Sortim de Colonia amb lleganyes als ulls, encara mig adormits i amb l’escalfor del llit dins al cos. 6am. Dormim les 2h que ens separen de Montevideo. Visita exprés a Montevideo. No massa recomanable. Poc per veure, més ciutat. Prenem un altre omnibus. Ja ens hi heu aficionat. Tot el que es veu fins on arriba la vista, pampa uruguaia. Trajecte de 5 hores, acceptable.
Ja portem 3h, no som ni a la meitat. Això serà llarg. PUMMMM!!!. Que ha estat això?. Pel soroll creiem haver perdut mig para-xocs. Nada por aqui, nada por alla!. Continua el viatge amb normalitat. Normalitat? 10 minuts més tard. Grrrrrrrrriiiiiiiiñññññññññññññiiii!!!!!!!!!!!! Frenazo d’emergència. Aturats a la cuneta. Que ha passat?. 5 minuts, 10....”Atención, todos los que vaya a Castillo que bajen del colectivo y suban a ese otro” crida el conductor. Adéu gent!, penso jo. A l’autobús hi queda un noi jove, una família molt molt hippie amb 3 nens i nosaltres. Quins nens més macos!. A fora foscor, molta foscor. Res més. Cap explicació. Esperem. Però al final, decidim sortir. Roda petada. Merda!. Som gafes!. El cel tot ple d’estrelles. Impressionat. Demà farà un bon dia, penso. No poden canviar la roda, esta soldada a pressió i necessiten una maquina especial. Merda! Esperem el mecànic del poble més proper. Més proper?. Jejeje!. Esperem. Mirem les estrelles. Esperem. Esperem. Esperem. El camió que ens ha de portar a través de les dunes fins a la comunitat hippie ens esperarà? Esperem!. L’opció B: caminar 10km a través del desert. Però en quina direcció?.”Sigan los cables de electricidad que van al faro” ens diuen. Si clar...!Ells ho veuen fàcil!. Arriba el mecànic. Salvats!. 1 hora de retràs. PUM! cachiPUM! chinPUM! PLOF!. Solucionat.
Prosseguim. “Cruce de Cabo Polonio” crida el conductor. 21.15h. Foscor. Carretera. Res més. Fred. Cap cotxe. El camió? Tampoc. Adéu autobús!. Esperem en mig de la carretera, el noi de la motxilla, la família hippie i nosaltres. Allà al fons! Una llum! Ens ha esperat el camionero!! Senyor camionero, senyor camionero!! visca! visca! salvats!!. Correm cap el camió. Paguem els 150UYU anada i tornada. Sablazo. BOING!BOING!BIONG!. rebotem entre les dunes. Compte! un arbre! BOING!BIONG!. “la Cañanada! Aqui bajan los catalanes!” ens crida el camionero. Joder aquí? Però si aquí no hi a res?només mar!!i perquè ningú més baixa?. RUUUUUMM!. Marxa el camió. Una dona amb un nen de 5 anys adorable i dos gossos gegants ens venen a buscar a la platja. Visca, salvats! L’hostal amb llum d’espelmes. Licor de dàtils de benvinguda. Ostia! que fort que és! Pa dentro!. Encens a l’habitació. Soroll de mar. Conversació amb la família. 24h no podem més. A dormir. Bon nit mar! Bona nit cel ple d’estrelles! Demà farà un bon dia, torno a pensar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada