Surto tard de casa i baixo es escales del tercer pis esquivant somiers, bosses d’escombreries i tot tipus d’objectes que els veïns han anat col·locant amb els anys com si es tractés d’un guardamobles. Quan arribo al entrepiso l’Eduardo(rei porter i senyor de l’edifici) em recorda que no es pot baixar per les escales perquè allà no es pot garantir la nostra seguretat i em recorda un cop més que és el seu deure com a encarregat aconsellar-me que d’ara en endavant baixi en ascensor. Li dic que sí i penso que seguiré fent el que vulgui. Ell també ho sap, suposo.
Surto al carrer mentre em cruspeixo la darrera mossegada del meu entrapar de pernil dolç i mozzarella. Les escombraries segueixen apilades per totes les cantonades com la tarda anterior. Realment les recullen algun dia?per mi es mantenen estables com formant part del paisatge urbá, ni augmenten ni disminueixen, simplement mantenen el seu ecosistema en la cantonada de Charcas amb Bulnes just davant d’aquella floristeria tant bonica en front del cafè Martinez.
Arribo a la cantonada de Coronel Diaz amb els peus ben molls. Com cada matí els grandiosos senyors porters(reis i senyors de les terres) s’han llevat ben d’hora per a complir la seva missió primordial i cabdal del dia que consisteix en regar els terres i convertir la ciutat en una piscina traslladant la merda així des de el seu portal al d’un altra.
Mentre recorro les 14 cuadras fins a l’hospital invento històries de mons llunyans i trobo molt i molt a faltar els meus 30 minuts diaris de radio mentre espero pacientment atrapada a la caravana de l’entrada de Barcelona.
Arribo a l’hospital amb 5 minuts de retràs. Tot i això em paro a comprar un cafè per emportar a un baret recientment descobert. 1,5 pesos em diu el dependent d’uns 50 anys mentre s’escalda la llengua tot prenent mate. Li pago amb 2 pesos i ell em torna 50cèntims(visca!penso jo amb cara de persona astuta. He aconseguit monedetes pel colectivo!)
La cua pels ascensors arriba fins a fora de l’hospital i jo ja arribo massa tard com per esperar. Toca pujar de nou el 5 pisos que em separen de l’aula magna de la càtedra de gineco. Arribo a les 8.15 minuts però tothom encara és al passadís xerrant del cap de setmana o del pla pel proper divendres. M’encanta el ritme de vida d’aquí. Toca entrar a classe i demà...la mateixa rutina...m’agrada tenir rutina, perquè això fa que em senti més aquí, com quan la Rosa a Sant Pau sap exactament com t’agrada el teu cafè sense que li demanis (cafè amb llet, tebi i sense espuma. Sucre, mai sacarina!).
Tens un problema, i jo et diré quin és...
ResponEliminahola?
ResponEliminabé, passaré per alt el comentari, perq nse si es tracta d'algú que et fa una broma o senzillament no té cap altre feina que deixar comentaris sense sentit als blocs!!!!!! en fi..... ens queixem de la rutina però en realitat ens dona seguretat i és guay quan la pots arribar a apreciar (quan tens temps per apreciar-la i q no s'acompanyi de massa estrés!!!!).... a mi m'encanten els petits detallets rutinaris com això del café de la Rosa.... :) un petonet carinyu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!