La Sandra i la Marina porten uns 6 mesos aproximadament viatjant, i en tot aquest temps no havien tingut mai cap problema de seguretat. Fins que van arribar a Perú. Ens van avisar que en el trajecte d’Arequipa a Cusco (que elles van fer a la inversa) algú els va robar la càmera de fotos i el portàtil que duien a la motxilla, perquè durant la nit estaven dormint i algú va ser capaç d’agafar la motxilla d’entre les cames, obrir-la, remenar-la, agafar el que va voler, tancar-la i deixar-la de nou al seu lloc. Vaja, un autèntic crack del robatori silenciós, la versió peruana d’Oceans Eleven.
Amb la paranoia que agafarem un bus nocturn i que quan ens despertem a Cusco ens hauran robat fins i tot els calçotets (però no els que portem a la motxilla, si no que els que estem vestint en aquell moment), passem una nit al bus d’insomni total. Qualsevol passatger és sospitós, i el que fa que ronca sabem que està despert esperant el moment en que girem el cap per robar-nos... delinqüents, que sou tots uns delinqüents!!! Total, que arribem a Cusco amb el cansament acumulat de no haver dormit gaire bé al bus... però hem salvat el nostre equipatge!! De moment...
Sobre Cusco, que podem dir que no s’hagi dit ja?? És el punt de partida per veure el Machu Picchu, una de les 7 noves meravelles del món i el lloc més turístic de tot sudamèrica. Per tant, és de preveure que Cusco és un lloc increïblement turístic. Tota la ciutat, inclús els barris en teoria més bohemis, semblen Port-Aventura, molt artificials i preparats pel turista. Pels carrers, més estrangers que peruans, i més rètols de restaurants en anglès que en castellà. El 50% dels establiments que hi ha són agències de turisme que munten excursions per les runes del voltant, i l’altre 50% són botigues d’artesania (on venen a tot arreu el mateix) i restaurants que cobren els plats al triple del que ja de per sí seria un preu abusiu. Ah, i novetat!! Trobem el primer McDonalds des que vam sortir de Buenos Aires!!! Amb tot això, ja us podeu imaginar el tipus de ciutat que és Cusco.
Tot i això, podria semblar que és un destí a evitar, i hem de reconèixer que ens va sorprendre molt gratament. Malgrat tota la contaminació turística de la ciutat, és molt i molt maca. La ciutat manté una arquitectura barreja entre colonial i pre-hispànica, molts dels murs de les cases són construïts pels Inques, tots els voltants de la plaça principal segueix mantenint les bases dels edificis de l’antiga capital de l’imperi incaic, hi ha un barri bohemi que puja muntanya amunt i en el qual la majoria de carrers són tan estrets i tan empinats que són tots peatonals, al més pur estil “casc antic” d’una ciutat europea, cosa que trobàvem molt a faltar. De fet, el millor serà que posem algunes fotos, que valen més que mil paraules.
Pels voltants de Cusco, tenim 4 runes inques i el Valle Sagrado. Sobre les primeres runes, tenim poc més que males paraules. Sí, d’acord, les més properes a Cusco no estan del tot malament, són murs fets a partir d’unes pedres increïblement grans, costa de creure que els inques, sense la tecnologia actual, fossin capaços d’operar pedres de més de 300 tones cadascuna. La resta de runes... bàsicament són 3 pedres, una sobre l’altre, i un rajolí d’aigua sortint entre elles. Això sí, unes runes amb un nom ben suggerent: “el baño del inca”. Aquí, qualsevol pedra que veuen li posen un “el ... del inca”, de manera que no us estranyeu si algun dia veniu per aquí i veieu “el campo de futbol del inca”, “el spa del inca” o “el centro comercial del inca”. A més a més, el problema és que per veure totes aquestes runes has de pagar un “boleto turístico” (“el boleto turístico del inca”) que et costa 130 soles (34 euracos!!), i que et permet veure 20 “atractius” turístics. Evidentment, no pots pagar per veure només un dels atractius, així que, o pagues tot o no veus res. Pel que fa a les runes del voltant de Cusco, ja adelantem que no, no val la pena pagar 34€, que per nosaltres és el pressupost de 2 dies, tirant a 3.
Pel que fa al Valle Sagrado, vam visitar el poble i les runes de Pisaq, que no estaven del tot malament. El poble, amb bastant encant i un mercat força gran a la plaça. I les runes, no es que siguin res de l’altre món, però com totes les construccions inques estan a dalt de tot d’una muntanya i les vistes són força maques. A més, vam aprofitar per provar un plat típic de la zona, el cuy asado!! (el conillet d’índies). Un plat amb més de 7000 anys d’història, ja que les primeres tribus pobladores dels andes criaven el cuy, que posteriorment va ser adoptat com a mascota pels europeus.
També al Valle vam visitar les Salinas de Maray, tota una vall per on passa un rajolí d’aigua salada i que els inques van aprofitar per fer tota seguit de canals i basses on l’aigua s’evaporava i aprofitaven la sal per donar de menjar al bestiar. Realment increïble que tot això pugui haver estat fet pels inques. Ja sabeu, el nom podria ser algu així com “la Salina del inca”.
Per últim, vam anar a veure unes terrasses que semblen fetes per ovnis, però no, de nou estan fetes pels inques. Resulta que a cada nivell hi ha un microclima diferent al nivell superior, i això ho aprofitaven els inques per saber quines eren les condicions òptimes per cada cultiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada