Un dels llocs que ens semblaven més exòtics i que més ganes teníem de veure era la selva de l’Amazones. Waaaaw, Amazooooones!!!! I no parlem de les poblacions de la selva que són accessibles per carretera, NOOOOO!!!! si no de la selva en estat pur, la dels documentals de canal 33, la de les pelis d’Indiana Jones i la que a l’escola et diuen que “és el pulmó de la terra”.
A Bolívia ja vam tenir un primer contacte amb la conca amazònica (veure el post de “Remontando el Mamoré”), però ens vam quedar amb ganes de més. El problema és que tots els llocs que en teoria son bons per entrar a la selva, costen una pasta gansa ( com per exemple: Puerto Maldonado o el PN Manu). El tema és que tot el que havíem vist era o bé agencies turistiques (les nostres enemigues número 1 del viatge), normalment portades per gringos, que organitzaven circuits superorganitzats, o bé anar a parar en un “eco-lodge” de la selva, que vindria a ser un hotel de luxe, de propietaris yankies, enmig de la selva, i que costa del tipus 300 dòlars per passar 3 nits (el tema “eco” en aquest cas no significa que sigui ecològic, si no que et costarà unes 30 vegades més car del que seria un preu raonable). A molts d’aquests eco-lodge ofereixen música en directe, restaurants amb menjar mexicà, pizza, cervesa, habitacions amb llits còmodes i aire condicionat... vaja, tot un luxe. Tant, que l’eslògan és: “Para que te olbides que estas en la selva”. Conclusió: Una puta merda. Digne de Lonely Planet totalment, pensat per yankies suficientment estúpits com per recórrer milers de kilòmetres per fotres enmig de la selva, i anar a parar a un lloc on “obliden que estan en la selva”.
Però, enmig de tot aquest pessimisme, veiem la llum! En el nostre camí cap a Iquitos (una gran ciutat enmig de la selva al costat del riu Amazones a la qual només s’hi pot arribar per riu), descobrim un parc nacional que protegeix 20.000 km2 de selva (Catalunya te prop de 30.000 km2). Es tracta del PN més gran del Perú, i la bona senyal és que a la Lonely només hi dediquen 1 paràgraf, per tant, previsiblement estarà lliure de yankies. Bien!!! Pa alla que vamos!!!!
Per arribar, vam anar haver de creuar en autobús tota la serra dels Andes, des de la costa fins a la selva, fins arribar a la caòtica ciutat de Tarapoto, situada a la falda dels Andes i amb tota la selva per davant (perquè us orienteu, Tarapoto està ubicada força al nord de Perú, i és la última ciutat gran a la que s’hi pot arribar per carretera). Des d’alla, vam anar a Yurimaguas en autobús, i a partir de Yurimaguas ja no existeix més carretera i el transport passa a ser per riu. Des d’aquesta població s’ha d’agafar un vaixell que et porti fins a Iquitos, en un passeig per l’amazones que triga uns 4 dies (si tens sort!).
A Tarapoto, primer cop de calor: Recordeu, a la selva fa molta, molta calor. Passegem per la ciutat, visitem unes cascades a les afores de la ciutat, i fem un ràfting en un afluent de l’amazones. Feia temps que volíem fer ràfting, i va ser força divertit, tot i que bastant més descafeïnat del que esperàvem. El millor, saltar d’una de les tirolines que els autòctons utilitzen per creuar el riu amb els seus equipatges! Semblava poc però des de dalt...aiaiai!!!!
A Bolívia ja vam tenir un primer contacte amb la conca amazònica (veure el post de “Remontando el Mamoré”), però ens vam quedar amb ganes de més. El problema és que tots els llocs que en teoria son bons per entrar a la selva, costen una pasta gansa ( com per exemple: Puerto Maldonado o el PN Manu). El tema és que tot el que havíem vist era o bé agencies turistiques (les nostres enemigues número 1 del viatge), normalment portades per gringos, que organitzaven circuits superorganitzats, o bé anar a parar en un “eco-lodge” de la selva, que vindria a ser un hotel de luxe, de propietaris yankies, enmig de la selva, i que costa del tipus 300 dòlars per passar 3 nits (el tema “eco” en aquest cas no significa que sigui ecològic, si no que et costarà unes 30 vegades més car del que seria un preu raonable). A molts d’aquests eco-lodge ofereixen música en directe, restaurants amb menjar mexicà, pizza, cervesa, habitacions amb llits còmodes i aire condicionat... vaja, tot un luxe. Tant, que l’eslògan és: “Para que te olbides que estas en la selva”. Conclusió: Una puta merda. Digne de Lonely Planet totalment, pensat per yankies suficientment estúpits com per recórrer milers de kilòmetres per fotres enmig de la selva, i anar a parar a un lloc on “obliden que estan en la selva”.
Però, enmig de tot aquest pessimisme, veiem la llum! En el nostre camí cap a Iquitos (una gran ciutat enmig de la selva al costat del riu Amazones a la qual només s’hi pot arribar per riu), descobrim un parc nacional que protegeix 20.000 km2 de selva (Catalunya te prop de 30.000 km2). Es tracta del PN més gran del Perú, i la bona senyal és que a la Lonely només hi dediquen 1 paràgraf, per tant, previsiblement estarà lliure de yankies. Bien!!! Pa alla que vamos!!!!
Per arribar, vam anar haver de creuar en autobús tota la serra dels Andes, des de la costa fins a la selva, fins arribar a la caòtica ciutat de Tarapoto, situada a la falda dels Andes i amb tota la selva per davant (perquè us orienteu, Tarapoto està ubicada força al nord de Perú, i és la última ciutat gran a la que s’hi pot arribar per carretera). Des d’alla, vam anar a Yurimaguas en autobús, i a partir de Yurimaguas ja no existeix més carretera i el transport passa a ser per riu. Des d’aquesta població s’ha d’agafar un vaixell que et porti fins a Iquitos, en un passeig per l’amazones que triga uns 4 dies (si tens sort!).
A Tarapoto, primer cop de calor: Recordeu, a la selva fa molta, molta calor. Passegem per la ciutat, visitem unes cascades a les afores de la ciutat, i fem un ràfting en un afluent de l’amazones. Feia temps que volíem fer ràfting, i va ser força divertit, tot i que bastant més descafeïnat del que esperàvem. El millor, saltar d’una de les tirolines que els autòctons utilitzen per creuar el riu amb els seus equipatges! Semblava poc però des de dalt...aiaiai!!!!
Passejant per Tarapoto trobem una oficina de LAN (empresa xilena d’aviació) i pel mòdic preu de 40 dòlars comprem un bitllet d’avió per tornar des de Iquitos fins a Tarapoto. Recordeu que només s’hi pot anar o en vaixell o en avió a Iquitos, i sabem per experiència que desprès de 4 dies acabes fins als nassos del vaixell, imagineu 4 d’anada i 5 de tornada (vas a contracorrent). Problema! Comprem el bitllet pel cap d’una setmana, així que tindrem nomes 7 dies per anar fins al parc, visitar-lo, agafar el vaixell i anar fins a Iquitos. Buuufffff!!!! L’hem lia.t..més endavant comprovem que 7 dies, en efecte, és massa poc.
El cas es que anem fins a Yurimaguas i allà agafem un vaixell expresso fins a Lagunas, primer poble de la selva al que arribem i que no està connectat per carretera amb la resta del país. Lagunas ja val molt la pena, és un poblet de selva molt autèntic, amb carrers plens de pols, mototaxis i quantitat de venedors ambulants de fruites tropicals. Aquesta és una de les l’entrades al Pacaya-Samiria, per això vam parar-hi, però va ser, amb diferencia , un dels llocs que més ens va agradar de Perú.
