Tenim Toxo, SIDA i antiretrovirals

La sanitat és gratuïta i universal,  socialisme, los zurdos, la sanitat dels pobres. Tot i això, la Soledad no pren antiretrovirals. Perquè no pren antiretrovirals la Soledad? L’hospital amb aires arcaics, d’una altra època i grans sales comunes ofereix gran varietat de les més espantoses i rocambolesques complicacions del SIDA i la Tuberculosis, complicacions que mai arribaríem a veure a Barcelona en la era del TARGA. Tractament n’hi ha per tothom, però no tots el reben. Perquè no es tracta la Soledad? Perquè hi ha tanta tuberculosis si la Rifampicina, l’Isoniacida i l’Etambutol no s’han de pagar i estan a l’abast fins i tot del més pobre?

La Soledad ha ingressat aquest mati a la sala 21 de l’hospital Muñiz, te 18 anys  i te VIH. Això no és el motiu de consulta, ni molt menys! En aquest hospital el mínim que es té és un SIDA o una Tuberculosis de llarga evolució. Ingressa per diarrea crònica, en te des de els 11 anys, moment en el que li van dir que tenia el VIH. Com pot ser que amb només 11 anys la Soledad tingués SIDA? La seva mare no s’havia fet les proves durant l’embaràs i li va transmetre l’infecció en el moment del part. Ella tampoc no ho sabia que el tenia. Perquè no es va fer les probes la Soledad quan li van diagnosticar el VIH a sa mare? Mai li van dir, sa mare es trobava a la presó a la Plata, ningú cuidava a la Soledad. Els serveis socials la van trobar a punt de morir de desnutrició i amb convulsions generalitzades amb només 11 anys. A l’hospital, a més de dir-li que tenia SIDA li van dir que tenia toxoplasmosis cerebral (una infecció molt greu del cervell secundaria a una disminució prolongada de defenses que provoca el VIH).

La Soledad rep tractament mentre està ingressada, millora. Li donen l’alta i...ya fue!!! 

Consulta de nou amb 17 anys. Un mati es desperta amb el mig cos dret paralitzat. El Toxoplasma, que des de els 11 habita el seu cervell, està fent de les seves. Li donen tractament mentre està a l’hospital. Millora. Molt bé Soledad! te n’has sortit! La Soledad té 17 anys i dos fills. Sense un pare. Sense una feina. Els nens estan sans - diu- tot i que tant el SIDA com el Toxoplasma tinguin un risc elevat de transmissió al nadó durant el part. La Soledad s’escapa una nit de l’hospital. Ja no tornem a veure més a la Soledad.

Avui ha tornat a ingressar la Soledad, va coixa, no s’ha recuperat del tot de la paràlisis de l’hemicos que va tenir. Parlar amb ella és com parlar amb un vell alzeihmerós. No respon. No entén, o no vol entendre. No vol viure. Porta massa temps jugant amb la mort. No vol medicació. No vol metges. No vol res. No vol.
 

Iniciem el tractament. La Soledad respon bé després de 4 dies ingressada. Ja s’anima a parlar amb mi. Bon dia Soledad!Com et trobes avui?
 

Arribo a l’hospital i vaig a saludar els meus pacientitos com cada matí. La Soledad ha fugit durant la nit. HA FUGIT?!?! Adéu Soledad!


No ho entenc, no ho entenc, no ho entenc...en un país que te la sort de que la sanitat és gratuïta i universal,  quin és el problema? el problema...és social...

Condor, condoriiiiiiiiiito!!!!!!!!!!!!!!!!

Sortim una mica en plan dominguero, a le nou tocades,  direcció el Parc Nacional El Condorito (a uns 100km al sud-oest de Cordoba). Pel que sembla s'hi poden fer avistaments de aquesta au carronyera que és una de les més grans del món (3 metres amb les ales desplegades!!! flipaaaa!!!i  us juro que no exagero, per variar, ho prometo!! jeje!) i que només es troba a Sudamerica.

Arribem amb els temps just i el pet al cul per variar a l'estació d'omnibus. -Corre corre que el bus sortia a les 9.30!!!!-

- Cuanto cuesta el boleto al parque nacional El Condorito?

- Dos personas...mmm....66pesos!

- Pero, esto es mucho...no hay otra forma más barata de ir?

- Este és un servicio diferencial y no hace paradas y sale ahora mismo!!!!  ( Servicio diferencial?...en fin...)

No tinc ni puta idea de que vol dir servicio diferencial però davant de l’amenaça de que el bus està per sortir, és diumenge i els horaris van com van decidim comprar, comprar, comprar!!! GRAN ERROR!! MEEEEEGGGG!!!!! primera timo-cagada!!!!

Baixo amb presses al pis inferior a buscar els horaris de tornada a Cordoba i...TAXAN!!!! es pot anar al mateix lloc per la meitat de preu!!!!

I un colló! -penso- corro cap a la guixeta anterior amb la ferma intenció de liarla fins que em tornin els diners:

- Disculpa, me dijiste que no habia más colectivos que fueran hacia El Condorito i Sarmiento sale en 5 minutos i cuasta la mitad!!!

- Lo siento señorita...no sabia...peró para devolución de boletos dentro de las primeras 24h debo retenerte un 30% del valor

- Sisi...bueno...y dentro del primer minuto también?? es que mira que...de verdad... - vaig murmurant jo com una yaya entre dents-

- Lo siento señorita...aparte ya vendi el boleto siguiente y tengo que venderlos todos correlativos (señorita tu madre penso jo mentre em vaig calentant amb la poca amplitut de mires que tenen els funcionaris)

- Que?? y una mierda has vendido un boleto en 1 minuto!!! a ver...enseñame la referencia a ver si es correlativa!!!

- Lo siento señorita, el talonario es mio y no se lo puedo mostrar!!!!

- GrrrrrrrrrAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!! jo el mato....jo.....

Merda! fem tard!!! corre, corre!!! es igual tú, que ara a sobre de no tornar-nos els diners perdrem el bus!!!!!

Grrrrrrrrrr!!!!!grrrrrrr!!!!!!!!!!!!!!!!!aaaaaaaahhhhhhhhhhh!!!!!!!!

Les dos hores i pico per terrenys absolutament desèrtics en direcció Mina Clavero calmen els meus anims. De cop...ñññññññiiiiiiii!!!!!!!!!! Parque el condorito!!! se bajan acá!!!!

Que?? Aquesta sensació em comença a ser estranyament familiar. Adéu bus!!! Molt be! un altra cop ens deixa un bus en mig de la ruta. Nada por aquí, nada por allà! Nomes un sol de cal deu i desert a l'estil Far West a tot arreu on arriba la vista!

- Por alli chicos, crucen la tranquera, caminen 2km i encontraran la casita del guardaperques y el centro de admisiones.

Bueno, pues vamos pa allá!

Arribem al guardaparques amb una mica d'ajuda d'un cotxe que ens acosta i comencem l'excursió de 15km fins el mirador Norte per a veure els còndors. Les vistes impressionats, desèrtiques i desoladores però absolutament fascinants!!!! Aquí una petita mostra del que es podia veure:

Arribem al mirador Norte amb la meitat del temps previst (toma ya! tenim el cul menys gros del que semblava!) Ens posem a preparar els entrepans amb el jabuguito que va portar mon pare la setmana passada (quin nivell!!...mmmm!!!!!de cop.....CONDOR!!CONDOR!!! comencen a sobrevolar-nos els condors, sin prisa però sin pausa, un, un altre...com mola!! La veritat és que tot i que passen a prop volen alt i semblen molt més petits del que en realitat son! 3 metres?? joder!!

Ens quedem unes horetes fent uns mates al mirador amb el guardaparcs, un santafesino molt simpàtic que ens explica la vida i miracles dels còndors i lo difícil que es arribar a ser guardaparcs. Qui ho diria!

Com que a 2000 metres sobre el nivell del mar i especialment en zones tant árides hi ha molt disbalanç tèrmic ens aconsellen tornar abans de que piri el sol (arriben a temperatures de -20°C per la nit!!! Al·lucinant!! i nosaltres que volíem acampar...Aix...innocents!!!)

Comencem el descens a la carrera per no perdre l’autobús de les 6.30!!!! ràpid!! tenim 1.30h per a fer 8km!!!! un dos, tres i...un, dos....con ritmillo!!! Arribem al cuartito del guardaparque 20 minuts abans de la sortida el bus, o el que és el mateix, encara ens queden 2 km fins a l’encreuament!! Merda no arribem!!! Caminem encara més ràpid mentre es va fent fosc. Veiem un cotxe a lo lejos!!! Visca!!!!! Amb una mica de sort ens pot acostar fins a la sortida del parc...

- Hola! Disculpa, perdemos el colectivo y...nos podrias acercar hasta el cruce de la salida del parque por favor?

- Por supuesto chicos suban!!!

Un cop dins del cotxe....

- Yo voy hasta General Paz, si queren les llevo hasta la terminal de omnibus....des de alla salen colectivos a Cordoba todo seguido por 5 pesos.

- En serio?? Bueno....Dale!!

L'home va amb el seu fill i havien vingut a passar el diumenge al riu pescant. El nen estava emocionadíssim amb unes truites que deia que havien pescat! Dos corbes mes enllà el nen ja estava clapat i nosaltres endinsats en una trepidant conversa sobre la política argentina que acaba durant l'hora i pico camí.

Ens despedim de l'home i de la seva furgoneta de reparto d'alfajores artesanales. Ha estat un gran dia!

Córdoba i las Sierras Centrales

Ché! Avui explicarem part de l'escapadeta de 12 dies que vam fer, des de l'1 fins al 13 de juny. Vam aprofitar aquests dies que la Gemma va tenir vacances per marxar pel centre d'Argentina, i vam aprofitar per veure la zona de Córdoba, San Luis i San Juan. Per no allargar gaire el post, de moment expliquem la part de Córdoba, i ens reservem la segona part per més endevant.

De saque, començarem dient que vam anar de Buenos Aires a Córdoba en autobus, en un trajecte de 10 hores. Pels que no estiguin familiaritzats amb els autobusos argentins, direm que 10 hores en autobus passen volant, sobretot perque vam viatjar de nit i vam estar dormint casi tota l'estona. El tema està en que els autobusos son molt grans, i les butaques són reclinables fins als 120º i molt amples. De fet, són tan cómodes i aptes per dormir que pots escollir entre aquest tipus de seient, o un altre encara millor, de manera que et donen a escollir entre "semi-cama" (que és com vam viatjar nosaltres) o "cama". El proper viatge en bus farem fotos perque us en feu una idea, pero el cas es que és un concepte d'autobus completament diferent al que tenim nosaltres.

Bé, vam arrivar a Córdoba a les 6 del matí d'un dimecres, i com el millor dia per veure la segona ciutat d'Argentina és el cap de setmana, vam marxar aquell mateix dia cap a La Cumbre, un poblet al nort de Córdoba, en plenes Sierras Centrales. L'atractiu turístic d'aquest poble és el vent que hi carda, que l'aprofiten per fer-hi campeonats internacionals de parapent. Nosaltres vam llogar unes bicicletes per 100 pesazos i vam decidir anar per les muntanyes, en busca de la rampa de llençament. Pel camí vam gaudir de la vista "pampeana", de la que us deixo algunes de les fotos:

Després d'alguns quilometres, vam ser recompensats amb unes vistes força espectaculars, i amb un element sorpresa...Cóndors!!!

A part d'aquesta excursió, el poble no valia gaire més la pena, així que vam fer-hi nit i el matí següent vam decidir marxar cap a Capilla del Monte, una mica més al nort encara. La gràcia d'aquest poblet es que està a la base d'una muntanya, l'Uritorco, de casi 2000 metres d'alçada, i des d'on suposadament hi ha avistament d'obvnis. Si si, heu llegit bé, aquesta gent està absolutament convençuda de que regularment hi ha obvnis que aterren pels voltants de la muntanya, i s'ha convertit en una atracció turística per aquest motiu. Fixeu-vos si és turistica, que per pujar a la muntanya has de pagar 30 pesos!!!! Perdona?? per pujar una muntanya he de pagar??? doncs si si... en tot cas vam decidir pujar, perque joder, ja que s'hi veuen obvnis... al final no vam veure res de paranormal, pero unes vistes força acceptables també:

Com a La Cumbre, aquest poble tampoc tenía gaire més atractiu turístic, pel que vam decidir marxar aquell mateix dia cap a San Marcos Sierra, encara més al nort. La gràcia de San Marcos és que té un aire forá hippie, es tracta d'un poblet molt apartat de tot, en mig de les muntanyes i que per no tenir no té ni els carrers asfaltats. L'atractiu era més aviat aquesta austeritat urbanística, que recorda una mica a El Salvador.

A San Marcos vam estar-hi també un dia sencer, disfrutant del ritme tranquil del poble i fotent-nos una patejada espectacular a ple sol de 4 quilometres per arrivar al riu, lloc que tothom ens va recomanar i en que jo personalment em vaig cagar en tot, ja que a més de ser un pal arrivar-hi, has de pagar per entrar!!!!! Si!! un altre cop!! no vam pagar prou per pujar una muntanya, si no que despres de caminar 4 km vam haver de pagar 10 pesos per apropar-nos a un riu!!! indignant...

En fi, que ja despres de San Marcos s'ens va fer cap de setmana i vam decidir tornar cap a Córdoba. Sobre la ciutat, podem dir que és bastant tranquila comparada amb l'estrés, el soroll i la contaminació de Buenos Aires. A més, durant el cap de setmana hi ha un lloc, "el paseo de las artes", on artesans de tota la regió fan una fira molt interessant, amb moltes artesanies i molta vida. La zona és molt maca, per l'ambient, pero bastant poc fotogènica, pel que no tenim cap foto per penjar al respecte. Tot i així, vam fer una foto que ens va fer gràcia:

De Córdoba també és bastant coneguda la plaça de les armes, on hi ha una catedral força impresionant, i on, per cert, està el restaurant amb les millors empanades que un es pot imaginar. Pels que hi vulguin anar: "Empanaderia La Alameba", a Obispo Trejo 170. Ñam!

Bé, fins aquí aquest primer reportatge del que hem fet durant la primera part d'aquesta primera escapada per Argentina. Per part nostre, la setmana que vé ja marxem definitivament a viatjar durant 6 mesos... esperem anar actualitzant el blog amb més freqüencia!!

Los Nadies

Sueñan las pulgas con comprarse un perro, y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico dia llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda o se levanten con el pie derecho, o empiezen el año cambiando de escoba.

Los nadies: Los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: Los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, si no dialectos.

Que no profesan religiones, si no supersticiones.

Que no hacen arte, si no artesania.

Que no practican cultura, si no folkore.

Que no son seres humanos, si no recursos humanos.

Que no tienen cara, si no brazos.

Que no tienen nombre, si no número.

Que no figuran en la historia universal, si no en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano, El libro de los abrazos

Cas Clinic: el hombre fosforescente

Arribo a la meva nova retació d'aquest més, Infectologia amb el temps just i el pet al cul, com sempre! La sala és enrome i amb sostres alts rollo sala d'hospital de tubercolosos dels anys 50. Tots els pacients estan uns al costat dels altres sense una paret que els separi, ni un llençol, ni un biombo,...res! S'ha d'entrar amb masqueretes d'aquelles que sembla que vagis a l'espai(3M) i amb guants passi el que passi!L'ambient està ranci i viciat. La incidència de Tuberculosis i SIDA és tant alta que no és mai el motiu d'ingrès, simplement es dona per fet que la tindràs. Nadem en LMP (leucoencefalopatia multifocal progresiva), el Penumocistis carnii és una minucia...flipa!.

El resi que m'han adjudicat em pregunta si ja m'han xivat que te el pacient del llit 9 i jo li contesto honestament i amb por que no. Fa un somriure malèvol i decideix que tots dos anirem a parlar amb el pacient i que al final li he de dir que té. Que??!?! tinc pooooorrrr.....Anem cap allà!

Dr: Hola David, buen dia, como te encuentras hoy? Te vamos a hacer unas preguntillas para el informe dale?

Però...però..però...aquets home està groc!!!però no groc aixi com qui no vol la cosa, està groc fluorescent!!!! No m'ho puc creure, amb els ulls com taronjes flipant amb el color llimona panetrant que té el pacient proseguim l'iterrogatori...

Pacient: Si, no hay problema

Dr: David contáme, porque te vinsite al hospital?

Pacient: y vine porque comencé con fiebre hace 10 dias y mucho mucho cansancio. Fui a la salita y sin ni si quiera mirarme me dieron Ibuprofeno y me mandaron para casa. Después del fin de semana estaba peor. Tenia nauseas, vómitos y diarrea y no podia respirar, me ahogaba. Además me dolian todas las piernas, especialmente los gemelos, no podia ni caminar. Ah! y me volví amarillo!yo no me di cuenta...me dijo mi señora...pero si parece que estoy un poco amarillo no? (un poco?un poco?no se dió cuenta???però estamos todos locos!!!)

(No té lesions cutàneas, serologia de VIH i TBC negativa, no esput hemoptoic, anèmic, plaquetopènic, leucocitosis, transaminases elevades, no flapping, oligoanuria, coluria ,cratinina elevada, buf sistólic d'ejecció amb desdoblement del segon soroll, abdomen tou i depressible, auscultació respi N, neuro N, astènia i perdua de pes...em deixo de dir-vos algo???...mmm....)

Dr: muy bien y...vos de donde sos? dónde vivís?

Pacient: yo soy boliviano pero no regreso a mi país desde fin de año. Allá vivimos en una area rural. En capital vivo en Villa Celina (chavolas a lo fabelas), cono Urbano. La zona es fria y vivimos en frente de un arroyo y un gran basural. A veces vemos ratas y también muchos perros enfermos y sarnosos. En casa vivimos mi mujer y mis dos hijos.

Joder!Aquest home te tots els factors de risc infecciós imaginables!!!

Mentre tornem al Box de metges el meu cap va a mil pensant quin cony d'infecció rarisima i inexistent a España deu tenir...mmm...el resi es recrea en que el cas es de llibre, de llibre??!!mmm..que deu tenir, que deu tenir...

Pels que esteu intentant resoldre el cas clínic us dire que el que tenia és.....aiaia!!!LEPTOSPIROSIS!!!(de libro!!)que fuerte, que fuerte!!!Pels que no us dirè que tot i que sospitavem d'una espiroqueta i que la italiana i jo vam estar intentant endevinar que tenia...ens ho van haver de xivar....ooooohhh!!!

I recordeu....

Papi, papi, papichulo!!!

El papa Rovira ha vingut de visita a Buenoas Aires. Ha estat una supervisita exprés de 24 hores, però la veritat és que ha estat genial estar amb els de casa i sentir les noticies fresques i de primera mà de com van les coses per terres catalanes, com està la família, i perquè negar-ho, el jabuguito i mancheguito que ens ha portat també han estat un bon suborn.

Que veure en una visita exprés d'un dia a la capital bonaerense?

Itinerari bàsic: pel mati recollida (amb una mica de retràs) al aeroport i mostra interactiva del petit piset (està mínimament endreçat i l'Adrià s'ha il.luminat a fer el llit, minipunto per ell!). Anem volant cap a la Boca: Bombonera y Caminito. Com no és diumenge prescindim de San Telmo perquè entre setmana no hi ha gaire res. Fotos de rigor i volant cap al obelisco (plaza de la República) i a dinar a la millor pizzeria del món segons els porteños, Guerrin (Corrientes sobre el 1200), on a més a més també fan les millors empanades de pollo que he tastat.

Caminem per microcentro: avd. Mayo, plaza de Mayo, casa rosada, Congreso...que les empanades s'han de baixar!!!

i per la nit...a una super parrilla. Barra lliure de carn per 45pesos!!! Impressionant!!! l'estomag però no dona per tant després del dinar. Ens moderem i demanem un bife de chorizo, tiras de asado y 7 chorizos. Moderem?

Amb les panxes ben plenes caminem fins a casa tot xerrant, com durant tot el dia, de tot el que estem aprenent aquí, de lo bé que estem, lo bé que estan i tot i que ens trobem a faltar, lo gran que és tota aquesta experiència.

M'encanta haver pogut compartir part de la meva experiència amb una mica de la meva familia.

Merci per venir papa!Will be back in Christmas...hope so!

Cabo Polonio

Bon dia a tothom!

Desprès d’unes setmanes de justificada absència (hem estat de viatge per Córdoba) i per tant sense actualitzar el blog, tornem a la càrrega. Tenim moltes coses a dir, moltes fotos a penjar i moltes anècdotes a explicar sobre aquest viatge, però de moment escriuré sobre un lloc no menys interessant i que teníem endarrerit des de fa temps: Cabo Polonio.

Ja vam avançar que Cabo Polonio és el lloc que més ens ha marcat d’Uruguai, i la veritat és que es fa difícil transmetre per escrit tot el que transmet aquest “poble”, ubicat a l’est d’Uruguai.

Començarem recordant com hi vam arribar: Es tracta d’un poble de platja... però de platja atlàntica! Això vol dir que no estem parlant del típic passeig marítim, palmeres al voltant, noies en bikini passant amb patins, botiguetes de gelats Frigo, blocs de 15 pisos d’apartaments, olor a crema protectora... no. Estem parlant de tot un desert enorme de dunes que de cop i volta es troba amb el mar. Ni pisos, ni botiguetes de Frigo, ni palmeres i ni molt menys camins per on les noies puguin anar en patins. Per no haver-hi, no hi ha ni electricitat ni canalitzacions d’aigua potable! Com no hi ha camins asfaltats, i l’únic camí de sorra que hi arriba és a través de les dunes, per arribar-hi has de parar el bus en plena carretera enmig de la pampa uruguaya. Un cop allà, uns jeeps et porten per un “mòdic” preu de 150 pesos uruguayos (aprox. 7 eurazos). Nosaltres vam anar-hi de nit, pel que no podíem veure absolutament res quan el jeep ens va deixar en plena platja. Això sí, vam descobrir un cel ple d’estrelles (de les que es veuen des de l’hemisferi sud) que vam captar amb una foto de llarga exposició:

Aquella nit vam dormir a casa d’una gent que durant els mesos d’estiu es dediquen a llogar dues habitacions i la resta de l’any viu de les verdures que planten al seu hort i dels diners que han pogut acumular durant els 3 mesos més turístics. La casa, construïda per ells mateixos, era tota un museu. De fusta per fora, amb 3700 objectes inútils decorant-la per dins, i pintada cada racó d’una pintura diferent, era com entrar a “Alicia en el país de las maravillas”.

Després d’instal·lar-nos i donar una volta per la platja amb la única llum que pot aportar la lluna, vam decidir anar a dormir per despertar-nos d’hora, augurant una sortida del sol encara més sorprenent. Com podeu veure en les fotos, no ens vam equivocar:

Després d’hora i mitja voltant per la platja, la família que cultiva les seves pròpies verdures ens va servir un esmorzar amb el millor dulce de leche del món. Havent menjat, vam decidir-nos a descobrir el poble pròpiament dit. Com ja he comentat, ni camins, ni asfalt ni res de res. Per tant, totes les cases estan col·locades sense cap mena d’ordre ni sentit. Una mostra del tipus de cases que ens vam trobar:

Una vegada ja vam flipar bastant amb l’aire “hippi” de les cases, vam anar cap al far, l’únic edifici en molts quilometres que disposa d’electricitat. Des de dalt, unes vistes impressionants. Com podeu veure a les fotos, el poble està ubicat en una petita península. També podeu constatar el model “urbanístic” del poble... el que us deia, ni palmeres ni noies en patins...

Com haureu vist, des de dalt del far vam veure una colònia de llops marins!! Allà dalt ens van explicar que Cabo Polonio és la major reserva de llops marins del mon! Vam decidir baixar corrents i apropar-nos-hi més, i quan estàvem a menys de 10 metres d’ells vam poder fer aquestes fotos!

Després d’estar una bona estona asseguts, contemplant els llops i compartint mate amb la gent del poble, vam decidir que era hora d’anar tornant cap a casa per agafar el jeep de tornada. Per desgràcia, només teníem 4 dies a Uruguai, però mentre el jeep ens portava pel camí de sorra a través de les dunes, entre bot i bot, sabíem que tard o d’hora tornaríem a Cabo Polonio. Potser en ple hivern, quan al poble no hi ha més de 50 persones i venen les balenes australs, o a l’estiu, quan el poble s’omple amb més de 4500 persones que sufoquen la calor en les aigües ben fredes de l’oceà.