Com no podia ser d’altre manera, quan un se’n va cap als Andes ha de pujar com a mínim a alguna muntanya. Feia temps que ens havien recomanat anar a La Paz i fer el Huayna Potosí, de 6.088 metres d’alçada i a només 25 km de la capital de Bolivia. Al ser tan accessible, hem decidit aprofitar el nostre pas per La Paz per matar aquest tema pendent.
Busquem entre vàries agències i al final tornem a la mateixa a la que vam contractar el Biking de Coroico, i amb l’excusa de que els hi hem contractat les dues activitats, els hi regategem una mica el preu. Al final, tot plegat ens costa 820 Bolivianos, que inclou guia, menjar, transport i dormir durant 3 dies i 2 nits.
Busquem entre vàries agències i al final tornem a la mateixa a la que vam contractar el Biking de Coroico, i amb l’excusa de que els hi hem contractat les dues activitats, els hi regategem una mica el preu. Al final, tot plegat ens costa 820 Bolivianos, que inclou guia, menjar, transport i dormir durant 3 dies i 2 nits.
Primer dia:
Sortim des de La Paz amb el guia, el Francis, a les 9 del matí i anem direcció al camp base del Huayna Potosí, a 4700 metres d’alçada. Arribem, dinem i anem a fer una mica de pràctiques amb el material pel glacial, a 1 hora de camí. Allà la Gemma prova per primera vegada els piolets, els grampons i el material d’alta muntanya en general. Per part meva, recupero sensacions que feia temps (10 anys!) que no experimentava, i m’ho passo teta caminant amunt i avall pel glacial, i pujant algunes petites parets!
Després d’una estona familiaritzant-nos amb el material, tornem al camp base, on passarem la nit. La Gemma torna amb molt mal de cap i cansada per la caminata, però amb les hores se li va passant. Jo torno bé del glacial, però a mida que es va fent fosc em comença a fer molt mal de cap, fins a ser casi insuportable... el mal d’alçada ha picat fort!! Els altres companys del refugi, amb els qui pujarem al cim els propers dies, no semblen tant afectats. Anem a dormir d’hora, que el dia següent tindrem uns horaris complicats...
Sortim des de La Paz amb el guia, el Francis, a les 9 del matí i anem direcció al camp base del Huayna Potosí, a 4700 metres d’alçada. Arribem, dinem i anem a fer una mica de pràctiques amb el material pel glacial, a 1 hora de camí. Allà la Gemma prova per primera vegada els piolets, els grampons i el material d’alta muntanya en general. Per part meva, recupero sensacions que feia temps (10 anys!) que no experimentava, i m’ho passo teta caminant amunt i avall pel glacial, i pujant algunes petites parets!
Després d’una estona familiaritzant-nos amb el material, tornem al camp base, on passarem la nit. La Gemma torna amb molt mal de cap i cansada per la caminata, però amb les hores se li va passant. Jo torno bé del glacial, però a mida que es va fent fosc em comença a fer molt mal de cap, fins a ser casi insuportable... el mal d’alçada ha picat fort!! Els altres companys del refugi, amb els qui pujarem al cim els propers dies, no semblen tant afectats. Anem a dormir d’hora, que el dia següent tindrem uns horaris complicats...
Segon dia:
Ens despertem a les 7:30 del matí, jo he passat molt mala nit pel mal de cap, però pel matí sembla que ja ha passat tot. Avui tocarà una petita excursió per pujar fins als 5200 metres. Ens porta unes dues hores, per un camí normalet i sense neu, però que els últims metres piquen bastant cap amunt. Arribem al camp alt ben d’hora, sobre les 11, i ens trobem amb alguns que aquella nit havien intentant fer el cim. Hi ha de tot, gent que s’ha hagut de quedar al refugi pel mal d’alçada, gent que ha intentant pujar i a mig camí ha hagut de baixar, i alguns que han aconseguit fer el cim. Esperem que aquest sigui el nostre cas! Xerrem una estona amb ells, mentre el guia ens prepara una mica de dinar. Mengem i anem a dormir, començarem a pujar a les 2 de la matinada, i hem d’intentar dormir el màxim durant la tarda, tot i que, evidentment, ningú té son havent-nos despertat fa només 5 hores...
A mitja tarda ens tornem a despertar, sopem i planifiquem l’ascens del dia següent. El guia ens toca molt la moral: La Gemma ha pujat molt bé fins al camp alt, a 5200 metres, i no està gaire afectada per l’alçada, però en canvi ho va passar malament caminant pel sobre del glacial, mentre que el guia em veu amb prou forces per pujar fins a dalt, però, i ara bé el problema, si la Gemma intenta pujar amb mi i a mig camí no pot més, hem de baixar els dos. Com pugem de nit, no la podem deixar allà esperant fins que nosaltres baixem, que potser és el cap de 4 hores, temps en que el probablement moriria congelada (de nit, amb vents fortíssims i a 10 graus sota cero, no és cap exageració!). Per altre banda, com tot en aquest país, els guies en realitat treballen per una agència, i tot i que hi ha més guies d’altres grups que segurament hauran de baixar, la Gemma no podrà baixar amb ells, precisament pel tema aquest: son guies d’altres agències i nosaltres no hem pagat a aquestes agències. Això ens recorda que estem a Bolivia, i que quan baixem del Huayna Potosí, volem deixar d’estar-hi!!!
Entre llàgrimes i molta decepció, decidim que la Gemma no intentarà pujar i es quedarà al refugi. Ens sap greu, perquè té forces de sobres per intentar pujar durant un parell d’hores com a mínim, però no sembla que ho pugui fer fins a dalt de tot, i ella al final ha pujar fins aquí per mi, i encara que estigui decebuda per no poder ni com a mínim intentar-ho, li sabria encara més greu si jo no pogués pujar per ella. Sobre les 8 de la nit tornem a intentar dormir. A mi a aquesta hora em torna a afectar el mal d’alçada, i torno a tenir molt mal de cap.
Ens despertem a les 7:30 del matí, jo he passat molt mala nit pel mal de cap, però pel matí sembla que ja ha passat tot. Avui tocarà una petita excursió per pujar fins als 5200 metres. Ens porta unes dues hores, per un camí normalet i sense neu, però que els últims metres piquen bastant cap amunt. Arribem al camp alt ben d’hora, sobre les 11, i ens trobem amb alguns que aquella nit havien intentant fer el cim. Hi ha de tot, gent que s’ha hagut de quedar al refugi pel mal d’alçada, gent que ha intentant pujar i a mig camí ha hagut de baixar, i alguns que han aconseguit fer el cim. Esperem que aquest sigui el nostre cas! Xerrem una estona amb ells, mentre el guia ens prepara una mica de dinar. Mengem i anem a dormir, començarem a pujar a les 2 de la matinada, i hem d’intentar dormir el màxim durant la tarda, tot i que, evidentment, ningú té son havent-nos despertat fa només 5 hores...
A mitja tarda ens tornem a despertar, sopem i planifiquem l’ascens del dia següent. El guia ens toca molt la moral: La Gemma ha pujat molt bé fins al camp alt, a 5200 metres, i no està gaire afectada per l’alçada, però en canvi ho va passar malament caminant pel sobre del glacial, mentre que el guia em veu amb prou forces per pujar fins a dalt, però, i ara bé el problema, si la Gemma intenta pujar amb mi i a mig camí no pot més, hem de baixar els dos. Com pugem de nit, no la podem deixar allà esperant fins que nosaltres baixem, que potser és el cap de 4 hores, temps en que el probablement moriria congelada (de nit, amb vents fortíssims i a 10 graus sota cero, no és cap exageració!). Per altre banda, com tot en aquest país, els guies en realitat treballen per una agència, i tot i que hi ha més guies d’altres grups que segurament hauran de baixar, la Gemma no podrà baixar amb ells, precisament pel tema aquest: son guies d’altres agències i nosaltres no hem pagat a aquestes agències. Això ens recorda que estem a Bolivia, i que quan baixem del Huayna Potosí, volem deixar d’estar-hi!!!
Entre llàgrimes i molta decepció, decidim que la Gemma no intentarà pujar i es quedarà al refugi. Ens sap greu, perquè té forces de sobres per intentar pujar durant un parell d’hores com a mínim, però no sembla que ho pugui fer fins a dalt de tot, i ella al final ha pujar fins aquí per mi, i encara que estigui decebuda per no poder ni com a mínim intentar-ho, li sabria encara més greu si jo no pogués pujar per ella. Sobre les 8 de la nit tornem a intentar dormir. A mi a aquesta hora em torna a afectar el mal d’alçada, i torno a tenir molt mal de cap.
Tercer dia:
El guia ens desperta a la 1 de la nit per preparar les coses i començar a pujar. Jo no he pogut dormir absolutament res de res, i els altres companys no sembla que hagin tingut millor nit. La Gemma, tot i que no pujarà, també es desperta i m’ajuda a preparar la motxilla. Mentre “esmorzem”, els primers grups comencen a sortir. Els últims en sortir som jo i un holandès (que ha passat de viure en un país per sota del nivell del mar a fer un 6.000...). Sortim a les 2 de la nit, a fora és plena nit, fa molt fred i molt vent. Si aixequem el cap, veiem muntanya amunt els frontals dels altres grups. Ens posem els grampons i ens ajustem l’equip a uns metres del refugi i comencem a pujar. El meu guia marca un ritme lent, però sense pauses. Les meves sensacions són bones, i a més tinc l’orgull molt ferit per haver de deixar la Gemma al refugi, així que estic realment concentrat en mantenir les pulsacions i la respiració estable, sense ofegar-me, mantenint un ritme sostenible. Enseguida deixem enrere al pobre holandès, que acabarà pujant fins al cim però arriba al refugi completament desfet. A mida que anem pujant ens anem apropant als grups del davant, i mica en mica anem avançant grups. El guia hem confessa que hem sortit els últims perquè ja creia que seriem els primers en arribar, i tampoc es tracta d’arribar a dalt i que encara sigui de nit. Tota la pujada és de moment facileta, i a vegades amb més pendent, a vegades amb menys, es tracta només de caminar.
El problema és presenta ja casi a dalt de tot, quan ja s’ha fet de dia. Els últims 100 metres de desnivell son a través d’un combinat de roca i gel, i ja no es tracta de caminar, si no d’escalar. A més, a dalt fa molt, molt vent, i si ens despistem, se’ns emporta muntanya avall. Amb algunes dificultats, el guia aconsegueix passar primer per la zona de roques, i amb la seguretat d’anar encordat, hi vaig al darrera. Per molt que abans era “fàcil” controlar les pulsacions, a aquestes alçades (6.000 metres) i amb aquesta dificultat tècnica, cada passa que faig és com si hagués fet un sprint de 200 metres i necessito descansar i respirar cada dos passes durant mig minut. Al final, tot i que ens porta una bona estona, aconseguim superar aquest últim tram combinat i fem els últims metres cap al cim en gel. I per fi, a les 6:30 del matí... hem fet el cim!!!!
Des de dalt, unes vistes que “te cagas”, on veiem des de les amazones a l’est, el llac Titicaca a l’oest, l’altiplano, la resta de la Cordillera Real, La Paz i fins i tot Sajama, un volcà de 6.700 metres que està a l’altre punta del país en ple altiplano. Tot plegat, molt, molt maco. Us poso les fotos, i disculpeu la “cara pan” que tinc, estava realment fet merda i a sobre plorant de l’emoció, pel que el que menys hem preocupava era sortir bé a la foto!
La baixada no té cap misteri que calgui explicar, però si unes vistes igualment espectaculars. La pujada era a plena nit i no veia més que al guia, i el paisatge és realment increïble, el problema és que he portat la càmera tota l’estona a la butxaca exterior de l’abric, i s’ha congelat la bateria, així que desgraciadament no he pogut fer fotos de la baixada... mira que soc gafe, joder...
El guia ens desperta a la 1 de la nit per preparar les coses i començar a pujar. Jo no he pogut dormir absolutament res de res, i els altres companys no sembla que hagin tingut millor nit. La Gemma, tot i que no pujarà, també es desperta i m’ajuda a preparar la motxilla. Mentre “esmorzem”, els primers grups comencen a sortir. Els últims en sortir som jo i un holandès (que ha passat de viure en un país per sota del nivell del mar a fer un 6.000...). Sortim a les 2 de la nit, a fora és plena nit, fa molt fred i molt vent. Si aixequem el cap, veiem muntanya amunt els frontals dels altres grups. Ens posem els grampons i ens ajustem l’equip a uns metres del refugi i comencem a pujar. El meu guia marca un ritme lent, però sense pauses. Les meves sensacions són bones, i a més tinc l’orgull molt ferit per haver de deixar la Gemma al refugi, així que estic realment concentrat en mantenir les pulsacions i la respiració estable, sense ofegar-me, mantenint un ritme sostenible. Enseguida deixem enrere al pobre holandès, que acabarà pujant fins al cim però arriba al refugi completament desfet. A mida que anem pujant ens anem apropant als grups del davant, i mica en mica anem avançant grups. El guia hem confessa que hem sortit els últims perquè ja creia que seriem els primers en arribar, i tampoc es tracta d’arribar a dalt i que encara sigui de nit. Tota la pujada és de moment facileta, i a vegades amb més pendent, a vegades amb menys, es tracta només de caminar.
El problema és presenta ja casi a dalt de tot, quan ja s’ha fet de dia. Els últims 100 metres de desnivell son a través d’un combinat de roca i gel, i ja no es tracta de caminar, si no d’escalar. A més, a dalt fa molt, molt vent, i si ens despistem, se’ns emporta muntanya avall. Amb algunes dificultats, el guia aconsegueix passar primer per la zona de roques, i amb la seguretat d’anar encordat, hi vaig al darrera. Per molt que abans era “fàcil” controlar les pulsacions, a aquestes alçades (6.000 metres) i amb aquesta dificultat tècnica, cada passa que faig és com si hagués fet un sprint de 200 metres i necessito descansar i respirar cada dos passes durant mig minut. Al final, tot i que ens porta una bona estona, aconseguim superar aquest últim tram combinat i fem els últims metres cap al cim en gel. I per fi, a les 6:30 del matí... hem fet el cim!!!!
Des de dalt, unes vistes que “te cagas”, on veiem des de les amazones a l’est, el llac Titicaca a l’oest, l’altiplano, la resta de la Cordillera Real, La Paz i fins i tot Sajama, un volcà de 6.700 metres que està a l’altre punta del país en ple altiplano. Tot plegat, molt, molt maco. Us poso les fotos, i disculpeu la “cara pan” que tinc, estava realment fet merda i a sobre plorant de l’emoció, pel que el que menys hem preocupava era sortir bé a la foto!
La baixada no té cap misteri que calgui explicar, però si unes vistes igualment espectaculars. La pujada era a plena nit i no veia més que al guia, i el paisatge és realment increïble, el problema és que he portat la càmera tota l’estona a la butxaca exterior de l’abric, i s’ha congelat la bateria, així que desgraciadament no he pogut fer fotos de la baixada... mira que soc gafe, joder...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada