Est de Java: Va de volcans!!!

Bé, després de ser salvats pels nostres herois indonesis la nit anterior, seguim el viatge a primera hora del matí. El nostre objectiu, anar al volcà Bromo, un dels tants volcans actius de l'illa de Java i que a més té un significat especial per la gent local. Com tants fenòmens de la natura, que el volcà Bromo estigui actiu és interpretat pels Tenger com que la Terra demana una ofrena als humans per, a canvi, donar bones collites i tot això que sol passar. Així que no és d'extrenyar que al voltant del volcà s'hagi organitzar un circ considerable al voltant de les ofrenes a la Terra, com ara rams de flors i altres guarnicions per l'estil. Però no ens avancem als esdeveniments.

Sortit de Surabaya ens plantem en un parell d'hores de bus a Probolingo, poble on la ruta es desvia i s'enfila cap al volcà. No esmentaria aquesta població si no fos perquè...

ATENCIÓN PELIGRO PELS QUE HI VIATGEU ALGUN COP!!!! DANGER DANGER, PODEU PASSAR DE LLEGIR TOT, PERÒ AIXÒ SI HO HEU DE LLEGIR!!!

El cas és que aquest poble es diu Probolingo, però ben bé que s'hagues pogut guanyar el nom de "Mafia's Town". Vam demanar al conductor que ens deixés a la terminal de busos per anar per la nostra compta al volcà, i el mamón va i ens deixa, intencionadament, davant d'una agència de turisme. Com no ens va dir res, vam interpretar que allò era la terminal de busos, corresponent a un poblet petit. No seria tan greu, si no fos perqué....

ELS INDONESIS SON MOLT BONA GENT, PERO MATARIES A TOTS AQUELLS QUE TREBALLEN EN AGÉNCIES DE TURISME!!!!

Si amics, en 2 setmanes hem acumulat una quantitat d'odi sobre els treballadors d'agències equivalent al que li tenim al Mourinho i al Cristiano Ronaldo... junts!! El cas és que si hi ha algun lloc al món on et sentiràs constantment com si t'estiguessin desplomant, aquest lloc és indonesia. Probolingo va ser la nostra primera experiència, però sempre, sempre, SEMPRE, que vam contractar coses amb agències, vam acabar tenint "imprevistos" d'última hora. En aquest cas, vam contractar els viatges fins al volcà per sortir "en 15 o 20 minuts" (eren les 11 del matí). Ens pugen a una furgoneta mig destartalada a nosaltres dos sols, seguim per la carretera que creua el poble i quan estem a 2 o 3 quilometres de l'agència, el conductor para la furgo, apaga el motor, i sense dir res, surt i s'asseu a l'ombra d'una caseta, xerrant amb una gent que es troba allà. Perplexes, esperem 5 minuts. 10. En aquests casos és molt útil portar a una liadora professional com és la Gemma, que va a preguntar-li al conductor que qué estem fent esperant allà, i va i ens diu que ara esperarem allà unes hores, fins que la furgo s'ompli de gent que vol fer aquell trajecte, que sortirem sobre les 3 o les 4 de la tarda. Perdona????? Nano, t'hem pagat per aquest trajecte molt més del que cobraràs demà si no enganyes a cap turista, així que et felicito per l'intent de timar-nos, però amb nosaltres no cola, no ens estarem esperant aquí 5 hores perquè tu et puguis treure 4 dòlars extra. A sobre el mamón ens diu que si volem sortir en aquell moment, li paguem 20 dòlars!!! En fi, no puc transmetre amb paraules les ganes de matar que vam sentir en aquell moment. Només us diré que finalment vam sortir al cap de 10 minuts sense pagar res.

I bé, ja entrant en matèria, el trajecte fins al volcà bromo és una autèntica passada. La carretera va pujant i mica en mica vas guanyant desnivell, passant per poblets de muntanya enmig de fèrtils vessants de muntanyes. Una mica de boira i pluja li dona un aire encara més místic. El poble a la base del volcà tampoc té cap desperdici. Està ubicat just arran del cràter enorme d'un antic volcà, dins del qual sorgeix el Bromo.

 

L'excursió cap al Bromo consisteix en caminar enmig del camp de sorra i fang que constitueix el cràter. Vam agafar un dia de molta boira, així que teníem la sensació d'estar caminant sense direcció. Tot plegat, si hagués aparegut un cavall amb un genet sense cap hagués estat força creïble, donada l'atmosfera que s'hi respirava.

Des de dalt, les vistes ens deixen sense respiració. És el primer cop que veiem el cràter d'un volcà actiu. A baix, veiem com el magma desprèn vapor d'aigua i altres gasos no tant inofensius. Impressionant.

Però les nostres peripècies per volcans no acaben aquí. Desprès del Bromo viatgem encara més a l'est, en busca del volcà Ijeng. Tenim molta sort, ja que una setmana abans el volcà estava tancat pels turistes per precaució, i més endavant ens assabentem que les properes setmanes tornarà a estar tancat, vaja, que vam enganxar una finestra d'una setmana que era l'única en que es va poder visitar el volcà. El viatge fins allà no va ser res de l'altre món, però l'excursió fins al volcà és més entretinguda. Es tracta d'una pujada d'un parell d'horetes, recorrent bosc tropical on arribem a veure un parell o tres de monos. Per acabar-ho d'adobar, pugem amb un nou amic, un coreà que pesa com a molt 55 quilos i que té una pinta d'empanat al que li pots robar fins i tot el cognom, i que acaba resultant ser el mestre de Taekwondo de l'exèrcit de terra de corea del sud. Per flipar...

Les vistes des de dalt d'aquest volcà també son impressionants. No pel magma, que no n'hi ha, si no per les mines de sofre formades a través de la sublimació provocada dels vapors de sofre que emanen del cràter del volcà. Al mig del cràter hi ha un llac immens, que crida a fer un bany si no fos perquè no és aigua, és àcid sulfúric amb un PH de 0,3...

Ens encanta viatjar!

El post d'avui és per reafirmar la nostra forma de viatjar. Per nosaltres viatjar va més enllà de veure les cascades d'Iguazú, o el Perito Moreno, o veure els volcans i platges d'Indonesia. Viatjar és una aventura, i aquesta es fa gran segons els llocs on vagis a parar, però també de les experiències que has viscut un cop al lloc, o encara millor, per arribar al lloc. L'experiència que us explicarem avui és de les que et fan recobrar la fe en la humanitat, i d'aquelles que entren en la teva llista d'anècdotes que un dia, fent una birra amb els amics, explicaràs.

Desprès de visitar Prambanan decidim viatjar cap a l'est de l'illa de Java, en busca dels volcans Bromo i Ijen. El trajecte que vam fer és d'aquells que et queden i recordes durant molts anys. El cas és que vam acabar de visitar Prambanan cap a les 3 de la tarda, i preguntant a la gent local ens asseguraven que fins a Surabaya, ciutat a mig camí dels volcans, teníem unes 5 hores en bus, així que sobre les 8 de la tarda hi podríem ser. Fins aquí tot bé, veiem com s'apropa el bus per la carretera, els policies a qui havíem preguntat s'apropen corrent i fan gestos al bus, que redueix la velocitat i sense arribar a parar ens fa senyals perquè hi entrem. Ens marquen un sprint marca de la casa, amb les motxilles a l'esquena, i fotem un salt com bonament podem. I així és, fills meus, com vam entrar en un bus en marxa.

Fins aquí encara segueix bé. Passa el revisor, que ens vol cobrar 4 cops més del que els polis ens havien dit. Haguessin fet negoci, si no fos perquè en aquest equip de viatgers tenim a la Gemma, de la qual diu la llegenda que encara no ha nascut persona humana capaç de timar-la. I així és com vam aconseguir pagar la meitat del que els polis ens havien dit.

El que havien de ser 5 horetes acaben ser unes infernals 9 hores. I mira que a Argentina ens vam cardar viatges de més de 20 hores, però aquest trajecte ens deixa fosos. A més, arribem a Surabaya a les 12 de la nit, en una de les zones més "insegures". I aquí ve la part que recordarem durant molts anys. Baixant del bus un noi jove ens pregunta si ja tenim allotjament i si coneixem la ciutat, i al dir-li que no, es queda pensant un moment i diu que l'acompanyem un moment. Ens porta uns carrers enllà de l'estació i diu que esperem un moment que ha de venir algú. En aquest moment comença a aflorar una mica de pànic, a mitjanit, en una ciutat que no coneixes i amb algú que no coneixes que t'està dient que t'esperis allà que ara venen uns amics seus. Mantenim la compustura i en pocs minuts arriba una noia amb moto, que resulta ser la seva novia. Baixa de la moto i ens saluda amb una rialla molt sincera i amb ulls que ratllaven l'admiració. Mentre el noi agafa la moto i marxa, ella intenta treure tema de conversa, amb un anglès molt just. En aquests casos és molt interessant conèixer l'idioma internacional, que consisteix en saber llegir els gestos facials, la mirada dels ulls i les 2 paraules que se saben d'anglès:

• From? (D'on sou?)
• From Barcelona, do you know? (De Barcelona, coneixes?)
• Barcelona?? Mans a la boca i gest d'avió amb les mans (De Barcelona??? Uuuuuoooooooo!!!! Molt lluny d'aquí! Heu sopat?)
• No, 9 hours bus from Prambanan. (No, portem 9 hores de viatge.)
• Senyala amb les mans l'altre vorera i ens dona el casc (Ara torno, hem guardeu el casc un moment?)

Encara estem flipant amb la Gemma de l'honestitat que aquella noia ens transmet quan torna i ens dona una bossa pesada. Obrim i ens havia comprat pa, aigua i uns donuts casolans força decents. Ens quedem amb la boca oberta quan el noi torna, acompanyat amb un altre amic amb moto. Ens diu que ens ha trobat allotjament, que està 4 carrers enllà però que anar-hi caminant és perillós, així que ens porten en moto, i com no hi cabem els 3 en una sola moto, ha trucat a un amic seu perquè la Gemma vagi amb un d'ells i jo amb l'altre. Tot va tant ràpid que l'únic que podem fer és fer-li una reverència a la noia a mode de comiat, i dir-li més de 3 cops "Terima Kasih" (moltes gràcies). En 1 minut arribem  a l'hotel, dels més cutres on hem dormit mai però això ara ja no importa, són les 12:30 i estem més penjats que un xoriço.

Ens instal·lem a l'habitació, els hi fem mil reverencies als nostres herois de la nit i repasso mentalment el meu diccionari mental, buscant una paraula que resumeixi el meu sentir del moment, que vindria a ser algo així com "Sou la polla, gràcies per tot el que heu fet per nosaltres". No trobo aquesta paraula.

Els nois marxen, i ens quedem pensant amb la Gemma lo venuts que hem estat durant mitja hora. Ens haguessin pogut deixar sense calçotets i al final ha sortit tot bé. A mitja reflexió piquen a la porta, mig acollonits obrim i tornen a ser ells, el noi i la noia. Rient ens diuen que es volen treure una foto amb nosaltres, que els agradarà tenir de record una foto de dos viatgers de Barcelona (hi ha un autèntic furor pels barcelonins arreu del món des que Guardiola ha fet el que ha fet). Ens fem les fotos de família, ens donem correus electrònics i tal, i just abans de marxar ens diuen "ah, es veritat, que no heu sopat!", marxem i tornen al cap de 5 minuts amb dues bosses de plàstic plenes d'arròs blanc i paperines amb carn i salsa de cacauets. Quan fem el gest de pagar-los pel menjar, ens diuen que no, que estem convidats, els tornem a donar les gràcies per enèsima vegada i marxem definitivament.

És per experiències com aquestes per les que ens agrada viatjar com ho fem. Sense reservar, sobre la marxa, improvisant i deixant-nos endur per les circumstàncies. I en vista de les experiències que hem tingut, ho seguirem fent així durant molt temps...