Odiar-te

Tu, fill de puta traicioner. Tu, tros de fusta desgraciat. Tu palangana, mal parit. Tu pixafluixa, engreït. Tú, mitjamerda, destraler. Tu, et busco i ja no hi ets. Tu, i la teva olor al coixí. Tu, tanco els ulls i et veig aquí. Tu, jo en tu havia confiat. Tu, i ara tinc el cor trencat.

L’espiral de ràbia i decepció és insalvable i se m’emporta avall, avall cada cop més i més en la profundament. Cinc hores asseguda a l’escala amb l’enèsima cigarreta consumint-se i mirant fixament el telèfon no han fet variar la situació el més mínim. El telèfon segueix quiet, impassible, sense sonar.

En tu jo vaig voler creure, ajudar-te i confiar, no volia malpensar. O potser, simplement, em vaig enamorar. Aquí estic ara esperant una senyal, un gran canvi irreal. No truques ni trucaràs i jo, només et vull odiar. Vull odiar-te per no voler lluitar, per llençar la pedra i amagar la mà. Odiar-te per les excuses que faig veure que em crec, per les abraçades que ara em podries estar fent. Odiar-te per bufa i els ciments del nostre castell de cartes esfondrar. Odiar-te pels secrets que ja a ningú puc confiar. Per buidar-me i prendrem una part. Odiar-te per deixar-me l’orgull fet miques i ferit. Vull odiar-te pel que m’has fet, pel que m’he fet, i per tot el que ja mai junts no farem. Vull odiar-te, odiar-te, odiar-te, odiar-te...però no puc.

El telèfon sona, per fi. Dubto per un moment si fer-me derogar o seguir el meu impuls inicial de llençar-me ferotgement sobre d’ell. Mentre m’ho penso salta el contestador. Era ma mare explicant-me no se que de la senyora Remei. Sense parar atenció al que ella em diu m’imagino que hagués passat si haguessis estat tu.

Vols que ho tornem a intenta? Se que ho he fet malament, creus que em pots perdonar? ...i la resposta, tot i lo dèbil que em fa sentir, sempre és sí, sí, sí...