Sortim de Cochabamba cap a Sucre en un bus que triga unes mòdiques 20 hores en fer un recorregut de 150 km. Arribem a la capital administrativa de Bolívia (això vol dir que tot el món sap que la capital és La Paz, però ells segueixen pensant que són la capital) en cap de setmana i abans de visitar la ciutat, decidim anar directament a un dels pobles del voltant que ens han recomanat molt: Tarabuco.
Com és cap de setmana, a Tarabuco hi ha mercat. Tot el poble es converteix en un mercat gegant, on es pot trovar el que es pot trobar a tot Bolívia: Artesanies, jerseis de llana, ofrenes a la Pachamama, i molts tipus de menjar. La Gemma es torna boja mirant compres, jo em torno boig mentre espero que ella ho miri tot. Malgrat no veiem cap producte original que no haguem vist abans, el poble té bon ambient, potser una miqueta massa de guiris, però entre ells coneixem l’Albert, un noi de Bellpuig que per motius de feina parava per Sucre. Li hem caigut bé al noi, i pel mòdic preu d’una cervesa, ens regala la guia d’Equador. Ara sí que ja no tenim excusa per visitar aquest país!. A part d’això, el poble és molt tradicional, i podem treure algunes fotos de les vestimentes típiques de la zona:
Al cap d’unes hores, tornem a Sucre. La ciutat ens agrada bastant i decidim quedar-nos-hi un parell de dies mínim per visitar-la en condicions. Per lo general, les ciutats a Bolívia ens estan agradant molt més que les d’Argentina, no és pot dir el mateix de la gent, però aquest és un tema que tractarem en altres posts...
Com podeu veure a les fotos, Sucre és una ciutat d’arquitectura colonial amb tots els edificis del centre blancs, lo que li dona un toc a una ciutat andalusa. Alguns carrers inclús estan empedrats i tot. Vaja, que és una ciutat que podria arribar a ser Europea! De la ciutat poc més a dir. Visitem alguns museus tèxtils, una exposició/museu/circ raro que han muntat a les afores de la ciutat amb rèpliques de dinosaures a mida real i de la qual no tenim fotos perquè ens feien pagar 50c€ per fer-les i ens vam negar (però us podem dir que el Tiranosaurus Rex de Jurassic Park és 4 vegades més gran del que realment era, i que els Diplodocus eren realment grans!), i anem al primer restaurant on mengem pizza a Bolívia.
En aquest restaurant ens adonem que existeixen dos Bolivies: La real, la dels bolivians que mengen per 1€ pollastre amb arròs blanc tots els dies, escolten un tipus de música molt concret (i molt dolenta i repetitiva, pel meu gust) i la fictícia, la dels turistes, la Bolívia que tot està escrit en anglès, que escolta Bob Dylan, que fan menjars més variats i que els preus es multipliquen per 10. Des de fora potser era previsible que en un país hi hagués aquesta distància entre local i estranger, però a nosaltres ens sobta molt. A Argentina ens sentíem realment integrats amb la gent del país, xerràvem casi com si fóssim compatriotes amb els argentins, mentre que a Bolívia intentem integrar-nos anant a menjar als mercats, intentant xerrar amb ells i tota la pesca, però és molt més complicat. A més, els turistes que hi ha són els consumidors perfectes del que dèiem de la Bolívia fictícia, l’artificial. Com que no ens identifiquem amb aquest tipus de turisme, consistent en anar als llocs per guiris, en parlar només en anglès amb altres turistes, i pagar 1000 dòlars per anar a veure les principals atraccions turístiques del país sense preocupar-se de res més, no ens integrem ni amb els turistes, ni amb els propis Bolivians.
En fi, després d’aquestes reflexions decidim anar a Potosí. Havíem casi descartat anar-hi, perquè des de que estem al país hi ha manifestacions i talls al departamento de Potosí, de manera que no s’hi pot anar. De fet, es comenta que hi ha uns 70 turistes que porten 10 dies tancats a Potosí sense poder sortir-hi. Quan estem a Sucre, dirigents de Potosí van fins a la “pseudocapital” per negociar (negociar a base d’explosions de dinamita a la plaça del centre, cal recordar que a Potosí el principal motor econòmic és el tema de la mineria) i finalment sembla que hi ha una tregua i s’obren les rutes cap a Potosí. Aprofitem aquesta ganga i anem cap allà en una visita exprés d’un dia, que pel dia següent ja teníem reservat el bitllet d’avió cap a Santa Cruz. En una visita exprés d’un dia no tenim gaire temps per veure tot, però ens fem una idea de la ciutat, també molt maca i molt colonial. Decidim visitar les mines del mític Cerro Rico de Potosí, i per fer-ho hem de dinar ràpid alguna cosa pel carrer. Provem les salteñas, unes empanades però amb massa de blat de moro. Gran cagada, mai millor dit. Les empanades em senten com una patada als collons, i estaré 2 dies al llit i amb diarrea per culpa de les empanades.
En tot cas, la visita a les mines no ens agrada tant com les d’Oruro. Tot aquest tema està molt “turistitzat” i per anar-hi hi ha un munt d’agències que t’hi porten per 7-8€. Vaja, que te’n vas a fer un “tour por las minas” com qui va amb el bus turístic per Barcelona. Ho fem perquè desprès de llegir “Las venas abiertas de américa latina”, entrar a les mines de Potosí era obligat, però recomanen, pels que llegeixin això (que són milers i milers de lectors) i vulguin veure unes mines més alternatives i sense tant show, que se’n vagin a Oruro! No ens esplaiarem més en les condicions de la mina, que ja vam explicar a Oruro. Afegirem, com a dada històrica i que ens farà semblar una gent culta i interessant, que Potosí va ser el centre econòmic d’Amèrica durant la conquista, i que pel 1650, amb només 100 anys d’història, era una ciutat comparable amb les grans capitals europees en quan a població i activitat econòmica. Això es degut a tota la quantitat de plata que els Espanyols van saquejar (no existeix una paraula més justa pel que van fer) del Cerro Rico de Potosí, utilitzant als indígenes com a esclaus. Es calcula que la xifra puja fins a les 16.000 tones de plata (i que van fer els espanyols amb aquesta plata?? Finançar guerres, la inquisició, i permetre el despilfarro d’alguns pocs, bravo espanyols!), i d’aquí ve l’expressió de “Vale un Potosí”, que fins aleshores era “Vale un Perú”. Alguns diuen que amb tota la plata que es va extreure, es podria construir un pont des d’Espanya fins al Cerro. Pels que recordin lo del “Tio” que vam explicar a Oruro, ens van aclarir que és una figura que els espanyols van imposar entre els indígenes aprofitant-se de les seves creences, dient que era Déu que els vigilava i els castigaria si no treballaven prou. En Quechua no existeix la lletra D, i en comptes de dir “Dios”, ells deien “Tios”, d’aquí que ara es digui “Tio”. El cas és que aquella figura, que va ser pensada per exprimir al màxim als indígenes, s’ha acabat convertint en un personatge al quals els miners adoren i li fan ofrenes i tal. Per últim, dir que després de 300 anys d’explotació, la plata evidentment es va acabar, i amb la plata, la vida a Potosí va acabar també, de manera que va passar de ser una de les ciutats més prosperes del món, a ser una de les més pobres. Amb més de 8 milions d’indígenes morts per causa dels treballs forçats pels espanyols, i per tot el que hem dit del saqueig que va suposar, Potosí és un dels millors exemples per entendre la història d’Amèrica llatina. Una lectura obligada és, com hem dit, “Las venas abiertas de américa latina”, d’Eduardo Galeano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada