El Calafate - Periiiiittttttttttooooooooooo, estancia a lo gaucho y asado de cordero-

Arribem al Calafate de nit i jo amb el cos mig destrossat després del trekking pel graciar torre, no puc moure ni un múscul i tinc agulletes per tot arreu, aiiiiiiixxxxxxauuuuuuuuuuu!!!!! Com que ja sabíem que arribaríem mig atontats i a les quinientas hem reservat, tot i que no acostumem a fer-ho, en el hostel camping el Ovejero. El lloc ens sorprèn positivament i a més ve inclòs un esmorzar bufet lliure com el dels bons hotels pel preu de 35pesos la nit. Visca!!!

Dormim com un tronc i recuperem forces per anar a veure el famosíssim graciar Perito Moreno. L’excursió és una mica timada: 100 pesos d’autobús, 75pesos entrada al Parc i 50 pesos el barquito que t’apropa al glaciar Tooooomaaaaaaa yaaaaaaaaaaaaaa!!!!!! (pels que conegueu gent amb ganes de fer la pirula, llogar un cotxe per 5 només costa 280pesos i a l’hora de pagar l’entrada als guardaparques sempre es poden amagar un parell en el malater...ejem,ejem...jejeje!!!).

Com nosaltres no hem tingut temps de conèixer piruleros professionals comprem els bitllets de bus i...arribant a la terminal...ens trobem al Lluis i a l’Ana!!, un barceloní i una salamanquina que coneixem des de el Chalten. Passem tot el dia junts veient i sentint els famosos despreniments de gel del graciar i fent fotos impressionants com aquestes:

Tot i que la visita es pot fer en tan sols un parell d’hores ens quedem embovats mirant el mega graciar i el camp de gel continental que s’estén per endarrere fins on arriba la vista. Veiem un, un altre i un altre despreniment a cada estona i sembla que una gran tempesta de llamps i trons estigui caient sobre nosaltres. Ens encanta!!! A més a més, després de la mala sort amb el temps al Chalten ens toca una dia de sol espectacular, quina sort!!!!

Tornem al Calafate a sopar a una parilla barra libre amb el Lluis i l’Ana i acabem fent birretes al seu mini pisent. Ale, anem de rics, despilfarro maaaxiiiimmmmmmm!!!!!!!!!!!!!!!!

Al matí següent, després de assaborir el magnífic bufet lliure de l’esmorzar al que tant poc acostumats estem, anem amb el propietari del hostel a passar un dia de diumenge a la gaucho a la seva estancia a uns 170km del Calafate. Fem una visita a tot el recinte: les cases, les quadres, el lloc on esquilen les ovelles, on les banyen, on les maten :(...tot!!! Ens sembla super interessant i flipem de que 7mil ovelles campin a sus anchas en 500km quadrats!!!increïble!! deuen ser les ovelles més felices del món!!! Un rierol per aquí, una arbustillo per allà....ni tan sols els hi donen de menjar!! Elles soles pasturen i s’alimenten pel camp lliurement!!! Flipant!!! Clar que després surt tant bona la carn...

 
Per dinar fem una autèntic asado de cordero patagónico com no podia ser d’altra manera: amanidetes, salsa criolla, cordero, fruita....bonissim!!!!!!!!!!!!!!

Per la tarda fem una cabalgata fins al riu galopant com uns autèntics gauchos i xerrant, amb el gaucho que ens acompanya, sobre la vida campestre. Quan arribem al riu, prenem uns matecitos abans de enfilar la tornada cap el Calafate. Hem tingut un diumenge de camp super relaxat i molt autèntic. Com ha molat!!! (petit incís: en una d’aquestes supergalopades com professionals a mí se’m desboca el cavall i surto a tota velocitat direcció al riu, tot i que tibo de les regnes i crido com una boja el cavall no s’atura. La rinyo està oberta i veig totes les meves coses volant pels aires sense poder fer res pe evitar-ho, si deixo anar una mà per tancar la rinyo caic fijo!! Passo una mica de por, però abans de que el cavall faci un salt a lo peliculero per sobre el riu aconsegueixo frenar-lo. Por que poquito!!!! Resultat: he perdut el mòbil, alguns mails de gent que havíem anat coneixent pel camí i tiquets i chapes que havia anat guardant. Llàstima!!!! Ohhhhh....)

 
El dia següent pretenem pillar el bus a les 8 del matí cap a Puerto Natales (Xile) des de on surten les transfers per anar al Parc Nacional Torres del Paines però...està tot ple i no podem viatjar!!!! Pel que sembla ja comença a ser temporada alta i s’ha de reservar, però nosaltres d’això no n’estem gaire acostumats...mmmm....pillem el bus a les 16h i ens quedem tot el dia una mica al pedo dormint molt, descansant, llegint...el viatge fins a Puerto Natales és llarg i necessitem força ja que ens esperen 5 dies de trekking a tutti plen a 20 i pico kilòmetres per dia...quin canguel, morireeeeeeeeeeeeeemi!!!!!!!!!!!!!

El Chalten - Caminar, menjar asado, passar fred... i veure un 5-0!!!

