24 primaveres

Ja en són 24, i aquest cop a 10.489km de casa. La gent estimada esta lluny però a l’hora molt a prop. El dia s’ha despertat amb retràs pel jetlag de la nit anterior però les primeres 24 hores a Buenos Aires prometien ser intenses i espectaculars. Petonets de la Merxe de bon mati per felicitar-me i fer-me sentir com a casa, missió complerta.

Aconseguim 1300 pesos argentinos desprès de recorre un camí que semblava etern i rodejat de franctiradors. Tenim una segona missió, aconseguir mòbil. De moment fallida, és massa car.

Dinem una autèntica Pasculina, algo similar a una quiche de espinacs i ou. Les pizzes, que diuen són les millors del món, satisfan les nostres expectatives.

Passegem durant hores pel que serà el nostra barri, Palermo. Sense voler-ho topem amb la immensitat de l’Hospital Clínicas i la Facultat de Medicina. Cua per fer burocràcia que dura hores, per demà prendrem paciència.

Preparem un sopar digne dels 24 anys: fajitas de pollo amb verduretes, Falet(la beguda “tajil“ nacional dels joves), pastís de dulce de leche amb espelmes albi-celestes i un grup per sopar de lo més pluricultural. L’ambient ple de música nacional, guitarres i cançons de Ben Harper, parlem de fotografia, disfresses i del Cinexin. Em sento com a casa, integrada, com si sempre hagués estat aquí. Aquest any 24 promet, complirà les expectatives?

Sing, swing, dance Barcelona...

I així camino, entre roba estesa, samarretes, pinces, pluja, fred i abrics. La catedral del mar es deixa veure al final del carrer i una càlida olor a té ocupa l’aire massa contaminat del carrer. Pols, soroll, veus, musica, amics. Un violí s’obre pas des d’algun punt amagat i escorredís de plaça del rei, on a més hi ha uns nois amb guitarres i un calaix flamenc disposats a delitar-nos amb una recital improvisat en qualsevol moment. Els nens amb bates de quadres de tots els colors, plenes de fang, juguen a la plaça Felip Neri, omplint el carrer de jocs, crits, riures i grans persecucions. Mentre tant, les mares els renyen des de el fons del carrer, per no posar-se l’abric amb aquest fred i al·legant una pressa descomunal no compatible amb els jocs infantils. No ens podem aturar, mai. Complicitats i grans secrets es colen per les finestres, l’olor a xocolata amb xurros em torna a arribar al nas després d’una llarga absència i em transporta a temps remots en una d’aquelles granges de tota la vida del carrer Petrixol. Els macarrons de la yaya i les tapes de truita de patates xoquen, s’ajunten i viatgen de la mà dels kebabs, el curry i les pites amb salsa de iogurt. Passejo i decideixo aixecar, per primer cop, una mica més els ulls de terra, alçar el cap i descobrir conversacions, musica i la vida de la gent que, igual que jo, de nou, formen part de la ciutat. I sentir la intimitat de cada un. El ferrer que ven les claus antigues rovellades no deixa el seu carret ni que li paguin 50mil pesetes pel lloguer d’un dia i de la finestra del segon pis d’aquell edifici surt la inconfundible música de ticket to ride. Els soroll de lo quotidià es barrega amb l’anar i venir de turistes, curiosos i nous arribats creant un clima especial i únic que et recorda que, en efecte, tornes a estar a casa. A veure si deixo que aquest ambient es filtri, de nou, sota la pell.






Està sonant: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&hl=es&v=qmVn6b7DdpA

Serán cenizas

No sé cómo se llama el volcán que ensucia el cielo español desde hace tanto tiempo. No me refiero al de Islandia, ni al que paraliza aeropuertos, no me refiero al volcán que impide los viajes europeos y no deja que los grupos de música folk lleguen a Madrid, ni que los sábados nos vayamos de concierto.

Aquí hablo del volcán negro. De la España profunda y conservadora. De ese aire de cenizas que cubre nuestro pasado e impide dar respuestas para el futuro. Hablo del volcán de la justicia. Del franquismo intacto. De Garzón castigado. Yo pertenezco a una generación que poco sabe. Jamás me dijero cuántos muertos, o cuántas fosas, o cúanta memoria nos quedan por salvar. Somos nietos o biznietos de la guerra, de esa historia lejana que, sin embargo, nos inunda día a día en las noticias.

Mi prima de 10 años me pregunta qué es un dictador. Yo le respondo: ¿Qué crees tú?

- Un señor que manda y grita, un señor que no nos deja hacer lo que queremos y que piensa que todo tiene que ser como él.

Quizás Irina no necesite que nadie le explique lo que es una dictadura tanto como esos Justicieros que permiten la Injusticia. Pues esto ya no es venganza. Ya no son sólo dos Españas para una generación como la nuestra, en la que ya no nos quedan bisabuelos. ¿Por qué impedir esa arqueología del alma? Arqueología de lo que en realidad fuimos. Para saber lo que seremos. Y luego los falangistas recordando que a pesar de los años siguen aquí. Y esas manos levantadas, que dan tanto miedo, contradiciendo la libertad que buscamos ¿qué significan?

Y el recuerdo, digo, de que seguimos aquí, bajo la triste ceniza de nuestro propio volcán.

*Luna Miguel, Público (martes 27 abril 2010)

 

 

 

Buscant el cami...

-Minino de Cheshire, ¿Podrías decirme, por favor, que camino debo seguir para salir de aquí? – preguntó Alicia.

- Esto depende en gran parte del sitio al que quieras llegar – respondió el gato.

-No me importa mucho el sitio – dijo Alicia.

- Entonces tampoco importa mucho el camino que tomes – dijo el gato.

- …Simplemente que llegue alguna parte – añadió Alicia como explicación.

- Oh, siempre llegarás a alguna parte – aseguró el gato – si caminas lo suficiente.




Està sonant: http://www.youtube.com/watch?v=DJzFVC_6C9Y&feature=related

No estamos muertos, sabemos lo que queremos!!

Bueno, despres d'unes setmanes d'inactivitat total al blog... anunciem mes inactivitat pels propers dies!!

En realitat, tenim motius de pes... resulta que la Gemma va haver de tornar des de Ushuaia a Barcelona a mitjans de desembre, i jo m'he quedat viatjant durant un parell de mesos mes, el problema es que m'he quedat sense el portatil, aixi que actualitzar el blog amb fotos i tal ha resultat impossible!

Des de l'ultima actualitzacio hi ha un munt de coses a explicar, pero he estat viatjant per la patagonia xilena, l'autentic final del mon, on la paraula "internet" potser es comensara a coneixer en uns 15-20 anys, aixi que directament actualizarem el blog per quan torni a barna, que ja anuncio que sera sobre la segona setmana de febrer... el viatge s'acaba, snif snif. Estem tristos, pero ja us tirarem tot el rollo per quan tornem!

En tot cas, seguim vius, de moment no se'ns ha menjat cap piranya, ni cap balena, i no ens hem perdut pels camps de gel continentals... simplement, estic a la patagonia xilena! Aixo si, seguiu pendents del blog que en unes setmanes penjarem totes les fotos pendents, i valen molt la pena!!!