Lago Titicaca

Part Boliviana:

Arribem a Copacabana amb el bus de la Paz i només posar un peu a  terra ja hi ha un allau de persones que ens ofereixen allotjament. Ens decidim per un i anem a donar un voltio pel poblet. Les vistes al llac són espectaculars i més la posta de sol des de el mirador!! (pujadeta de les bones...ja no aguanto més els 4000 metres!). Tot passejant coneixem a l’Isabel una tarragonina amb la que farem piña per veure el llac. Bieeeeeennnnnnn!!!!!!!!!!!!!!

Al matí següent anem caminant 17 quilometres per la boreta del llac fins l’últim poblet, el més proper a la Isla del Sol. Des de aquí es pot arribar també a l’illa però et surt per un ull de la cara així que decidim tornar (amb bus però) per agafar al mati següent el ferry des de Copacabana fins l’illa del Sol.

Sortim aviat al matí i tot i que el vaixell està plagat de guiris decidim fer la visita a la nostre bola esquivant els multitudinaris guias locals que insisteixen en voler-nos guiar per la illa amb el circuit més trepitjat del món. Caminem des de la part nord a la part sud de la illa per pujades i baixades prominents durant 2 hores i mitja. Ai!!!que no arribem a la sortida del vaixell!!!

Tot i que el llac és preciós i la caminada per la illa a la teva bola val bastant la pena no ens sembla una d’aquelles coses que has de veure abans de morir ni res d’això. Potser esperàvem molt del famosíssim llac Titicaca!! Tot i això val la pena una visitilla i potser molaria quedar-se a dormir a la illa una nit per gaudir-la sense les onades de turistes que la ocupen durant el dia. Nosaltres, tot i que Bolívia té coses precioses i és molt i molt accessible a la butxaca, estem un pel cansats del país i de la timidesa-extrema-que-roça-la-borderia de la gent i decidim anar amb piles cap a la frontera per a canviar un pel d’aires.

Peruuuuuuuuuuú!!! Here we are!!!!!!!!!!!

Part Peruana:

Arribem a Perú amb moltes ganes de platgeta i de veure el mar i...que ens trobem??? MES ALTIPLANO!!!!!!!!!!!NOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!! Arribem a Puno amb autobús i quasi fusionats a la càmera i el portàtil per les múltiples amenaces de robatoris i franctiradors múltiples que hem rebut d’altres viatgers.

Volem anar per feina i decidim fer un Tour que amb un dia visita les illes flotants dels Uros i la Illa de Taquile. Gran error!!!! Per que encara no aprenem que no ens agraden els Tours???? Sortim pel matí a les 6.30 i anem cap a les illes dels Uros que ens donen la benvinguda amb una dansa típica...Patètic!!! les illes són molt curioses realment i molt més petites del que ens imaginàvem! Hi ha unes 4-6 famílies per illa!! I jo penso, ni que anessis a la nostre bola parem en una d’aquestes illes i quasi que et fots a casa d’un dels isleños!!! Aix!!!!!! Hi ha un fotimer d’illes!!! Moltes més de les que pensàvem!! I tot i que això de que ho construeixen tot amb la canya aquesta de totora és molt curiós, la dansa de despedida ens acaba de trancar els esquemes i a recordar que estem al Port Aventura dels guiris. Ale!! MUY BIEN!!!!! Tranquils, que encara queda un altra illa i mig dia de supertour!!!!OLEEEEE!!!!!!

Arribem a l’illa de Taquile amb el temps just de veure la dansa obliagatoria de benvinguda dels isleños i dinar. Aquest cop tenim la sort de que alguns guiris del grup tenen la iniciativa d’unir-se a la festa i posar-se a ballar també. Visca!!! Quan pensàvem que la cosa no podia millorar...MILLORA!!!!

Ens claven 20 solazos (6 euros) per personar pel dinar...el que??? el menjar TIPIC of course!!!!! Tot ha de ser típic faltaria...Nosaltres pensàvem que el dinar anava inclòs amb el tour de 55 soles (15 euros) els dos però no!!! I a més a més consisteix en...que deu ser això tant supertipic que mengen a l’illa de Taquile??? Aiaiai....SIII!!!! Trucha amb arroç!!!!!que superoriginal!!!Mai n’havia menjat!!!!!Di- VINO!!!!!!!!!!!