Recorrem els últims quilometres de la ruta 40 en direcció El Chalten enganxats al seient del conductor i deleitant-nos amb unes espectaculars vistes del massís del Fitz Roy. Aquest lloc té un encant espacial, i es tracta de la meca del muntanyisme extrem a Argentina, amb pics com el Fitz Roy o el Cerro Terro, que durant dècades s’ha considerat inescalable. Tenim tot el bus per nosaltres, així que busquem la posició amb la millor panoràmica, i no hi ha ni un núvol al cel, quelcom tremendament inusual, i més tenint en compte que el Fitz Roy antigament es deia “Chalten”, que en llengua originària significa “muntanya que fumeja”. Després de centenars de quilòmetres d’estepa, trobar-se de cop amb aquest massís es sorprenent:

El Chalten és el poble més jove de tot Argentina, es va fundar al 1985 per poblar un territori que estava en disputa territorial amb Chile, i tot i que rep una quantitat de turistes important, et sents una mica al cul del món: rodejat de muntanyes de les que només veus a “Al filo de lo imposible”, amb un caixer que no funciona durant una setmana, quatre cases mal comptades i unes condicions climàtiques abusivament dures. El que hi ha per fer aquí no és passejar pel poble, si no fotre’s unes patejades per tot el massís del Fitz Roy fins que et rebentin les cames. 

Tota la bona sort que vam tenir la tarda d’arribada amb el clima, la vam tenir de mala durant els propers dies. El primer dia fa molt vent, molt fred i tot el cel està ennuvolat. Sabem que a la patagonia el temps és de bojos, així que igualment decidim sortir a fer el primer trekking planejat: Anirem fins a la laguna torre a veure si tenim sort i podem veure el Cerro Torre. Aquest primer trekking no és especialment dur, té alguns moments de pujada i baixada, però per lo general és més aviat planet. El pitjor: el clima. Fa fred, així que t’abrigues. De cop comences a pujar, i a suar, així que entres en calor i et treus una capa d’abric. Just en aquest moment comença a bufar el vent a uns 60 km/h, i a només 6ºC això et cala, així que et tornes a abrigar. Aleshores plou, t’has de posar impermeable. Para de ploure, surt el sol, et treus tota la roba. Vent. Sol. Pluja. Calor per esforç físic. Vent. Vent. Vent i fred. Neu... en fi, us podeu imaginar que acabes fins als nassos de treure’t i posar-te roba. De totes maneres, al final el cel mai acaba d’estar gaire clar, i no podem arribar a veure el Cerro Torre en sí. Això si, arribem (desprès de 2 hores i mitja) fins a la laguna Torre, un lloc espectacular amb glaciar inclòs. Vam tenir temps de fer poques fotos, perquè la rasca que hi cardava i el vent que feia eren de rècord:

En total, aquest primer dia ens casquem 25 quilòmetres de caminada. No està gents malament. Ens autohomenatgem anant a sopar a una parrilla que ens han recomanat molt al poble, i que nosaltres recomanen encara més: “Como Vaca”, a l’Avingunda Laguna del Desierto (si pregunteu per allà, tothom la coneix). Ens vam fotre un banquet molt digne!

El día següent es desperta millor, així que aprofitem per anar a provar sort amb el Fitz Roy. Tot el cel està descobert, fa molt menys fred i el camí només té un moment de pujada al principi, desprès tot planet i la última hora és pujada molt dura. Els paisatges, molt i molt espectaculars. Desprès de 3 hores, arribem a la laguna de los Tres, des d’on tenim la millor vista possible del Fitz Roy, això si, la muntanya fa honor al seu antic nom i l’únic núvol a 50 km a la rodona, està paredet i molt acomodat a la muntanya, així que podem veure absolutament tot, menys el Fitz Roy:

Baixem amb una mica de pressa per intentar arribar a les 5 al Chalten i veure una eventual victòria del barça davant del madrid. Quan arribem al bar, ja van guanyat 2-0 i la cosa promet.  Quan van 4-0 alguns curiosos entren al bar, miren el resultat i es descollonen. Al final del partit, absolutament tothom (argentins i turistes) sap el resultat. Jejeje... és el que em faltava per viure... un 5-0 contra el madrid enmig de la patagonia a 14.000 km de casa! Acabem d’arrodonir la nit repetint asado al “Como Vaca”:

El tercer dia el clima és impossible: pluja, vents de 120km/h i temperatures que oscil•len entre 2 i 5 ºC. Aquest dia sortim al carrer només per anar a comprar al súper i ja ens caguem de fred, així que, com la resta de mortals, ens quedem al Hostel.

El quart dia sembla que el temps millora una mica (no era gaire complicat...) així que anem a la Loma del Pliegue Tumbado. No és res espectacular, però des de dalt podem veure el llac Viedma, i passegem durant unes horetes entre la neu i els cóndors andinos. En total, són uns altres 25 km, i ja és el tercer dia...

Els últims dos dies la Gemma ha contractat un trekking per sobre del glaciar Torre, el que vam veure el primer dia. Durant el matí fa tots els preparatius amb l’agència, que per cert porta una noia catalana i que, per més rintintín, aquell mateix dia estava atenent al Calleja, de “Desafio extremo”. Sembla ser que el paio anava a fer una volta d’11 dies pel camp de gel continental, el tercer més gran del món i que queda just per darrera del Fitz Roy. Per la tarda anem fins a la laguna de nou i acampem allà mateix. Tenim millor sort amb el clima i podem arribar a veure, durant 5 minuts, el Cerro Torre!!!

El matí següent la Gemma va a fer el trekking per glaciar, una autèntica pallissa tenint en compte el vent i el fred que feia. A més, portem ja molts quilòmetres a les cames en pocs dies i la fatiga comença a fer efecte. Desprès de 10 hores de caminata, arriba al Chalten, ens trobem al Hostel i, ens acomiadem del Chalten per anar aquella mateixa tarda al Calafate. Han estat 5 dies de trekking molt intensos, en total hem caminat més de 100 km en només 4 dies, amb un clima molt advers. Això si, ha valgut molt la pena, per les vistes i lo millor de tot: pels asados que ens hem fotut al cos!