Arribem a Rurrenabaque encara amb ganes de descansar i disfrutar de comoditats durant 20 setmanes seguides i amb moltes expectatives pels comentaris que altres viatgers ens havien anat donant de la zona. El primer dia ens ho prenem amb calma i descobrim mínimament el poble. En realitat ens decepciona bastant ja que casi tots els locals i agències de turisme les porten gringos i l’ambient en general és una mica decaigut (com el típic poblet de la costa brava en temporada baixa). Hi ha mil bars i discoteques amb happy hour i amb molta onda però completament buits, un desastre!! A més ens informem de com està la cosa per veure el PN Madidi que està molta a la vora i et permet veure autèntica selva i yungas i paredons plens de papagayos de tots els colors. Ens ho han recomanat molt així que no ens ho volem perdre. Mala sort!! Ens demanen 150 dòlars per 3 dies en plan guiri pel parc, i amb danses tradicionals incloses!!! Patètic!!! Decidim sudar ja que com encara ens queda viatge ja podrem veure la selva segur d’una manera més accessible per Perú.
El segon dia ja amb més energies anem caminant fins “el mirador” que resulta ser un hotel dalt d’un muntanyeta i un caminada de tan sols 20 minuts...molt qutre tot!!! Quan intentem seguir pujant per veure la vista des de més amunt accidentalment ens fiquem en una propietat privada sense saber-ho i un gos que ve a fer-nos fora m’acaba mossegant el cul!!Ostres quin mal!!!!
Per la tarda creuem a l’altra banda del riu i fem una caminadeta riu amunt per la boreta. Ens decepciona una mica el lloc així que decidim al mati següent agafar el bus cap a la Paz. La cosa sembla fàcil oi?? Total si només en separen 400km!!!Doncs no!!! La carretera és una de les més perilloses del país!! Hi ha uns penya-segats que t’hi cagues de por!!! I a més a més tarda de 20 a 22 hores a fer aquest trajecte!!! Tooooommmaaaaa!!!! Tot el viatge amb bus va be fins que a les 5 del mati i quan estem “apunt” d’arribar a la Paz l’autobús para. CAAAIIIXXXX!!!! Seguim dormint sense donar-li més importància fins que ens adonem que al cap d’una hora seguim allà. Que passa??? NEUUU!!!!!!!!!!!!!!! Està nevant!!!! Estem a La Cumbre el punt més alt de les muntanyes que rodegen la Paz, a uns 4000 metres i bloquejats per la neu!!!! Tenim por de que segueixi nevant i ens quedem allà bloquejats durant dies i sense provisions. Si es que els serveis de rescat de Bolívia no ens donen massa confiança...després de 3 hores sepultats per la neu comencem a avançar poc a poc per la carretera amb el mega-precipici al cantó i amb els collons per bandera!! Hores més tard arribem a la Paz sanos i salvos!!! Visca!!!
La Paz és una ciutat caòtica i ple de botiguetes. Ens agrada bastant i arrasem un mica, tant, que hem d’enviar una caixa de 7 quilos a Barna. UUUAAAALLLLAAAAA!!!!!!!! Decidim fer la carretera de la muerte amb bicicleta. MUUUEEERTTTTTTEEEEEEEE!!!!!!!!jeje!!! Ale pues! A fer la carretera de la muerte!!! L'excursió sona molt chunga i temerària però en realitat és lo més guiri del món!! Pilles la bici a la Paz equipat amb les genolleres, coderas, un mono impermeable, casc, olleres...tot!! i fas un descens de 80km amb bicis de muntanya fins al poble de Croico. Se li diu carretera de la muerte per que abans era l’única carretera que hi havia i era per on havien de passar els cotxes amb un gran precipici a un cantó(imagineu que passava quan es trobaven dos de cara....GRIIIÑÑÑÑÑ!!!!). Actualment només hi passen les mil agències de turisme amb les bicis per que els cotxes van per la carretera nova. Fins aquí molt be!! No som uns bojos temeraris!
El problema és que el dia que vam triar per fer-ho plovia i hi havia molta boira. Jo no recordo que va passar per que tinc amnèsia de 2 hores però es veu que quan quedaven uns 10km per arribar devia relliscar o algo i hem va trobar l'Adrià rodejada de 3 italianes metges i jo inconscient i convulsionant!!!. La bici va caure pel precipici. Vaig estar inconscient només 5 minuts o 10 però jo no recordo res fins a l'arribada a l'hospital de Coroico. Allà hem van diagnosticar un TCE lleu i hem van tenir en observació 3 hores. Al final com em vaig despertar i em van dir que podia pirar. Des de aleshores tinc un pel de mal de cap, la cara com si m’haguessin tret els queixals del seny i l'hombro del cantó dret mutilat. Un drama!!!!!!
Que no cunda el panico lecotres! Ara (que en realitat ja estem a Arequipa, Perú) ja estic totalment recuperada i llesta per tornar a volar amb bicicleta!!! Yuhu!!!
A Corioco ens hi quedem un parell de dies de tranquis ja que ens ho havien recomanat molt però el temps no ens acompanya massa i com jo estic mig mutilada, no fem gaire cosa. Tornem a la Paz amb d’intenció de pujar el Huayna Potosí, una muntanya de 6.0088 msnm tota nevada!!! Quina por!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada