Confessions de cocodrils

- T'agrada el blog de la Filomena?
- Si, i a a tu?
- També

............


- A mi no...
- Ja, ni a mi

Plaques de petri

Estem aquí, aquí però amb el cap allà, allà. Però...on és aquí?

Ens costa molt construir una vida, fabricar el nostre petit món com bacteris dins una placa de petri. Costa edificar uns ciments sobre els que créixer. Tota una vida hi pot cabre en nou caixes de cartró? Pel que sembla si.

Avui, una nova sessió de reconstrucció del mon. Sempre va bé si més no intentar-ho tot i que desprès de fer-ho tot segueixi sent igual de merdós que abans.

Que passaria?

Et costa respirar, la ma et tremola i sents una gran pressió al pit, vols parlar, expressar el que sents, no pots. Vols que els dits es moguin i comencin a marcar, vols llençar el telèfon i esclatar a plorar, vols començar a corre i no parar, vols prémer el play i que la cançó més trista que hagis sentit mai comenci a sonar com si algú sabes exactament el que estàs pensant. Vols que t’aguantin mentre caus, que algú t’escolti o t’entengui però estàs paralitzat. Paralitzat per la por. Segueixes quiet amb el telèfon a la ma esperant una senyal que et digui que estàs fent el que cal, que has de marcar el numero i per fi parlar. Però no pots. El cor a punt de detonar. El discurs està assajat però les paraules s’han escapat. Et dones per vençut. Llences el telèfon sobre el llit, t’acluques en el teu racó, segur i apagues la llum. Intentes dormir.

Que hagués passat si aquella conversa hagués tingut lloc? Si tota la gent que calla parles de cop, que passaria? Si et digues que em sento buida i petita, que això no funciona o que no vull veure’t més. Que passaria? Si plorés fins a sacar-me si crides fins a ensordir-te, si pares de respirar. Si moris per tornar a néixer, si per fi hi tornés a veure, si se m’atrofiessin els músculs just abans de saltar. Que passaria?

Una Muerte Anunciada

Recordar, remediar, RESUCITAR, revivir, resolver

Abro los ojos lentamente, igual que debe hacerlo un oso después del invierno. Siento como si hubiera tenido un largo sueño. La luz que ahora penetra hasta el fondo de mi retina parece estar haciéndolo por primera vez en la vida. Duele. No sólo los ojos. Me doy cuenta que tengo todo el cuerpo magullado, entumecido, dolorido…como muerto.

¿Qué ha pasado? ¿Dónde estoy? No hay respuesta. Quizás ni siquiera he llegado a articular la pregunta de un modo comprensible o inteligible. No hay pregunta, aunque de eso tampoco estoy seguro.

RECORDAR, remediar, resucitar, revivir, resolver

Estoy solo en mi habitación, como de costumbre. La enfermera de turno descansa en la habitación contigua. He encargado comida China como todos los sábados por la noche. Para uno, también como todos los sábados. Xin Liu, la telefonista que se encarga de tomar los pedidos del restaurante chino de la esquina, ha anotado mi pedido de siempre. “Tallarines con mucha cebolla y sin pimiento, yo se” ha añadido con una vocecita impertinente como mofándose de mi. No me ha molestado.

El viejo vinilo de Ella Fitzgerald sigue sonando desde el fondo de la habitación gracias a un escacharrado y oxidado tocadiscos que heredé de la tía Dolores. Toda la habitación está impregnada con un aire rancio y a la vez nostálgico (la verdad, personalmente nunca he estado del todo familiarizado con este sentimiento llamado nostalgia).

Decidí morir ayer. Coger las riendas de mi vida. Llevo mucho tiempo reuniendo la fuerza para hacerlo desde esta cama que, poco o poco, se ha convertido en mi lavabo, mi cocina, mi centro lúdico i desde hace mucho tiempo también en mi tumba.

Recordar, remediar, resucitar, REVIVIR, resolver

Si pudiera volver a vivir los diez últimos años de mi vida, no lo haría. Si tuviera otra vez la vida por delante pero sabiendo que volvería a tener esta enfermedad, no la volvería a vivir. Tengo ELA. El día que me la diagnosticaron, no sentí la espada de Damocles balanceándose sobre mi cabeza al acecho de caer en cualquier momento. Ni mucho menos. Yo sentí la espada clavarse directamente, con un golpe, fuerte y seco, sobre el pecho.

Hice todas las preguntas. El cómo, el cuando, el porqué y la más importante, el por que yo. No hubo respuesta. Como siempre. Con el tiempo me he ido acostumbrando a no obtener respuestas.

Pasé todas las fases del duelo, aunque supongo que algo salió mal, en alguna de ellas aparque el coche demasiado tiempo con las luces encendidas y me quedé sin batería. Y así esperé, esperé diez largos años una grúa que viniera a remolcarme hasta el depósito. La grúa nunca llegó.

El entorno fue cambiando y yo seguía allí parado. Los parques se convirtieron en grandes y monstruosos bloques de pisos, nuestro banco con las letras G y D grabadas fue sustituido por un gran almacén con multicine de nombre exótico. En definitiva, el mundo se movía, caminaba, y yo seguía aquí, en punto muerto.

Recordar, REMEDIAR, resucitar, revivir, resolver

Si volviera a tener la vida por delante, no cambiaria nada. No cambiaría siquiera mi intento de suicidio.

Siento como si hubiera tenido un largo sueño… Mis ojos siguen cegados por la luz que ahora sé que es la del hospital. Cada vez siento los párpados más pesados. No aguantaré mucho más. Doy gracias, llevo muchos años intentando caminar sobre arenas movedizas, esforzándome por mantenerme a flote, primero un pie, luego el otro, por orden. Nada. Cada vez el cuerpo es más pesado, el cansancio se acentúa y yo me siento cada vez, más y más agotado, más y más hundido.

Recordar, remediar, resucitar, revivir, RESOLVER

De repente ese peso que cargaba en la espalda ha desaparecido, siento que floto, de la misma manera que te sientes fluir aliviada cuando por fin tienes la solución a un problema que parecía imposible de resolver.

Tras mi muerte nadie me echará de menos. Ya hace tiempo que vivo en una especie de limbo. En un mundo intermedio entre vivos y muertos. Yo prefiero llamarlo el olvido, donde viven la gente como yo, los invisibles. He dejado este espacio indeterminado y ahora, ¿qué me espera?. No lo se. Pero como se suele decir, “ cualquier tiempo pasado no fue peor” ¿o era cualquier tiempo pasado fue mejor?. Creo que prefiero la primera.

Utopia

Som turistes orientats, som pirates arruïnats, plastilina indeformable, som infants desenganyats, som asèptics somiadors, poetes poc inspirats, som violins desafinats, som inútils consagrats, paradís contaminat, som hippies sense ideals, polaroids sense paper, som paraigües foradats, som iogurts caducats, som mitjons desparellats, som solteres amb compromís, som vinils inutilitzats, som bigotis pentinats, anarquistes reglamentats, som moniatos cultivats, pensadors desmemoriats, som britànics sense te, endevins desvisionats, som pilots desorientats, som catòlics sense fe, som idealistes que han perdut els ideals en un món descontrolat tant difícil d’estudiar, tant difícil de comprendre...visc-a la utopia!

La felicidad no es un estado normal y cuando llegue quiero poderla atrapar

Agafo el pot de pintura blanca amb cura. Quasi mecànicament introdueixo el dit dins per agafar-ne una capa suficientment gran com per cobrir-me tota la cara. Un cop homogèniament escampada agafo una mica més de substància del pot (mai em queda perfecte i s’han de fer retocs). El color negre pels ulls. Pinto dos cercles gegants, simètricament, un al voltant de cada ull. Un cop fets, acoloreixo tot el seu interior amb el mateix llapis negre (s’ha acabat, n’he de comprar més). M’arrisso el cabell amb una antiga maquina per fer la permanent que tinc de les joventuts de ma mare i em defineixo el rínxols perquè quedin molt i molt rodonets i ben marcats. M’hauria de tenyir d’algun color ben llampant el cabell penso, però no tinc temps, he de sortir de casa. Abans però em miro el mirall pensat...falta alguna cosa...que deu ser? El xiulet de la tetera anunciant que el te està llest em fa reaccionar. El nas vermell!!! Com me n’he pogut descuidar!!! un enorme i rodó nas vermell és imprescindible!!. Ara si, està tot preparat i puc sortir de casa amb la pressa habitual, la tassa de té sota el braç i entrebancant-me amb les sabates tres números més grans que el meu, de color verd periquito, que vaig comprar en un mercadillo de segona mà en un antic viatge a Amsterdam.

Aconsegueixo arribar el cotxe. Somric mentre em miro la cara al retrovisor. Per fer el que jo faig s’ha de transmetre molt bon humor. Practico un parell de ganyotes i cares estranyes al mirall central de cotxe abans d’arrancar, el dia comença.

Arribo al meu destí, i amb mi la festa. Jugo, ballo, canto. Tota jo desprenc energia. He preparat inclús uns malabars amb pilotes; però no amb una ni dos, amb quatre pilotes!(ninu ninu ninuni nu ni nu) I a més a més quan menys s’ho esperen els hi prenc foc i una sensació càlida i enlluernant envaeixi l’ambient. S’han quedat bocabadats! El públic està embogit. El circ i la màgia han pres la sala i tothom crida content. No penseu que és fàcil. M’ho he hagut de preparar molt, i practicar i equivocar-me i tornar a començar fins a aconseguir crear felicitat i il·lusió de on no n’hi ha. Es tracta de agafar totes les coses bones, concentrar-les molt i molt fort i treure-les en un instant com de cop perquè ningú s’adoni del que realment, en realitat, estàs passant.

Arribo a casa rebentada. El dia ha estat molt llarg i dur. És molt difícil aparentar felicitat i bon rotllo tota l’estona. La meva tasca no és fàcil i m’he d’esforçar dia a dia. El maquillatge ja no és el seu lloc i dos ratlles negres travessen les meves galtes des de els ulls. Ara em miro al mirall i em veig tal i com sóc, ja no cal fingir més. La màscara que he dut a sobre tot el dia ja ha caigut, el nas vermell l’he perdut ja fa estona i el cabell abans amb uns rínxols bens definits està flàccid, greixós i sense volum. Ara només es veu la persona normal, petita i insignificant que en realitat sóc. El dia ha estat llarg i jo ja no tinc força per res més.

L’aigua freda de la dutxa m’aclareix una mica les idees i em treu del capa la negror que he anat acumulant al llarg del dia, però no m’ha tret aquesta buidor. Perquè ningú no se n’adona? O si més no, perquè tinc aquesta necessitat de fingir davant dels demés? Demà serà un altra dia.

Nota mental: comprar pintura negre que s’està a punt d’acabar.

km 0. Creació del Bloc.

Benvinguts al bloc de la Filomena Jones!!!

Perquè escriure un bloc? Perquè s'ha posat de moda? Perquè ara sense bloc no ets ningú? Perquè per ser un autèntic "oide" que se precie has de filosofar i compartir les teves paranoies mega-recargolades amb la resta de "oides"?? Doncs no.

Fem un bloc perquè ens trobem en un d'aquells moments en que t'adones que un gran canvi està a punt de passar, està ben bé davant dels teus nassos, el veus venir, davant teu, amenaçant, però no pots fer res per evitar-ho o potser no vols fer res i per tant...que millor que compartir-ho i així fer teràpia cibernètica?;)

D’aquí poques setmanes una gran aventura està a punt de començar. Una aventura en la que coneixerem moltes persones, reflexionarem de coses sobre les que mai havíem pensat, descobrirem llocs massa impressionants com per a no ser compartits, ens passaran contratemps dignes de ser relatats amb humor un cop mirats amb perspectiva, volem donar consells i rebre’n de gent que estigui en una situació similar i en definitiva prendre consciència de tot el que viurem perquè no passi per davant dels nostres ulls, sense més, sense prestar-hi atenció. Finalment escrivim aquest bloc per compartir totes aquestes experiències amb gent desconeguda i grans amics i apropar-los així una mica més al que serà el nostre món durant el proper any i perquè un cop acabi tot aquest gran somni, puguem rellegir tot el que haguem escrit i així poguem teletrasportar-nos de tant en tant, de nou en aquell mon d'aventura i llibertat.

L'aventura està a punt de començar....voleu compartir-la amb nosaltres?