Bueno, desprès d’uns mesos de parón, tornem al blog!! L’aïllament i la “fiaca” m’han impedit actualitzar el blog durant aquest temps, però tornem a la càrrega per acabar d’explicar les nostres aventures per aquest continent que ens ha enamorat!
I ho fem per la porta gran, explicant un dels trekkings més famosos (i multitudinaris...) del planeta, el que recorre el Parc Nacional de les Torres del Paine, per molts, el millor PN de tot sudàmerica. Desprès de tots els llocs tant magnífics que hem vist, no sé si seriem tant agosarats en aquesta classificació, però en tot cas és espectacular!
Per visitar el parc pots mirar de fer-ho amb algun tour que et portarà fins allà i en només un dia hauràs de veure tot el que et sigui possible, que és una cascadeta, alguns llacs i els impressionants Cuernos del Paine. Però el que realment val la pena d’aquest parc és fer un dels dos famosos trekkings. El conegut com a “circuito completo” (o Q) rodeja tot el macis del Paine en 8 dies, mentre que el que vam fer nosaltres és un trekking d’uns 80 km que va a les torres pròpiament dit, als cuernos i a l’impressionant glaciar Grey. El temps previst és de 4 a 5 dies, però amb 4 en tens de sobres. Nosaltres vam sortir de Puerto Natales amb un bus que gestionaven els amos del nostre Hostel i que ens va deixar a l’entrada del parc de la part de les torres. Allà vam conèixer a dos espanyols amb els qui vam compartir mig trekking. Per començar, vam muntar la tenda en un càmping de pagament, però la vam muntar una mica amagada entre uns arbustos i ens vam estalviar la nit de càmping! Si si, con la jeta por delante!! Més endavant aquella parella ens explicaria el seu repertori de pirules, que sigui dit, no era petit!! (us creieu que es colaven als hotels de 5 estrelles típics de filipines fent veure que eren hostes i es passaven el dia a la piscina sense pagar res???)
Sense gaire pes vam començar a enfilar cap a les Torres del Paine. El dia no acompanyava gaire, però a la patagonia mai se sap. Desprès d’unes 3 hores de pujada i d’una última mitja hora bastant esgotadora, arribem per fi a les Torres, una autèntica meravella!!
Tot i que el dia estava ennuvolat, al final no ens va ploure gaire, així que agraïts de poder dormir secs aquesta nit!! Pel matí desmuntem la paradeta abans de que algú del càmping ens vingui a reclamar res i comencem a caminar fins al “campamento italiano”, a la base del “Valle del Francés” i on hi passarem la nit. Aquest dia no té gaire misteri, a part de que ens vam perdre durant una mica menys d’una hora abans de trobar el camí correcte. La resta del dia era un camí de puja-i-baixa constant, mentre anàvem deixant enrere llacs de colors (i noms...) molt diversos! I si no, mireu...
Aquest dia si que ens va ploure, així que va tocar córrer bastant durant l’última hora de recorregut fins que vam arribar al campament, on a més, la majoria de llocs ja estaven agafats i ens va tocar plantar la tenda en una zona amb el terra bastant mullat. Va ser tot un show muntar la tenda mentre plovia, perquè se’ns va quedar casi tot l’equip moll. Per sort, més tard va començar a nevar (ui si, quina sort!) i vam poder protegir millor l’equip de l’aigua. Això sí, ens va tocar cuinar caladíssims de fred i amb tota la roba mullada, així que ni tant sols teníem res sec per posar-nos a sobre... quin desastre!
El dia següent (el tercer del trekking) vam pujar pel Valle del Francés fins arribar a la base dels Cuernos del Paine. En aquest punt ens separem dels dos espanyols, que decideixen saltar-se aquesta part i seguir endavant. Quan comencem a pujar, el dia segueix igual de lleig que l’anterior, així que hem de caminar entre la pluja. Per sort, tot l’equipatge l’hem deixat a la tenda, que no desmuntarem fins que tornem a baixar. A mida que anem pujant anem passant per davant d’impressionants glaciars, per zones rocoses i creuant boscos. A mida que guanyem alçada, el temps empitjora. Si segueix així, haurem pujat a dalt per res, perquè la visibilitat és cada cop pitjor. La gent que ens trobem baixant ens diu que a dalt és impossible veure res, però ens aconsellen seguir cap a dalt, perquè tothom sap que el temps canvia en 10 minuts. Efectivament, arriba un moment en que la boira és tant espessa que no s’arriba a veure a més de 100 metres, però tot i això seguim pujant. Un cop a dalt, prenem un camí incorrecte i remuntem un rierol durant 500 metres que ens porta a una zona descoberta d’arbres i de sobte.... miracle!!!!! Surt el sol!!!!!! En menys de 20 minuts no queda ni un sol núvol al cel i podem veure tot el que durant aquesta pujada de 3 hores no hem vist!!! Les vistes són impressionats, i estem just al davant dels Cuernos de Paine, unes torres de granit de més de 1500 metres d’alçada que tallen la respiració. Us posem fotos, però com sempre, sapigueu que la foto no recrea la grandesa del lloc que vam veure!
Tal com van marxar tots els núvols, van tornar a venir, així que en uns altres 20 minuts ens vam veure enmig d’una nevada per la que ningú hagués apostat ni 3 minuts abans, però així és el clima aquí: en un sol dia pots tenir 4 microclimes diferents!
Aquest mateix dia arribem fins al lodge de muntanya, l’emplaçament de la nostra última nit i des d’on l’endemà surt el catamarà que ens portarà a la sortida del parc. Com la nit anterior hem passat un fred de collons amb tota la roba mullada, el terra moll i nevant a fora, la Gemma va tota decidida al Lodge de muntanya a preguntar si tenen habitacions, sense importar-li el preu que li cobrin per un llit. Com aquesta alternativa costa la mòdica xifra de 44 dòlars en una habitació compartida amb 6 persones i sense bany, decidim tornar a dormir a la tenda. Això sí, ho fem en un campament de pagament on com a mínim ens ofereixen una cuina bastant calentoneta i amb 832432 persones que també estan fent el trekking. A més, anem a llogar un altre aïllant més, i gràcies a la cara de pena que fem, el paio ens en dona un altre de regal!! Gràcies a ell, aquella nit vam dormir com si fóssim a casa!!!
L’últim dia tocava una altre excursió d’anar i tornar, aquest cop al glaciar Grey. Aquest dia en teoria no hi havia gaire desnivell, però ja portem una mica de fatiga a sobre i se’ns fa més llarg del que pensàvem. Com sempre, caminem entre llacs, boscos, còndors i... icebergs!!!
Finalment arribem a un mirador del glaciar, d’es d’on tenim unes vistes espectaculars del glaciar i inclús del camp de gel continental que queda al darrera. Impressionant tot plegat. Dinem al refugi de muntanya que queda de camí, on al•lucinem amb la buena onda dels seus amos, que ens conviden a dos xocolates calentes!!
Tornem cap al lodge per agafar el catamarà i prendre una merescuda cervesa. Concretament, una “Austral”, elaborada a Punta Arenas i que té com a etiqueta una foto dels Cuernos del Paine!!!
I ho fem per la porta gran, explicant un dels trekkings més famosos (i multitudinaris...) del planeta, el que recorre el Parc Nacional de les Torres del Paine, per molts, el millor PN de tot sudàmerica. Desprès de tots els llocs tant magnífics que hem vist, no sé si seriem tant agosarats en aquesta classificació, però en tot cas és espectacular!
Per visitar el parc pots mirar de fer-ho amb algun tour que et portarà fins allà i en només un dia hauràs de veure tot el que et sigui possible, que és una cascadeta, alguns llacs i els impressionants Cuernos del Paine. Però el que realment val la pena d’aquest parc és fer un dels dos famosos trekkings. El conegut com a “circuito completo” (o Q) rodeja tot el macis del Paine en 8 dies, mentre que el que vam fer nosaltres és un trekking d’uns 80 km que va a les torres pròpiament dit, als cuernos i a l’impressionant glaciar Grey. El temps previst és de 4 a 5 dies, però amb 4 en tens de sobres. Nosaltres vam sortir de Puerto Natales amb un bus que gestionaven els amos del nostre Hostel i que ens va deixar a l’entrada del parc de la part de les torres. Allà vam conèixer a dos espanyols amb els qui vam compartir mig trekking. Per començar, vam muntar la tenda en un càmping de pagament, però la vam muntar una mica amagada entre uns arbustos i ens vam estalviar la nit de càmping! Si si, con la jeta por delante!! Més endavant aquella parella ens explicaria el seu repertori de pirules, que sigui dit, no era petit!! (us creieu que es colaven als hotels de 5 estrelles típics de filipines fent veure que eren hostes i es passaven el dia a la piscina sense pagar res???)
Sense gaire pes vam començar a enfilar cap a les Torres del Paine. El dia no acompanyava gaire, però a la patagonia mai se sap. Desprès d’unes 3 hores de pujada i d’una última mitja hora bastant esgotadora, arribem per fi a les Torres, una autèntica meravella!!
Tot i que el dia estava ennuvolat, al final no ens va ploure gaire, així que agraïts de poder dormir secs aquesta nit!! Pel matí desmuntem la paradeta abans de que algú del càmping ens vingui a reclamar res i comencem a caminar fins al “campamento italiano”, a la base del “Valle del Francés” i on hi passarem la nit. Aquest dia no té gaire misteri, a part de que ens vam perdre durant una mica menys d’una hora abans de trobar el camí correcte. La resta del dia era un camí de puja-i-baixa constant, mentre anàvem deixant enrere llacs de colors (i noms...) molt diversos! I si no, mireu...
Aquest dia si que ens va ploure, així que va tocar córrer bastant durant l’última hora de recorregut fins que vam arribar al campament, on a més, la majoria de llocs ja estaven agafats i ens va tocar plantar la tenda en una zona amb el terra bastant mullat. Va ser tot un show muntar la tenda mentre plovia, perquè se’ns va quedar casi tot l’equip moll. Per sort, més tard va començar a nevar (ui si, quina sort!) i vam poder protegir millor l’equip de l’aigua. Això sí, ens va tocar cuinar caladíssims de fred i amb tota la roba mullada, així que ni tant sols teníem res sec per posar-nos a sobre... quin desastre!
El dia següent (el tercer del trekking) vam pujar pel Valle del Francés fins arribar a la base dels Cuernos del Paine. En aquest punt ens separem dels dos espanyols, que decideixen saltar-se aquesta part i seguir endavant. Quan comencem a pujar, el dia segueix igual de lleig que l’anterior, així que hem de caminar entre la pluja. Per sort, tot l’equipatge l’hem deixat a la tenda, que no desmuntarem fins que tornem a baixar. A mida que anem pujant anem passant per davant d’impressionants glaciars, per zones rocoses i creuant boscos. A mida que guanyem alçada, el temps empitjora. Si segueix així, haurem pujat a dalt per res, perquè la visibilitat és cada cop pitjor. La gent que ens trobem baixant ens diu que a dalt és impossible veure res, però ens aconsellen seguir cap a dalt, perquè tothom sap que el temps canvia en 10 minuts. Efectivament, arriba un moment en que la boira és tant espessa que no s’arriba a veure a més de 100 metres, però tot i això seguim pujant. Un cop a dalt, prenem un camí incorrecte i remuntem un rierol durant 500 metres que ens porta a una zona descoberta d’arbres i de sobte.... miracle!!!!! Surt el sol!!!!!! En menys de 20 minuts no queda ni un sol núvol al cel i podem veure tot el que durant aquesta pujada de 3 hores no hem vist!!! Les vistes són impressionats, i estem just al davant dels Cuernos de Paine, unes torres de granit de més de 1500 metres d’alçada que tallen la respiració. Us posem fotos, però com sempre, sapigueu que la foto no recrea la grandesa del lloc que vam veure!
Tal com van marxar tots els núvols, van tornar a venir, així que en uns altres 20 minuts ens vam veure enmig d’una nevada per la que ningú hagués apostat ni 3 minuts abans, però així és el clima aquí: en un sol dia pots tenir 4 microclimes diferents!
Aquest mateix dia arribem fins al lodge de muntanya, l’emplaçament de la nostra última nit i des d’on l’endemà surt el catamarà que ens portarà a la sortida del parc. Com la nit anterior hem passat un fred de collons amb tota la roba mullada, el terra moll i nevant a fora, la Gemma va tota decidida al Lodge de muntanya a preguntar si tenen habitacions, sense importar-li el preu que li cobrin per un llit. Com aquesta alternativa costa la mòdica xifra de 44 dòlars en una habitació compartida amb 6 persones i sense bany, decidim tornar a dormir a la tenda. Això sí, ho fem en un campament de pagament on com a mínim ens ofereixen una cuina bastant calentoneta i amb 832432 persones que també estan fent el trekking. A més, anem a llogar un altre aïllant més, i gràcies a la cara de pena que fem, el paio ens en dona un altre de regal!! Gràcies a ell, aquella nit vam dormir com si fóssim a casa!!!
L’últim dia tocava una altre excursió d’anar i tornar, aquest cop al glaciar Grey. Aquest dia en teoria no hi havia gaire desnivell, però ja portem una mica de fatiga a sobre i se’ns fa més llarg del que pensàvem. Com sempre, caminem entre llacs, boscos, còndors i... icebergs!!!
Finalment arribem a un mirador del glaciar, d’es d’on tenim unes vistes espectaculars del glaciar i inclús del camp de gel continental que queda al darrera. Impressionant tot plegat. Dinem al refugi de muntanya que queda de camí, on al•lucinem amb la buena onda dels seus amos, que ens conviden a dos xocolates calentes!!
Tornem cap al lodge per agafar el catamarà i prendre una merescuda cervesa. Concretament, una “Austral”, elaborada a Punta Arenas i que té com a etiqueta una foto dels Cuernos del Paine!!!
