Ens encanta viatjar!

El post d'avui és per reafirmar la nostra forma de viatjar. Per nosaltres viatjar va més enllà de veure les cascades d'Iguazú, o el Perito Moreno, o veure els volcans i platges d'Indonesia. Viatjar és una aventura, i aquesta es fa gran segons els llocs on vagis a parar, però també de les experiències que has viscut un cop al lloc, o encara millor, per arribar al lloc. L'experiència que us explicarem avui és de les que et fan recobrar la fe en la humanitat, i d'aquelles que entren en la teva llista d'anècdotes que un dia, fent una birra amb els amics, explicaràs.

Desprès de visitar Prambanan decidim viatjar cap a l'est de l'illa de Java, en busca dels volcans Bromo i Ijen. El trajecte que vam fer és d'aquells que et queden i recordes durant molts anys. El cas és que vam acabar de visitar Prambanan cap a les 3 de la tarda, i preguntant a la gent local ens asseguraven que fins a Surabaya, ciutat a mig camí dels volcans, teníem unes 5 hores en bus, així que sobre les 8 de la tarda hi podríem ser. Fins aquí tot bé, veiem com s'apropa el bus per la carretera, els policies a qui havíem preguntat s'apropen corrent i fan gestos al bus, que redueix la velocitat i sense arribar a parar ens fa senyals perquè hi entrem. Ens marquen un sprint marca de la casa, amb les motxilles a l'esquena, i fotem un salt com bonament podem. I així és, fills meus, com vam entrar en un bus en marxa.

Fins aquí encara segueix bé. Passa el revisor, que ens vol cobrar 4 cops més del que els polis ens havien dit. Haguessin fet negoci, si no fos perquè en aquest equip de viatgers tenim a la Gemma, de la qual diu la llegenda que encara no ha nascut persona humana capaç de timar-la. I així és com vam aconseguir pagar la meitat del que els polis ens havien dit.

El que havien de ser 5 horetes acaben ser unes infernals 9 hores. I mira que a Argentina ens vam cardar viatges de més de 20 hores, però aquest trajecte ens deixa fosos. A més, arribem a Surabaya a les 12 de la nit, en una de les zones més "insegures". I aquí ve la part que recordarem durant molts anys. Baixant del bus un noi jove ens pregunta si ja tenim allotjament i si coneixem la ciutat, i al dir-li que no, es queda pensant un moment i diu que l'acompanyem un moment. Ens porta uns carrers enllà de l'estació i diu que esperem un moment que ha de venir algú. En aquest moment comença a aflorar una mica de pànic, a mitjanit, en una ciutat que no coneixes i amb algú que no coneixes que t'està dient que t'esperis allà que ara venen uns amics seus. Mantenim la compustura i en pocs minuts arriba una noia amb moto, que resulta ser la seva novia. Baixa de la moto i ens saluda amb una rialla molt sincera i amb ulls que ratllaven l'admiració. Mentre el noi agafa la moto i marxa, ella intenta treure tema de conversa, amb un anglès molt just. En aquests casos és molt interessant conèixer l'idioma internacional, que consisteix en saber llegir els gestos facials, la mirada dels ulls i les 2 paraules que se saben d'anglès:

• From? (D'on sou?)
• From Barcelona, do you know? (De Barcelona, coneixes?)
• Barcelona?? Mans a la boca i gest d'avió amb les mans (De Barcelona??? Uuuuuoooooooo!!!! Molt lluny d'aquí! Heu sopat?)
• No, 9 hours bus from Prambanan. (No, portem 9 hores de viatge.)
• Senyala amb les mans l'altre vorera i ens dona el casc (Ara torno, hem guardeu el casc un moment?)

Encara estem flipant amb la Gemma de l'honestitat que aquella noia ens transmet quan torna i ens dona una bossa pesada. Obrim i ens havia comprat pa, aigua i uns donuts casolans força decents. Ens quedem amb la boca oberta quan el noi torna, acompanyat amb un altre amic amb moto. Ens diu que ens ha trobat allotjament, que està 4 carrers enllà però que anar-hi caminant és perillós, així que ens porten en moto, i com no hi cabem els 3 en una sola moto, ha trucat a un amic seu perquè la Gemma vagi amb un d'ells i jo amb l'altre. Tot va tant ràpid que l'únic que podem fer és fer-li una reverència a la noia a mode de comiat, i dir-li més de 3 cops "Terima Kasih" (moltes gràcies). En 1 minut arribem  a l'hotel, dels més cutres on hem dormit mai però això ara ja no importa, són les 12:30 i estem més penjats que un xoriço.

Ens instal·lem a l'habitació, els hi fem mil reverencies als nostres herois de la nit i repasso mentalment el meu diccionari mental, buscant una paraula que resumeixi el meu sentir del moment, que vindria a ser algo així com "Sou la polla, gràcies per tot el que heu fet per nosaltres". No trobo aquesta paraula.

Els nois marxen, i ens quedem pensant amb la Gemma lo venuts que hem estat durant mitja hora. Ens haguessin pogut deixar sense calçotets i al final ha sortit tot bé. A mitja reflexió piquen a la porta, mig acollonits obrim i tornen a ser ells, el noi i la noia. Rient ens diuen que es volen treure una foto amb nosaltres, que els agradarà tenir de record una foto de dos viatgers de Barcelona (hi ha un autèntic furor pels barcelonins arreu del món des que Guardiola ha fet el que ha fet). Ens fem les fotos de família, ens donem correus electrònics i tal, i just abans de marxar ens diuen "ah, es veritat, que no heu sopat!", marxem i tornen al cap de 5 minuts amb dues bosses de plàstic plenes d'arròs blanc i paperines amb carn i salsa de cacauets. Quan fem el gest de pagar-los pel menjar, ens diuen que no, que estem convidats, els tornem a donar les gràcies per enèsima vegada i marxem definitivament.

És per experiències com aquestes per les que ens agrada viatjar com ho fem. Sense reservar, sobre la marxa, improvisant i deixant-nos endur per les circumstàncies. I en vista de les experiències que hem tingut, ho seguirem fent així durant molt temps...