Començo per posar el diari del dret i fingeixo estar més concentrat del que mai ha estat ningú llegint un diari. El cor em va a mil. Potser és vol declarar? No pensis tonteries! Em dic a mi mateix.

La noia passa molt a prop i enganxa el ramat de gossos del màneg d’un porta només a uns metres de mi. Els gossos han envaït el portal i l’inutilitzen completament. Veig la veïna del 5è que intenta sortejar-los amb dificultat. Ho ha aconseguit!

La noia que passeja gossos es passa més de 30min xerrant efusivament amb l’amiga amb la qual havia quedat! Els gossos s’ho prenen amb calma i ja s’han “espachurrat” per terra i estan mig adormilats. Tots excepte els tres caniches que segueixen pavonejant-se davant de cada gos que passa pel carrer.

Quin morro!! penso jo. A aquesta noia li paguen per a que passegi els gossos! Però li perdono perquè...aix! és que és tan perfecte!

Al cap d’una estona ella s’aixeca i es disposa a continuar el seu passeig. Segueixo fabulant amb silenci sobre la seva personalitat i incalculable perfecció: segur que toca el piano i estudia francès, llegeix a Cortázar i li agrada viatjar, segur que és artista i es preocupa de reciclar, i es desplaça amb bici per no contaminar, i...s’acosta a la seva amiga i de cop i abans de que jo tingui temps de reaccionar li planta un petó de pel·lícula en tots els morros!Que?! Em quedo en xoc!Com?que?però si...ella no estava enamorada de mi?però...mentre encara tinc els ulls com taronges passa pel meu costat, desfà el nus que mantenia els gossos fixes i és disposa a continuar direcció al cementiri de la Recoleta.

Abans de desaparèixer definitivament de la meva vista encara la sento cridar des de l’altra banda del carrer: “Te amo Lau!Llamáme luego!”. Per si encara em quedava algun dubte...

Dos setmanes a Buenos Aires

Doncs si, fent realitat els dessitjos de la majoria de companys de Barcelona, a qui els hi vaig explicar com 35 vegades els meus plans de viatge, finalment he recorregut els 10.489 km que separen Barcelona de Buenos Aires, i ara ja em trovo en terres argentines des de fa un parell de setmanes.

Podria explicar ja un munt d'anecdotes d'aquestes dues setmanes, com lu del segrest, o el anar a una casa de canvi i que la "casa" en questió fos un home en mig d'un centre comercial prenent un café:

- Oiga, pero no le da miedo estar con tanta plata en medio de un centro comercial donde transita tanta gente, tomando un cafe?

- Ai... llevo ya en esto 30 años, y vos no lo vés, pero acá tengo a muchos policias trabajando para mi...

O aquella en que vaig passejar per la facultat d'enginyeria, i mentre estava assegut a unes escales llegint la guia, se m'apropa un paio i em saluda:

Ell - Hola

Jo - Home, per fer un paio amable! Hola 

Ell - Jesús te ama!

Jo - Uh... amable pero boig - Perdona?

Ell - Digo que Jesús te ama

Jo - Ah, molt bé, el primer tio que em ve a parlar, i es per dir-me que Jesús me ama... Este... que eres de aqui?

Ell - No, yo soy cristiano, y Jesús te ama, te ayuda a encontrar el camino. Yo creo en Jesús, porqué el me ama. Tu amas a Jesús?

Jo - No sé quin rollo tindran aquest tal Jesús i el tio aquest, pero a mi aquestes coses no em van... Este...yo... a mi estas cosas no...

Ell - Peró el te ama aunque tu no lo creas!

Jo - Ya, pero nuestro amor no puede ser, estoy con otra... Esto.. tengo que irme ya

Estava sortint per la porta de la facultat, que encara sentía de fons "pero el te ama y te muestra el camino!!".

Peró bé, no escric aquest post per explicar totes les anecdotes, si no per fer una primera exposició de les fotos que he anat prenent aquests dies. De moment totes són de Buenos Aires, i es que no ens hem pogut moure gaire pels voltants.

Comencem pel cementiri de Recoleta, lloc on estan enterrades les persones de classe alta de la ciutat. El cementiri en questió és com tot un barri de gran, i hi ha mil carrers on et pots perdre allá dins.

Aquesta placa està a la tomba d'Evita Peron, autèntica idol nacional.

Aquest és un dels subjectes de classe alta de Buenos Aires.. jeje

I aquí una foto pseudo-artistica que vaig fer... Detalls com aquests el cementiri n'estava ple, pero no en penjo més per no fer-me repetitiu.


Un altre barri que hem visitat és San Telmo, que té la gràcia de ser un barri bastant "bohemi" (és a dir, turístic de collons) on el diumenge hi ha mercat.

Com no podia ser d'altre manera, a Buenos Aires, en un mercat on la concentració de guiris és d'aproximadament 4 per m2, hi havia bastantes parelles ballant tango. Aqui deixo la imatge d'una de les parelles, dificilment fotografiables desde la posició en que estava, rere de 564 persones.

 

I aquí la Gemma, observant atentament les botiguetes bohemies (recordeu, turistiques de collons!)

 

Per últim, un bar ambientat així del rollo bohemi, en el mateix barri de San Telmo (bohemi, pero cada café amb llet a 2€..)

A próposit de l'anecdota d'abans, us deixo una imatge de la facultat d'enginyeria. Es per flipar! es veu que van voler construir una catedral, i a mitja construcció, quan encara no van posar la cúpula, van veure que s'els hi esfonsava per excés de pes.. total, que com no van poder acabar-la com a catedral, la van deixar a mitges i la van adaptar com a facultat d'enginyeria. Resultat: Una facultat impressionant, amb aules supergrans, taules aixi de fusta.. sembla que tornis a una facultat dels anys 20, és un autentic museu.

I per acabar, no podia si no posar una foto d'un element que torna bojos als argentins: el mate. Ja explicarem amb més detall tota la cermionia del mate, pero bàsicament és una infusió que prenen els argentins (i uruguays) en grup, en un recipient com aquests. Hi ha una increible varietat de mates, alguns de carbassa, altres de fusta, uns de vidre... en fi, ja ens explaiarem més endevant amb aquest tema.

Doncs res, fins aqui la primera sessió fotografica de Buenos Aires. En el següent capítol, veurem les fotos del microcentro, puerto madero i la reserva "ecologica" de Buenos Aires.

Perills de Buenos Aires

“Oh, és que m’han dit que Buenos Aires és una ciutat perillosa”.

No s’espanti senyora, segurament no és tan perillosa... ho és molt més!!! Aquí els perills poden venir per totes bandes.

Comencem pel trànsit. Has d’estar molt fart de la teva vida si creues el carrer quan hi ha vehicles a menys de 100 metres. Un esport nacional, que duen a terme els conductors d’autobusos, és endur-se per davant a quan vianant vegin passar, pel que es recomana SEMPRE creuar un carrer només quan vegis que un porteño l’està creuant... Potser mors igualment en el intent, però com a mínim s’han endut per davant a un dels seus també...

De fet, el tema de la conducció és delicat, perquè si en altres coses és bo que els Argentins barregin part de la cultura espanyola i italiana, evidentment en la conducció no ho és. El bon argentí, el de pura cepa, obra la porta del seu cotxe, s’hi acomoda, fa el contacte amb les claus, i com a rutina, toca el clàxon un mínim de 20 segons i es queixa d’algun altre conductor. No es que hi hagi cap motiu per fer-ho, però si no ho fes, segurament seria indicatiu de que està malalt, ha enganyat a la dona i se sent culpable (culpable per enganyar a una dona??? No serà aquí...) o alguna cosa no va bé...

Altres perills poden venir donats perquè t’ensopeguis amb una rajola de la vorera (que estan totes obertes i destartalades), perill que s’accentua quan vas pel carrer i et creues amb una de les Miss Universo que hi ha per aquí (aquí si que s’agraeix que les argentines siguin barreja d’italianes i espanyoles...), així que es relativament freqüent que et fotis de lloros contra el terra. A més a més, aquest perill es complementa amb una gran tècnica elaborada pels argentins. Aquí hi ha un ofici que és “passejador de gossos”, pel que et trobes persones que passegen com 15 gossos elles soles. Òbviament, una persona no anirà recollint totes les defecacions (quina paraula més maca per un concepte tan lleig) dels seus animals, pel que el carrer es queda ple de merdes de gos. És a dir, quan camines has de vigilar de no ensopegar amb cap rajola, ni de creuar-te amb cap porteña i a més, vigilar el camp de mines que van deixant els gossos. Si et passen les 3 coses al mateix temps, hauries desitjat creuar el carrer amb un autobús apropant-se...

