Estem aquí, aquí però amb el cap allà, allà. Però...on és aquí?
Ens costa molt construir una vida, fabricar el nostre petit món com bacteris dins una placa de petri. Costa edificar uns ciments sobre els que créixer. Tota una vida hi pot cabre en nou caixes de cartró? Pel que sembla si.
Avui, una nova sessió de reconstrucció del mon. Sempre va bé si més no intentar-ho tot i que desprès de fer-ho tot segueixi sent igual de merdós que abans.
per mi aquests dies...adonar-me que el món que hem fet és com un placa de petri ha estat molt dur. és com si fins ara...ho hagués sabut però no ho hagués entès realment.
ResponEliminajo sé que sóc una mica lenta en entendre certes coses...els canvis em costen i variar la meva manera d'entendre les coses...és un procés que faig molt pas a pas.
una cosa que celebro és tenir petits bacteris com tu que m'ajuden i que "autodestruir-nos" junts.
gràcies filomen.
ja saps que el millor de tot aquest món merdós és quan t'adones que al menys no estàs tant sol.
I love you sista'
Mola sentir que formes part d'una colònia de bacteris per tenir el consol de no ser l'únic que es quedarà sense substrat algun dia...
ResponEliminaBé, en realitat no "mola", simplement fa que mentrestant sigui tot menys merdós...
;)
i...de cop... sento que m'he perdut una conversa...important.
ResponEliminano sé...no ha de ser tot tan merdós, no? perquè jo em resisteixo a creure'm que absolutament tot és una placa de petri i em resisteixo a recrearme en aquest tipus de pensaments.
potser l'estic liant parda... així que no m'esplaiaré més!!!
Ens veiem en breu petardets del meu cor.
és evident que et pots resistir a creureu...també pots pensar que després de la mort vas al cel o que tots tenim un àngel de la guarda que evitarà que ens passi cap desgràcia.
ResponEliminaperò la realitat no és aquesta.
no sabem si després de morir tenim a sant pere esperant-nos a les portes del paradís (tot i que dubto MAXIMAMENT! que així sigui), també dubto que si no ens passa cap desgràcia sigui perquè tenim un àngel de la guarda sinó que m'inclino més a pensar que tenim la sort de no viure sobre una placa tectonica...i viure en la cumbre de la tan estimada societat del benestar.
però que el món és una placa de petri i que tenim recusos limitats i que és massa tard...sembla bastant evident.
de totes maneres...sí que estic d'acord amb tu que recreear-se en això no arreglarà el món, però penso que negar-ho completament... és caure en l'error. entenc que pensar-hi molt pot fer que entris en cercles de negativitat i a més també penso que tothom té el seu moment de realment ser conscient de les coses. jo he obert realment els ulls ara. i ja fa temps que això ve passant.
penso també que va més enllà del sentiment de ser placa de petri, penso que és una realitat innegable...igual que és innegable saber que ens morirem. i que no hi podem fer res. de tu depèn que això et causi estrés, depressió, indiferència o que simplement optis per no pensar-hi.
així doncs, bona elecció la teva.
merxeeee ets una destroyer! cal que em maxaquis?
ResponEliminano sabia a què venia el comentari i ara sí...així que res del que he dit té molt sentit en aquest context.
Però IGUALMENT ara no em bé de gust recrear-mi...en que el món s'acaba i que la humanitat no val una merda i que ens autodestruïm dia rere dia.
Farem petites accions intentant canviar-ho. Educarem als nostres fills perquè en siguin conscients. Potser és massa tard. Però potser hi ha una esperança.
No és necessari creure en l'angelet de la guarda per tenir esperança, i si no pots entendre això:
1. apaga i vámonos.
2. La humanitat està perduda.
3.Potser és millor així. La gent pessimista no genera cap mena d'avanç. Serveix només per a veure els errors, però no per a corregir-los.
fills?!? perooooò pq portaaaar fills en un mooooón que...(i aixi segueix el bucle indefinidament fins los siglos de los siglos...)
ResponElimina