La felicidad no es un estado normal y cuando llegue quiero poderla atrapar

Agafo el pot de pintura blanca amb cura. Quasi mecànicament introdueixo el dit dins per agafar-ne una capa suficientment gran com per cobrir-me tota la cara. Un cop homogèniament escampada agafo una mica més de substància del pot (mai em queda perfecte i s’han de fer retocs). El color negre pels ulls. Pinto dos cercles gegants, simètricament, un al voltant de cada ull. Un cop fets, acoloreixo tot el seu interior amb el mateix llapis negre (s’ha acabat, n’he de comprar més). M’arrisso el cabell amb una antiga maquina per fer la permanent que tinc de les joventuts de ma mare i em defineixo el rínxols perquè quedin molt i molt rodonets i ben marcats. M’hauria de tenyir d’algun color ben llampant el cabell penso, però no tinc temps, he de sortir de casa. Abans però em miro el mirall pensat...falta alguna cosa...que deu ser? El xiulet de la tetera anunciant que el te està llest em fa reaccionar. El nas vermell!!! Com me n’he pogut descuidar!!! un enorme i rodó nas vermell és imprescindible!!. Ara si, està tot preparat i puc sortir de casa amb la pressa habitual, la tassa de té sota el braç i entrebancant-me amb les sabates tres números més grans que el meu, de color verd periquito, que vaig comprar en un mercadillo de segona mà en un antic viatge a Amsterdam.

Aconsegueixo arribar el cotxe. Somric mentre em miro la cara al retrovisor. Per fer el que jo faig s’ha de transmetre molt bon humor. Practico un parell de ganyotes i cares estranyes al mirall central de cotxe abans d’arrancar, el dia comença.

Arribo al meu destí, i amb mi la festa. Jugo, ballo, canto. Tota jo desprenc energia. He preparat inclús uns malabars amb pilotes; però no amb una ni dos, amb quatre pilotes!(ninu ninu ninuni nu ni nu) I a més a més quan menys s’ho esperen els hi prenc foc i una sensació càlida i enlluernant envaeixi l’ambient. S’han quedat bocabadats! El públic està embogit. El circ i la màgia han pres la sala i tothom crida content. No penseu que és fàcil. M’ho he hagut de preparar molt, i practicar i equivocar-me i tornar a començar fins a aconseguir crear felicitat i il·lusió de on no n’hi ha. Es tracta de agafar totes les coses bones, concentrar-les molt i molt fort i treure-les en un instant com de cop perquè ningú s’adoni del que realment, en realitat, estàs passant.

Arribo a casa rebentada. El dia ha estat molt llarg i dur. És molt difícil aparentar felicitat i bon rotllo tota l’estona. La meva tasca no és fàcil i m’he d’esforçar dia a dia. El maquillatge ja no és el seu lloc i dos ratlles negres travessen les meves galtes des de els ulls. Ara em miro al mirall i em veig tal i com sóc, ja no cal fingir més. La màscara que he dut a sobre tot el dia ja ha caigut, el nas vermell l’he perdut ja fa estona i el cabell abans amb uns rínxols bens definits està flàccid, greixós i sense volum. Ara només es veu la persona normal, petita i insignificant que en realitat sóc. El dia ha estat llarg i jo ja no tinc força per res més.

L’aigua freda de la dutxa m’aclareix una mica les idees i em treu del capa la negror que he anat acumulant al llarg del dia, però no m’ha tret aquesta buidor. Perquè ningú no se n’adona? O si més no, perquè tinc aquesta necessitat de fingir davant dels demés? Demà serà un altra dia.

Nota mental: comprar pintura negre que s’està a punt d’acabar.