Allà contractem un guia local, que ens cobra uns 35 dòlars per persona/dia per portar-nos cap dins del parc. Ens sembla car pel que és el nostre pressupost, però ja que es el primer cop que tenim la possibilitat de contractar a un guia local, als qual sabem que tot el que paguem va a les seves butxaques, ens animem. A més el que ens ofereix ens sembla prou bé: Perdre’ns entre la selva els dies que vulguem, dormint en campaments o al terra i havent de moure’ns en una canoa a rems. Creiem que la ocasió s’ho mereix, a més no hi ha cap gringo propietari de cap agència, ni cap eco-lodge de 80 dolars la nit, ni cap yankie a 500 km a la rodona. Això si, hi ha dues canadenques que parlen angles amb les que compartim l’excursió a la selva, però com a mínim també rajen bastant dels yankies, punt per elles.
Com anem una mica justos de temps per culpa del bitllet d’avió que vam comprar amb nomes 7 dies de marge, decidim estar nomes 3 dies dintre de la reserva. Ja us avisem que amb 3 dies et pots fer una idea de la selva i que depèn de la sort que vegis o no animals. Pel que sembla vam tenir sort ja que vam veure un munt d’animals i l’experiència ens va agradar molt! (ara, tenim clar que aquest no serà l’últim cop que vinguem a Lagunas... i el proper cop serà per 20 dies mínim!!!!)
Els dies per la reserva, molt autèntics. Ens movem per un petit riu, que no fa més de 8 metres d’amplada amb una canoa a rems (no es permet el transport motoritzat). A cantó i cantó, nomes veiem l’espessor de la selva, una primera fila d’arbres i d’exuberant vegetació tapa tot el que podries veure 5 metres més enllà. Es respira un ambient molt carregat, molt humit i fa molta, molta calor. No corre ni una brisa d’aire. El tema dels mosquits està a un altre nivell, sort que portàvem un repel•lent molt bo. Constantment passen papallones d’un pam d’embargadora. Anem a favor de la corrent, remant poc, i si no parlem podem escoltar els sorolls de la selva. Les branques que es mouen, perquè animals que mai arribarem a veure estan de pas, mil tipus d’ocells diferents que s’avisen uns als altres que hi ha intrusos al riu, peixos que de tant en tant surten de l’aigua d’un salt per caçar algun mosquit o per assolellar-se: Definitivament, estem en un documental del 33!!
Ens toca un guia molt bo, capaç de veure en 2 segons animals a llocs on nosaltres, desprès de 10 minuts d’observació i amb el zoom de la càmera, nomes hi veiem branques i moltes fulles. El primer dia no som especialment afortunats en quan a l’avistament d’animals, però podem fer bones fotos de Guacamayos grocs, un ocell que ens fascina pels seus increïbles colors.
Passem per un lloc de vigilància, i tenim la sort d’estar en la temporada d’anidament de les tortugues. A dins de la reserva, uns guies es dediquen a fer de vigilants del parc i a més s’encarreguen de la repoblació de tortugues, pel que tenim sort i podem veure un centenar de petites tortugues que han nascut fa nomes 15 dies. En uns 10 dies les alliberaran al riu perquè es busquin la vida, però seran prou grans com perquè les piranyes no se les mengin per la part del cordó umbilical.
Aquest dia arribem al lloc on dormirem les dues nits, un refugi amb un pel mes de comoditats de les que esperàvem (dutxes, lavabos , matalassos i mosquiteres!) però sense música en directe ni menjar mexicà, això sí!
Per la nit, agafem la canoa i anem en busca de cocodrils... estem en una zona on només hi ha exemplars joves, de menys d’un metre de longitud, però ens expliquen que riu avall a uns 8 dies n’hi ha de fins a 15 metres, mes grans que la canoa!!! Ja hem dit que volem tornar per estar-nos-hi uns 20 dies oi???
El segon dia seguim remant riu avall per buscar un punt on parar i caminar durant 4 hores per la selva. Pel camí, tenim la sort de veure micos!!!