Després de dinar caminadeta per la illa en plan procesión i agafem el vaixell que ens espera a sota de les famoses tropecientosmil escales que te la illa i que nosaltres fem de baixada. OLE! Ale pues....pa casa, que és tard i vol ploure!!!! Arribem a Puno encara amb la rabia al cos. No ens mola gens aquest rollo tour!!! Pensem que viatjar en plan alternatiu és molt millor però també molt cansat, trobar sempre lo més barat, lo més guay i apartat, el més autèntic...buf!!! que t’ho donin tot fet és més fàcil però...a que precio!!! Pensem que necessitem un descans per carregar piles i seguir arribant als lloc inhòspits que tant ens agraden!! A veure si trobem algun lloc on valgui la pena parar!!!

Huayna Potosí: Hem fet el cim!!!

Com no podia ser d’altre manera, quan un se’n va cap als Andes ha de pujar com a mínim a alguna muntanya. Feia temps que ens havien recomanat anar a La Paz i fer el Huayna Potosí, de 6.088 metres d’alçada i a només 25 km de la capital de Bolivia. Al ser tan accessible, hem decidit aprofitar el nostre pas per La Paz per matar aquest tema pendent.
Busquem entre vàries agències i al final tornem a la mateixa a la que vam contractar el Biking de Coroico, i amb l’excusa de que els hi hem contractat les dues activitats, els hi regategem una mica el preu. Al final, tot plegat ens costa 820 Bolivianos, que inclou guia, menjar, transport i dormir durant 3 dies i 2 nits.
 

Primer dia:
Sortim des de La Paz amb el guia, el Francis, a les 9 del matí i anem direcció al camp base del Huayna Potosí, a 4700 metres d’alçada. Arribem, dinem i anem a fer una mica de pràctiques amb el material pel glacial, a 1 hora de camí. Allà la Gemma prova per primera vegada els piolets, els grampons i el material d’alta muntanya en general. Per part meva, recupero sensacions que feia temps (10 anys!) que no experimentava, i m’ho passo teta caminant amunt i avall pel glacial, i pujant algunes petites parets!

Després d’una estona familiaritzant-nos amb el material, tornem al camp base, on passarem la nit. La Gemma torna amb molt mal de cap i cansada per la caminata, però amb les hores se li va passant. Jo torno bé del glacial, però a mida que es va fent fosc em comença a fer molt mal de cap, fins a ser casi insuportable... el mal d’alçada ha picat fort!! Els altres companys del refugi, amb els qui pujarem al cim els propers dies, no semblen tant afectats. Anem a dormir d’hora, que el dia següent tindrem uns horaris complicats...
 

Segon dia:
Ens despertem a les 7:30 del matí, jo he passat molt mala nit pel mal de cap, però pel matí sembla que ja ha passat tot. Avui tocarà una petita excursió per pujar fins als 5200 metres. Ens porta unes dues hores, per un camí normalet i sense neu, però que els últims metres piquen bastant cap amunt. Arribem al camp alt ben d’hora, sobre les 11, i ens trobem amb alguns que aquella nit havien intentant fer el cim. Hi ha de tot, gent que s’ha hagut de quedar al refugi pel mal d’alçada, gent que ha intentant pujar i a mig camí ha hagut de baixar, i alguns que han aconseguit fer el cim. Esperem que aquest sigui el nostre cas! Xerrem una estona amb ells, mentre el guia ens prepara una mica de dinar. Mengem i anem a dormir, començarem a pujar a les 2 de la matinada, i hem d’intentar dormir el màxim durant la tarda, tot i que, evidentment, ningú té son havent-nos despertat fa només 5 hores...

A mitja tarda ens tornem a despertar, sopem i planifiquem l’ascens del dia següent. El guia ens toca molt la moral: La Gemma ha pujat molt bé fins al camp alt, a 5200 metres, i no està gaire afectada per l’alçada, però en canvi ho va passar malament caminant pel sobre del glacial, mentre que el guia em veu amb prou forces per pujar fins a dalt, però, i ara bé el problema, si la Gemma intenta pujar amb mi i a mig camí no pot més, hem de baixar els dos. Com pugem de nit, no la podem deixar allà esperant fins que nosaltres baixem, que potser és el cap de 4 hores, temps en que el probablement moriria congelada (de nit, amb vents fortíssims i a 10 graus sota cero, no és cap exageració!). Per altre banda, com tot en aquest país, els guies en realitat treballen per una agència, i tot i que hi ha més guies d’altres grups que segurament hauran de baixar, la Gemma no podrà baixar amb ells, precisament pel tema aquest: son guies d’altres agències i nosaltres no hem pagat a aquestes agències. Això ens recorda que estem a Bolivia, i que quan baixem del Huayna Potosí, volem deixar d’estar-hi!!!
Entre llàgrimes i molta decepció, decidim que la Gemma no intentarà pujar i es quedarà al refugi. Ens sap greu, perquè té forces de sobres per intentar pujar durant un parell d’hores com a mínim, però no sembla que ho pugui fer fins a dalt de tot, i ella al final ha pujar fins aquí per mi, i encara que estigui decebuda per no poder ni com a mínim intentar-ho, li sabria encara més greu si jo no pogués pujar per ella. Sobre les 8 de la nit tornem a intentar dormir. A mi a aquesta hora em torna a afectar el mal d’alçada, i torno a tenir molt mal de cap.
 

Tercer dia:
El guia ens desperta a la 1 de la nit per preparar les coses i començar a pujar. Jo no he pogut dormir absolutament res de res, i els altres companys no sembla que hagin tingut millor nit. La Gemma, tot i que no pujarà, també es desperta i m’ajuda a preparar la motxilla. Mentre “esmorzem”, els primers grups comencen a sortir. Els últims en sortir som jo i un holandès (que ha passat de viure en un país per sota del nivell del mar a fer un 6.000...). Sortim a les 2 de la nit, a fora és plena nit, fa molt fred i molt vent. Si aixequem el cap, veiem muntanya amunt els frontals dels altres grups. Ens posem els grampons i ens ajustem l’equip a uns metres del refugi i comencem a pujar. El meu guia marca un ritme lent, però sense pauses. Les meves sensacions són bones, i a més tinc l’orgull molt ferit per haver de deixar la Gemma al refugi, així que estic realment concentrat en mantenir les pulsacions i la respiració estable, sense ofegar-me, mantenint un ritme sostenible. Enseguida deixem enrere al pobre holandès, que acabarà pujant fins al cim però arriba al refugi completament desfet. A mida que anem pujant ens anem apropant als grups del davant, i mica en mica anem avançant grups. El guia hem confessa que hem sortit els últims perquè ja creia que seriem els primers en arribar, i tampoc es tracta d’arribar a dalt i que encara sigui de nit. Tota la pujada és de moment facileta, i a vegades amb més pendent, a vegades amb menys, es tracta només de caminar.
El problema és presenta ja casi a dalt de tot, quan ja s’ha fet de dia. Els últims 100 metres de desnivell son a través d’un combinat de roca i gel, i ja no es tracta de caminar, si no d’escalar. A més, a dalt fa molt, molt vent, i si ens despistem, se’ns emporta muntanya avall. Amb algunes dificultats, el guia aconsegueix passar primer per la zona de roques, i amb la seguretat d’anar encordat, hi vaig al darrera. Per molt que abans era “fàcil” controlar les pulsacions, a aquestes alçades (6.000 metres) i amb aquesta dificultat tècnica, cada passa que faig és com si hagués fet un sprint de 200 metres i necessito descansar i respirar cada dos passes durant mig minut. Al final, tot i que ens porta una bona estona, aconseguim superar aquest últim tram combinat i fem els últims metres cap al cim en gel. I per fi, a les 6:30 del matí... hem fet el cim!!!!
Des de dalt, unes vistes que “te cagas”, on veiem des de les amazones a l’est, el llac Titicaca a l’oest, l’altiplano, la resta de la Cordillera Real, La Paz i fins i tot Sajama, un volcà de 6.700 metres que està a l’altre punta del país en ple altiplano. Tot plegat, molt, molt maco. Us poso les fotos, i disculpeu la “cara pan” que tinc, estava realment fet merda i a sobre plorant de l’emoció, pel que el que menys hem preocupava era sortir bé a la foto!

La baixada no té cap misteri que calgui explicar, però si unes vistes igualment espectaculars. La pujada era a plena nit i no veia més que al guia, i el paisatge és realment increïble, el problema és que he portat la càmera tota l’estona a la butxaca exterior de l’abric, i s’ha congelat la bateria, així que desgraciadament no he pogut fer fotos de la baixada... mira que soc gafe, joder...

Rurrenabaque - La Paz - Coroico

Arribem a Rurrenabaque encara amb ganes de descansar i disfrutar de comoditats durant 20 setmanes seguides i amb moltes expectatives pels comentaris que altres viatgers ens havien anat donant de la zona. El primer dia ens ho prenem amb calma i descobrim mínimament el poble. En realitat ens decepciona bastant ja que casi tots els locals i agències de turisme les porten gringos i l’ambient en general és una mica decaigut (com el típic poblet de la costa brava en temporada baixa). Hi ha mil bars i discoteques amb happy hour i amb molta onda però completament buits, un desastre!! A més ens informem de com està la cosa per veure el PN Madidi que està molta a la vora i et permet veure autèntica selva i yungas i paredons plens de papagayos de tots els colors. Ens ho han recomanat molt així que no ens ho volem perdre. Mala sort!! Ens demanen 150 dòlars per 3 dies en plan guiri pel parc, i amb danses tradicionals incloses!!! Patètic!!! Decidim sudar ja que com encara ens queda viatge ja podrem veure la selva segur d’una manera més accessible per Perú.

El segon dia ja amb més energies anem caminant fins “el mirador” que resulta ser un hotel dalt d’un muntanyeta i un caminada de tan sols 20 minuts...molt qutre tot!!! Quan intentem seguir pujant per veure la vista des de més amunt accidentalment ens fiquem en una propietat privada sense saber-ho i un gos que ve a fer-nos fora m’acaba mossegant el cul!!Ostres quin mal!!!!

Per la tarda creuem a l’altra banda del riu i fem una caminadeta riu amunt per la boreta. Ens decepciona una mica el lloc així que decidim al mati següent agafar el bus cap a la Paz. La cosa sembla fàcil oi?? Total si només en separen 400km!!!Doncs no!!! La carretera és una de les més perilloses del país!! Hi ha uns penya-segats que t’hi cagues de por!!! I a més a més tarda de 20 a 22 hores a fer aquest trajecte!!! Tooooommmaaaaa!!!! Tot el viatge amb bus va be fins que a les 5 del mati i quan estem “apunt” d’arribar a la Paz l’autobús para. CAAAIIIXXXX!!!! Seguim dormint sense donar-li més importància fins que ens adonem que al cap d’una hora seguim allà. Que passa??? NEUUU!!!!!!!!!!!!!!! Està nevant!!!! Estem a La Cumbre el punt més alt de les muntanyes que rodegen la Paz, a uns 4000 metres i bloquejats per la neu!!!! Tenim por de que segueixi nevant i ens quedem allà bloquejats durant dies i sense provisions. Si es que els serveis de rescat de Bolívia no ens donen massa confiança...després de 3 hores sepultats per la neu comencem a avançar poc a poc per la carretera amb el mega-precipici al cantó i amb els collons per bandera!! Hores més tard arribem a la Paz sanos i salvos!!! Visca!!!

La Paz és una ciutat caòtica i ple de botiguetes. Ens agrada bastant i arrasem un mica, tant, que hem d’enviar una caixa de 7 quilos a Barna. UUUAAAALLLLAAAAA!!!!!!!! Decidim fer la carretera de la muerte amb bicicleta. MUUUEEERTTTTTTEEEEEEEE!!!!!!!!jeje!!! Ale pues! A fer la carretera de la muerte!!! L'excursió sona molt chunga i temerària però en realitat és lo més guiri del món!! Pilles la bici a la Paz equipat amb les genolleres, coderas, un mono impermeable, casc, olleres...tot!! i fas un descens de 80km amb bicis de muntanya fins al poble de Croico. Se li diu carretera de la muerte per que abans era l’única carretera que hi havia i era per on havien de passar els cotxes amb un gran precipici a un cantó(imagineu que passava quan es trobaven dos de cara....GRIIIÑÑÑÑÑ!!!!). Actualment només hi passen les mil agències de turisme amb les bicis per que els cotxes van per la carretera nova. Fins aquí molt be!! No som uns bojos temeraris!

El problema és que el dia que vam triar per fer-ho plovia i hi havia molta boira. Jo no recordo que va passar per que tinc amnèsia de 2 hores però es veu que quan quedaven uns 10km per arribar devia relliscar o algo i hem va trobar l'Adrià rodejada de 3 italianes metges i jo inconscient i convulsionant!!!. La bici va caure pel precipici. Vaig estar inconscient només 5 minuts o 10 però jo no recordo res fins a l'arribada a l'hospital de Coroico. Allà hem van diagnosticar un TCE lleu i hem van tenir en observació 3 hores. Al final com em vaig despertar i em van dir que podia pirar. Des de aleshores tinc un pel de mal de cap, la cara com si m’haguessin tret els queixals del seny i l'hombro del cantó dret mutilat. Un drama!!!!!!

Que no cunda el panico lecotres! Ara (que en realitat ja estem a Arequipa, Perú) ja estic totalment recuperada i llesta per tornar a volar amb bicicleta!!! Yuhu!!!

A Corioco ens hi quedem un parell de dies de tranquis ja que ens ho havien recomanat molt però el temps no ens acompanya massa i com jo estic mig mutilada, no fem gaire cosa. Tornem a la Paz amb d’intenció de pujar el Huayna Potosí, una muntanya de 6.0088 msnm tota nevada!!! Quina por!!!!