Avui explicarem el nostre pas pel Departamento de Santa Cruz, del que en realitat tenim poques coses a dir, i a més, no gaire bones...
Començarem pel fet que vam anar directament a Santa Cruz des de Sucre en avió. No ens agrada agafar avions perquè contaminen molt més, costen el doble, no veus el paisatge i ens sembla molt de pijos, però l’alternativa de l’autobús costava només 15 euros menys i... trigava 22 hores!!! 22 hores per fer un recorregut d’uns 200 km! A més la ruta era una merda i ja ens van avisar que era molt perillosa... (a Bolívia, quan et diuen perillosa és que realment hi ha dotzenes de morts en el que va d’any...).
Sortint de l’avió notem un cop de calor que ens senta com una patada a la cara. Estem a 30º, fa molta, molta humitat i nosaltres portem roba abrigada perquè fa només 30 minuts estàvem a 3000 metres d’alçada. Definitivament, ja estem a la selva. Sobre la ciutat, poc a dir. Una primera impressió força sorprenent pel canvi tèrmic i el canvi d’altiplano a selva (de kollas a gambas). En el meu cas, és el primer cop que trepitjo una ciutat selvàtica i tot i ser una merda de ciutat, m’agrada la novetat. Molta humitat, una ciutat completament plana, molt verd i ambient tropical. Després de la primera impressió de 5 minuts, ja ens avorrim de la ciutat, acabem el dia al hostel per tenir un bany a la vora i poder cagar-nos en “las salteñas” ambulants que havíem comprat per dinar (mai millor dit).
Des de Santa Cruz pretenem visitar el PN Amboró, en teoria una de les joies naturals de Bolivia. Hi ha dos entrades, una al nord del parc (Buena Vista), amb paisatge més amazònic, i l’altre al sud (Samaipata), que pertany més aviat a la selva de Las Yungas. Ens recomanen fervorosament anar a Samaipata, ja que diuen tindrem millors vistes i a més podrem visitar “El Fuerte”, unes runes pre-incaiques (això és molt divertit, perquè en aquest país tot el tema incaic ven bastant perquè li dona un toc molt guai a les coses, però quan et diuen pre-incaic ja és la òstia! Per ells és encara més antic que les piràmides d’egipte!). Vam decidir anar-hi i...:
El Fuerte, una merda amb patates. Serà tot lo pre-incaic que vulguis, per mi com si és pre-homosapiens i allò ho han fet unes tortugues, el cas és que és una pedra força gran amb alguns talls al seu dors. Tampoc està tan malament, però és bastant difícil arribar-hi i l’entrada és massa cara. Conclusió: Un dia semi-perdut si no fos perquè coneixem a uns espanyols que estan per Bolívia fent cooperació i fem cachondeo.
Sobre el PN Amboró, no podem dir gran cosa, perquè, i ara ve la crítica grossa, aquest país està organitzat turísticament de manera que si et vols tirar un pet, has de contractar a un guia. I no ho diem com qui diu “és que clar, es tan gran i tan difícil de fer, que necessito que algú m’ajudi”. No no, ho diem en el sentit que si no vas amb guia, no et deixen entrar als parcs naturals. No només al Amboró, si no en general, totes les activitats a la natura, les has de fer acompanyat de guia. Això ens atabala molt, primer, perquè surt caríssim, i després, perquè preferim descobrir mon a la nostra manera, com ho fèiem a Argentina. Com a l’Amboró et pots creuar tranquil•lament amb un Jaguar i/o culebra, i et pots perdre per una selva no senyalitzada i de la qual pots trigar 3 setmanes en sortir, creiem que no és tan mala idea contractar un guia. Segon problema: en aquest país sobren molts gringos. Tot el poble està plagat d’agències de turisme privades, totes elles dirigides per estrangers que els hi ha agradat el poble i aprofitant-se que la gent del país no té pasta suficient, han decidit venir aquí, muntar una agència de turisme i clavar un clatellot a tot turista que vegin. Cal dir que la situació els hi és favorable, tot el turisme que veiem per aquí és yanqui, anglès o australià. No hi ha argentins, ni espanyols, ni molt menys bolivians mateixos. Vaja, que qui viatja a Bolívia, és el prototip de persona que es deixa 300 dòlars i encara no sap ben bé en què.
A més de tot això, fa setmanes que no trobem ni un sol guiri enlloc així que el tema compartir gastos està difícil i el preu dels tours l’hem d’apuginar entre dos sols!!! Si home!!!!!!!!!!!!!
Anem a preguntar a tres agències, i totes ens demanen al voltant de 35 dòlars per persona per 4 hores de caminata. Perdona???????? “Si si, però no es tan caro, piensa que el precio incluye guia, transporte al parque, almuerzo, agua y un snack”. Però a veure una cosa, tu m’has vist amb cara de tonto, o com va això? Necessito a un paio que em digui per quin camí he d’anar o per quin no, i sobretot, necessito a un paio que digui que és guia perquè els guardaboscos em deixin entrar al puto parc. No necessito que ningú em carregui l’aigua i el menjar, i menys a aquest preu. Desgraciadament, aquestes agències privades fan molta força sobre les entitats municipals, i perquè us feu una idea, no hi havia al poble una oficina d’informació turística municipal, si no que les oficines d’informació eren les pròpies agencies, que més que informar-te sobre el que podries fer al poble, t’informaven sobre el que podies fer amb elles al poble. Vaja, que et venen un producte en comptes d’informar. Un robo!!! Indignant!!!
Cabrejats per això, decidim marxar del poble sense veure el parc i provar sort a l’altre entrada, a Buena Vista. No m’enrotllaré gaire en això, simplement direm que si a Samaipata les putes agències privades ens semblaven uns lladres, a Buena Vista ja arribaven al nivell de terroristes, demanant-nos 100 dòlars (també per persona) per 2 dies d’excursió dintre del parc “piensa que en el parque duermes en un alojamiento con todas las comodidades, con cama, con baño, con sábanas...”. A veure capullo, porto carpa, puc dormir una nit en una tenda de campanya, cagar i pixar a la natura i puc estar una nit sense duxar-me... Total, que decidim fer boicot a aquest tipus de negocis i no donar un duro a les agències privades portades per gringos, o sigui...que ens quedem sense veure l’Amboró!!! Ale pues!!! Potser quan siguem multimilionaris tornem per aquestes terres, a pagar 3 milons de dòlars perquè un paio ens porti 1 litre d’aigua a l’esquena durant 3 hores per dintre del parc...
No volem acabar aquest article sense parlar de l’única cosa bona que ens va passar per Buena Vista, i pel Departamento de Santa Cruz en general... el Boli!!! BOOOOLIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!!
Aquest gos, batejat amb el nom de Boli en honor al país i a que era una bolita de gos, ens el vam trobar al hostel on estàvem i ens va encantar des de el primer moment que el vam veure. Pesava prop de 2 quilos i era tan petit que anava corrent i quan trobava un esglaó, havia de parar, pensar-s’ho, i intentar pujar-lo un parell de vegades abans de poder fer-ho. Vam arribar a plantejar sèriament en el fet d’adoptar-lo i portar-lo de viatge amb nosaltres! A conèixer Sud- Amèrica!!! Boli, t’estimem!!! Booooliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada