mujer contra can

Espero, com cada dia, d’incògnit darrere d’un diari al cafè de la cantonada de las Heras amb Puyredon. He demanat un cafè amb llet i torradetes de pa amb queso crema i melmelada ja que les tres medialunas diàries comencen a passar factura sobre el michelin de la felicidad.

La noia que passeja els gossos gira puntualment la cantonada, just per davant de la facultat d’enginyeria, amb el seu exèrcit de cans: el Pastor Alaman propietat d’aquell antic militar arriba amb cara de pocs amics, tres Caniches cada un amb un llacet més gran, llampant i a la moda que l’anterior, el Golden negre, el Bulldog francès (Rodolfo pels amics), un Bouvier de Berna amb posat aristocràtic i un Cocker que s’està barallant amb el petaner d’orelles “respingones” que dormia plàcidament en front de la floreria. Ostres! El Dogo gris cendra avui no hi és!quin greu...és el meu preferit!

Mentre s’acosten ressona dins el meu cap la cançó de funkytown, com sempre que s’acosta un gos que mira amb perspicàcia el món que el rodeja. La noia s’acosta cap on sóc jo i el cor em fa un salt. Ve cap aquí!No m’ho puc creure!Haurà advertit la meva presència cada dia a la mateixa cantonada mentre faig veure que estic ensimismat amb la lectura del diari? Haurà advertit la meva mirada indiscreta repassant la seva silueta escultural quan gira la cantonada? Deu haver detectat la meva mirada encandilada observant els seus moviments de ballarina mentre s’acosta des de el fons de passeig? Merda! Segur! He estat descobert! Ràpid...pensa...fes alguna cosa que ve a parlar amb tu!! No et quedis amb aquesta cara de burro!!

Començo per posar el diari del dret i fingeixo estar més concentrat del que mai ha estat ningú llegint un diari. El cor em va a mil. Potser és vol declarar? No pensis tonteries! Em dic a mi mateix.

La noia passa molt a prop i enganxa el ramat de gossos del màneg d’un porta només a uns metres de mi. Els gossos han envaït el portal i l’inutilitzen completament. Veig la veïna del 5è que intenta sortejar-los amb dificultat. Ho ha aconseguit!

La noia que passeja gossos es passa més de 30min xerrant efusivament amb l’amiga amb la qual havia quedat! Els gossos s’ho prenen amb calma i ja s’han “espachurrat” per terra i estan mig adormilats. Tots excepte els tres caniches que segueixen pavonejant-se davant de cada gos que passa pel carrer.

Quin morro!! penso jo. A aquesta noia li paguen per a que passegi els gossos! Però li perdono perquè...aix! és que és tan perfecte!

Al cap d’una estona ella s’aixeca i es disposa a continuar el seu passeig. Segueixo fabulant amb silenci sobre la seva personalitat i incalculable perfecció: segur que toca el piano i estudia francès, llegeix a Cortázar i li agrada viatjar, segur que és artista i es preocupa de reciclar, i es desplaça amb bici per no contaminar, i...s’acosta a la seva amiga i de cop i abans de que jo tingui temps de reaccionar li planta un petó de pel·lícula en tots els morros!Que?! Em quedo en xoc!Com?que?però si...ella no estava enamorada de mi?però...mentre encara tinc els ulls com taronges passa pel meu costat, desfà el nus que mantenia els gossos fixes i és disposa a continuar direcció al cementiri de la Recoleta.

Abans de desaparèixer definitivament de la meva vista encara la sento cridar des de l’altra banda del carrer: “Te amo Lau!Llamáme luego!”. Per si encara em quedava algun dubte...