No podria acabar aquest post sense esmentar altres perills com és el que un argentí t’agafi per banda i et comenci a parlar... això és molt maco, perquè pots xerrar distretament amb la gent d’aquí... si no fos pel petit detall de que quan comencen a parlar, no paren! Son una gent capaç d’estar com 3 hores seguides parlant sense callar ni per respirar, pel que tard o d’hora el teu cos diu “prou!” i les cames et comencen a caminar cap a creuar un carrer (la mort més ràpida que us pugueu imaginar).

Després tens altres perills de l’estil que et truquen a les 11 de la nit a casa per dir que et segresten i et foten un parell de trets (veure post “Segrest expres”), o que t’empanis caminant i et fotis en plena nit en un barri de xavoles o que estiguis ostentant massa en zones on no ho hauries de fer... Val a dir que tots els establiments estan barrats, i a partir de les 6 de la tarda que es fa fosc ja no pots entrar a segons quines botigues, si no que has de demanar el que vols al botiguer i ell ja t’ho ven. Les cases també tenen moltes mesures de vigilància, i en general es percep en la gent bastanta por. Nosaltres, de moment, només hem tingut l’ensurt del segrest (“només”, jeje)... ja us mantindrem informats si ens passa alguna de més grossa!

Qui dia passa any empeny

Surto tard de casa i baixo es escales del tercer pis esquivant somiers, bosses d’escombreries i tot tipus d’objectes que els veïns han anat col·locant amb els anys com si es tractés d’un guardamobles. Quan arribo al entrepiso l’Eduardo(rei porter i senyor de l’edifici) em recorda que no es pot baixar per les escales perquè allà no es pot garantir la nostra seguretat i em recorda un cop més que és el seu deure com a encarregat aconsellar-me que d’ara en endavant baixi en ascensor. Li dic que sí i penso que seguiré fent el que vulgui. Ell també ho sap, suposo.

Surto al carrer mentre em cruspeixo la darrera mossegada del meu entrapar de pernil dolç i mozzarella. Les escombraries segueixen apilades per totes les cantonades com la tarda anterior. Realment les recullen algun dia?per mi es mantenen estables com formant part del paisatge urbá, ni augmenten ni disminueixen, simplement mantenen el seu ecosistema en la cantonada de Charcas amb Bulnes just davant d’aquella floristeria tant bonica en front del cafè Martinez.

Arribo a la cantonada de Coronel Diaz amb els peus ben molls. Com cada matí els grandiosos senyors porters(reis i senyors de les terres) s’han llevat ben d’hora per a complir la seva missió primordial i cabdal del dia que consisteix en regar els terres i convertir la ciutat en una piscina traslladant la merda així des de el seu portal al d’un altra.

Mentre recorro les 14 cuadras fins a l’hospital invento històries de mons llunyans i trobo molt i molt a faltar els meus 30 minuts diaris de radio mentre espero pacientment atrapada a la caravana de l’entrada de Barcelona.

Arribo a l’hospital amb 5 minuts de retràs. Tot i això em paro a comprar un cafè per emportar a un baret recientment descobert. 1,5 pesos em diu el dependent d’uns 50 anys mentre s’escalda la llengua tot prenent mate. Li pago amb 2 pesos i ell em torna 50cèntims(visca!penso jo amb cara de persona astuta. He aconseguit monedetes pel colectivo!)

La cua pels ascensors arriba fins a fora de l’hospital i jo ja arribo massa tard com per esperar. Toca pujar de nou el 5 pisos que em separen de l’aula magna de la càtedra de gineco. Arribo a les 8.15 minuts però tothom encara és al passadís xerrant del cap de setmana o del pla pel proper divendres. M’encanta el ritme de vida d’aquí. Toca entrar a classe i demà...la mateixa rutina...m’agrada tenir rutina, perquè això fa que em senti més aquí, com quan la Rosa a Sant Pau sap exactament com t’agrada el teu cafè sense que li demanis (cafè amb llet, tebi i sense espuma. Sucre, mai sacarina!).