Que passaria?

Et costa respirar, la ma et tremola i sents una gran pressió al pit, vols parlar, expressar el que sents, no pots. Vols que els dits es moguin i comencin a marcar, vols llençar el telèfon i esclatar a plorar, vols començar a corre i no parar, vols prémer el play i que la cançó més trista que hagis sentit mai comenci a sonar com si algú sabes exactament el que estàs pensant. Vols que t’aguantin mentre caus, que algú t’escolti o t’entengui però estàs paralitzat. Paralitzat per la por. Segueixes quiet amb el telèfon a la ma esperant una senyal que et digui que estàs fent el que cal, que has de marcar el numero i per fi parlar. Però no pots. El cor a punt de detonar. El discurs està assajat però les paraules s’han escapat. Et dones per vençut. Llences el telèfon sobre el llit, t’acluques en el teu racó, segur i apagues la llum. Intentes dormir.

Que hagués passat si aquella conversa hagués tingut lloc? Si tota la gent que calla parles de cop, que passaria? Si et digues que em sento buida i petita, que això no funciona o que no vull veure’t més. Que passaria? Si plorés fins a sacar-me si crides fins a ensordir-te, si pares de respirar. Si moris per tornar a néixer, si per fi hi tornés a veure, si se m’atrofiessin els músculs just abans de saltar. Que passaria?