Cabo Polonio

Bon dia a tothom!

Desprès d’unes setmanes de justificada absència (hem estat de viatge per Córdoba) i per tant sense actualitzar el blog, tornem a la càrrega. Tenim moltes coses a dir, moltes fotos a penjar i moltes anècdotes a explicar sobre aquest viatge, però de moment escriuré sobre un lloc no menys interessant i que teníem endarrerit des de fa temps: Cabo Polonio.

Ja vam avançar que Cabo Polonio és el lloc que més ens ha marcat d’Uruguai, i la veritat és que es fa difícil transmetre per escrit tot el que transmet aquest “poble”, ubicat a l’est d’Uruguai.

Començarem recordant com hi vam arribar: Es tracta d’un poble de platja... però de platja atlàntica! Això vol dir que no estem parlant del típic passeig marítim, palmeres al voltant, noies en bikini passant amb patins, botiguetes de gelats Frigo, blocs de 15 pisos d’apartaments, olor a crema protectora... no. Estem parlant de tot un desert enorme de dunes que de cop i volta es troba amb el mar. Ni pisos, ni botiguetes de Frigo, ni palmeres i ni molt menys camins per on les noies puguin anar en patins. Per no haver-hi, no hi ha ni electricitat ni canalitzacions d’aigua potable! Com no hi ha camins asfaltats, i l’únic camí de sorra que hi arriba és a través de les dunes, per arribar-hi has de parar el bus en plena carretera enmig de la pampa uruguaya. Un cop allà, uns jeeps et porten per un “mòdic” preu de 150 pesos uruguayos (aprox. 7 eurazos). Nosaltres vam anar-hi de nit, pel que no podíem veure absolutament res quan el jeep ens va deixar en plena platja. Això sí, vam descobrir un cel ple d’estrelles (de les que es veuen des de l’hemisferi sud) que vam captar amb una foto de llarga exposició:

Aquella nit vam dormir a casa d’una gent que durant els mesos d’estiu es dediquen a llogar dues habitacions i la resta de l’any viu de les verdures que planten al seu hort i dels diners que han pogut acumular durant els 3 mesos més turístics. La casa, construïda per ells mateixos, era tota un museu. De fusta per fora, amb 3700 objectes inútils decorant-la per dins, i pintada cada racó d’una pintura diferent, era com entrar a “Alicia en el país de las maravillas”.

Després d’instal·lar-nos i donar una volta per la platja amb la única llum que pot aportar la lluna, vam decidir anar a dormir per despertar-nos d’hora, augurant una sortida del sol encara més sorprenent. Com podeu veure en les fotos, no ens vam equivocar:

Després d’hora i mitja voltant per la platja, la família que cultiva les seves pròpies verdures ens va servir un esmorzar amb el millor dulce de leche del món. Havent menjat, vam decidir-nos a descobrir el poble pròpiament dit. Com ja he comentat, ni camins, ni asfalt ni res de res. Per tant, totes les cases estan col·locades sense cap mena d’ordre ni sentit. Una mostra del tipus de cases que ens vam trobar:

Una vegada ja vam flipar bastant amb l’aire “hippi” de les cases, vam anar cap al far, l’únic edifici en molts quilometres que disposa d’electricitat. Des de dalt, unes vistes impressionants. Com podeu veure a les fotos, el poble està ubicat en una petita península. També podeu constatar el model “urbanístic” del poble... el que us deia, ni palmeres ni noies en patins...

Com haureu vist, des de dalt del far vam veure una colònia de llops marins!! Allà dalt ens van explicar que Cabo Polonio és la major reserva de llops marins del mon! Vam decidir baixar corrents i apropar-nos-hi més, i quan estàvem a menys de 10 metres d’ells vam poder fer aquestes fotos!

Després d’estar una bona estona asseguts, contemplant els llops i compartint mate amb la gent del poble, vam decidir que era hora d’anar tornant cap a casa per agafar el jeep de tornada. Per desgràcia, només teníem 4 dies a Uruguai, però mentre el jeep ens portava pel camí de sorra a través de les dunes, entre bot i bot, sabíem que tard o d’hora tornaríem a Cabo Polonio. Potser en ple hivern, quan al poble no hi ha més de 50 persones i venen les balenes australs, o a l’estiu, quan el poble s’omple amb més de 4500 persones que sufoquen la calor en les aigües ben fredes de l’oceà.