Caminant per la selva veiem la típica flora selvàtica que tan hem vist a les pel•lícules. Impressionant!!! Només ens faltava trobar a un indígena de l’amazones intentant matar-nos amb una sarbatana, per sentir-nos totalment en el paper d’Indiana Jones. En el paper del frikie que fa els documentals del 33 ja ens hi vam sentir quan, desprès de 2 hores, vam aconseguir veure un altre tipus de mono diferent, més gran i més difícil de veure que la resta, waaaaw!!!
Tornem a dormir al campament sense música en directe, quan ens agafa una pluja tropical de la selva. Espectacular! Era massa difícil fer fotos dels llamps, però us podem assegurar que la trompa d’aigua que queia era d’escàndol, i entre un llamp i un altre no passava més de mig segon!! Era com estar en una discoteca o en un desfile de models. Cadascú que s’imagini la situació que més li convingui, però que s’imagini els llamps més lluminosos i més constants que sigui capaç, semblava que fos de dia.
El tercer dia toca tornar a Lagunas. Es un dia una mica pal, perquè toca remar a contracorrent i amb la calor que fa, l’esforç físic no és gaire agraït. Amb tot, tenim molta sort i veiem dos ossos perezosos, i més micos!!! Els perezosos son súper lents!!!!
Quan arribem a Lagunes, descobrim que el següent vaixell cap a Iquitos no surt fins l’endema... contratemps habitual en l’epoca seca de l’any. Si ja anàvem prou justos de temps per veure Iquitos pel tema de l’avio, ara ja patim per arribar a temps i no perdre’l!! Per fer temps, anem a veure una reserva on cuiden animals recuperats del mercat negre per reintroduir-los a la selva quan estiguin recuperats. Entrem a les gàbies dels monos i se’ns pugen per tot arreu, són molt juganers!!! A més a més veiem el nostre primer Tucán i parlem amb uns lloros ben xerraires. La visita ens agrada molt i sortim just a temps abans no comença a caure el diluvi universal. Les pluges aquí a la selva són molt fortes i torrencials, de 0 a 100 en un segundo.
Veiem la bonica posta de sol mentre esperem el vaixell que evidentment arriba amb retràs. El barco és més gran del que ens pensàvem i propi d’una novel•la de Gabriel Garcia Marquez. Te 3 pisos, cuina amb els àpats inclosos i una coberta superior amb les millors vistes des de on condueix el capità. Hi ha gent per tot arreu amb hamaques penjades dels llocs més inverosimils. Altres dormen per terra. Ens havien dit que dins del barco hi havia lloguer d’hamaques així que decidim no comprar-ne, que ja portem prou pes! Un cop dins del barco ens enterem de que lo del lloguer d’hamaques era mentida, grrrrr!!! En vista de la superpoblació d’escarabats que hi ha per terra descartem la idea original de posar l’esterilla al terra. Parlant amb un dels tripulants aconseguim que ens deixin una hamaca que en un principi pensem compartir, innocents...dormir dos en una hamaca és difícil així que un servidor acaba al terra rodejat de les nostres amigues les cucaraches, per que com ja sabreu la Gemma els hi te molta fòbia i pànic. Després de 2 dies al barco amb els nostres cuiners transexuals delitant-nos amb la seva nouvelle cuisine, no podem més. Volem menjar, dutxar-nos (ja van 6 dies sense dutxa) i caminar lliurement.
Com ens pensàvem, arribem a Iquitos just el dia que hem d’agafar l’avio, així que fem una visita exprés per el passeig marítim, el marcat de Belen i el centre i cap a l’aeroport. La ciutat per sort no ens diu res, tot i això ens quedem amb ganes de conèixer una mica millor els voltants i fer un xic més de vida selvàtica.
Tornem a Tarapoto on després de dormir i donar-nos una merescuda dutxa agafem un bus direcció a la costa. Volem platgeta i mar i posar-nos com conguitos!!!
