Eres la reina del POP

Estic cansada d’estudiar a casa. Em dutxo i em poso el meu vestit dels diumenges, m’armo amb els meus apunts de gine i em disposo a anar a estudiar a la Biblioteca Nacional.
A poques cuadras de casa (a Santa Fe amb Coronel Diaz) em crida l’atenció un bar a una terrassa atestada de gent. Tothom pren el sol, llegeix el diari i xerra acaloradament. A l’interior només hi ha una noia teclejant en una calculadora i anotant obstinadament xifres incomprensibles en un full. Les taules són de fusta rústica amb un xapat de color granat. Decideixo entrar i demanar el tradicional cafè amb llet amb les 3 medialunas.
En qüestió d’una hora i mentre jo llegeixo concentrada els càncers d’endometri el bar s’omple inesperadament d’una marea de iaietes que arriben puntualment a fer el cafè de les 17h.
Totes porten sabates de taló altes, clips i passadors de cabell d’allò més elegants, els llavis pintats de color vermell passió i colorete ben marcat per a realçar els galtes. Les ulleres de sol a la moda les porten inclús dins del local i els hi ocupen tota la cara, l’ambient s’omple dels riures cacarejants que emeten mentre s’expliquen les novetats o fan safareig. El color de moda per aquesta temporada és el verd pastel. Bruses de ganxet, esquenes geperudes, taca-taques i bastons, però això si, totes de vint-i-un botons! Perles i agulles de pit, que els joies s’han de lluir! Els cabells blancs i els peluquins s’han apoderat del bar i la noia de la calculadora atemorida ha fugit. Jo i el meu cabell ros desentonem però he d’acabar el tema.
Són les 18h, les iaies elegants de cabell blans tornen a casa desprès d’haver passat revista a l’escala i haver mutilat la seva diabetis inflant-se a pastetes i pastissos durant tota la tarda. Avui tocarà sopar verdurets, que ens hem de cuidar!

Primer, segon, tercer, QUART!

I em van dir que el quart món era molt pitjor que el tercer. La marginació dels marginats els pobres entre gratacels. Els oblidats, els invisibles, com sempre, però aquest cop no per la falta de recursos d’un govern corrupte si no per la ceguesa i la falta d’interès dels que podrien canviar-ho. La misèria entre el miserables.

Et sents petit. Petit i despreciable. Pensava que amb els anys havia après. Inclús pensava que m’havia sensibilitzat tant, que amb el temps havia deixat de donar-li valor, ja ho havia vist i per tant ja no era estrany, i em feia por! Com quan un metge deixa de tenir-li por a la mort o a la malaltia. Ja l’hem cagat! Hi ha una fina línia, i si no hi pares atenció, ja l’has traspassada.

Jo pensava que havia après del passat, però em sento petita. No tinc respostes ni solucions. Començar de cero és difícil i més quan t’adones de que tots els debats i les paraules que tant importants havies pensat que eren en el passat ara són paper mullat. On queda l’acció? vull acció, vull fer algo! És egoista? potser si, potser només vull fer per sentir que el meu pas ha estat útil i s’ha plasmat en algo físic i visible però...m’he cansat de parlar! I ara...resulta que no se ni per on començar...vull fer, però vull fer amb cap...i per mi ara res del que faci te sentit o utilitat, i això encara em fa sentir mes petita, inútil i egoista.

Per on es comença l’inici? Potser estic cansada de començar, parlar de com serà, com farem i com s’hauria de fer, debatir, parlar, tornar a parlar i pensar però no sortir mai de la graella de sortida. Potser vull per un cop corre la cursa i no quedar-me veient la meta des de la sortida.

24 de Març – Dia de la Memòria- i gran manifestació a Plaza de Mayo. Nosaltres a 15 cuadras de la plaça cantem cançons per la memòria dels desapareguts:

“Milico, muy mal parido, que es lo que han hecho con los desaparecidos, la deuda externa, la corrupción, son la peor mierda que ha tenido la nación. Que nos vienen con chamujo, que tenemos que pagar, si esta deuda es con el pueblo, por eso hay qeu luchar!”

I jo penso...

The protest as usual, I’ve seen decads of it. It doesn’t do anything. People pay no atention.

Però bueno....algo hem de fer....no?

Casa meva és casa vostre, si és que hi ha cases d'algú

Oh! Benvinguts paseu!paseu! de les tristors en farem fum. Que casa meva és casa vostre si és que hi ha cases d’algú.

Ja tenim casa!!! I una de molt maca i acollidora!!! Així dona gust! Tenim un llit molt gran i còmode, un armari encara més gran i que ens han buidat completament perquè el puguem utilitzar tot, una cuina que ja ha estat invadida pels mini-monguis de felpa que ocupen tots els mànecs dels armaris, un menjador amb un sofà molt còmode a la disposició de tot aquell que ens vulgui venir a visitar, un lavabo molt gran amb banyera i tot de fotos amoroses pel mirall i una terrasseta amb una petita taula i dos cadires ideal pels esmorzars de diumenge i els cafès tot llegint el Clarin!!!!(encara no l’hem comprat però....ho farem! jeje!!!)Visca!!!!!!!!!!!!

I com no pot ser menos, dilluns la primera gran compra al supermercat. El balanç és de 508pesos+64 pesos de fruita i verdura. Collons! Que car que és el menjar!!!! Esperem que duri com a mínim un meset!!! Aix! innocents...

I mentre dos noies buscaven frenèticament el gel de bany pel super...

- No, no m’han dit en aquest passadís!

- Però si aquí només hi ha pastilles de sabó de mans!!

- Tia, que no t’empanes! Deu estar allà amb els shampoos!

- A veure....mira aquest, aquest segur que és gel que el pot és enorme!

- No, no....és shampoo en pot enorme....

- Res! no hi ha gel...no ho entenc....i com es renten?

- Que si tia n’hi ha d’haver! Torna a preguntar!

Finalment desprès de que deu mil persones ens indiquessin el mateix passadis vam assumir que...en aquest país a més de no haver-hi tampons és renten el cos fent espumeta entre les mans tot fregant una pastilla de sabó!!Ole!!!

PD: he fet el meu primer examen i....de moment aprobat! Visca!!Yuhu!!!

(Passi passi que veurà el piset: per fotos enllaçeu amb el blog de la Greta)

Breakfast at Tiffany's

- Mesero!Mesero! Un Jarrito(tallat) y un café con leche por favor!

- Ahora mismo señorita.

La conversació al mític London Bar a Perú cantonada Av. De Mayo continua entre el fum del tabac i les conversacions acalorades amb melodia argentina de té la gent. Tot està impregnat d’aquell peculiar ambientillo que tenen els bars on hi han passat hores i han escrit grans novel·les escriptors importants com Cortázar. Ara de tot allò no hi queda res i no són més que un reclam turístic o una bon excusa per cobrar els cafès a 25pesos.

El cafè no tarda en arribar...

- El Jarrito?

- Para mi

- I el cafè con leche para usted no senyorita?

En pocs instants la taula està inexplicablement plena de coses: els dos cafès, 3 medialunas(croiassants), una tarrineta de dulce de leche, 2 potets de melmelada, mantega, un gotet d’aigua i un altra de suc de taronja per cada una de nosaltres...però això que és!! A la taula no hi cap ni una agulla! Ja ens havien dit que amb el cafè a BSAS et portaven moltes coses però això és passar-se!!!Estic encantada amb aquesta tradició de complementar el cafè amb coses bones, la podríem incorporà a Barcelona no?

Ahh!!i no li digueu a ningú però m’ha explicat que hi ha un bar a prop de la uni que a més a més de tot això et porten una bola de gelat de dulce de leche i brownie!!! Imagineu-vos!!! Això s’ha de investigar!!!però shhhh....no us xiveu!

PD: el preu total de tota aquesta taula plena de coses va ser 20pesos(4euros)!!!impressionant!

Crònica d'una setmana

Portem només una setmanes a Buenos Aires però sembla que ja faci una eternitat que estem aquí. La feina d’explicar tot el que estem visquent se m’acumula i la activitat de moment sembla que no parar. Imagineu que dimecres que ve ja tinc el primer parcial!!!Que fort, ja toca estudiar!!!! I del pis?doncs de moment seguim a l’apart-hotel-puticlub(prometo fotos en breu) i sembla que seguirem aquí fins diumnge!!Quines ganes de tenir per fi una casa...però bueno, ja queda poc..!!!


El finde vam decidir anar a Puerto Madero, la zona xic-comercial-de negocis de BSAS. Feia molt bon dia i hi havia tot de gent fent picnics i banyant-se per allà. Nosaltres vam decidir llogar bicis i passejar per la reserva ecològica de Costanera Sur. Va molar anar durant dos horetes amb bici tot i que ens van acribillar els mosquits!!!Impressionant! i desprès pe dinar....aiaiai...que devem haver dinat?!?! SIIIIIII!!!!Molt be!!! Choripan i asado en una parrillada-chiringuito que hi havia davant del parc!! Si es que...que farien els argentins sense carn de vaca??

Diumenge vam anar a la Boca a donar una volta perquè diuen que no es gaire segur anar-hi en qualsevol altra dia de la setmana. La veritat és que és super maco i pintoresc però....són 3 carrers i a més a més super pleníssim de turistes i restaurants de guiris i...bueno, un pel agobiant la veritat. Ja ho hem vist, doncs ja està,no cal tornar-hi!S’havia de fer?doncs fet!

Dilluns 8 de Març, dia de la dona, vam anar a Plaza de Mayo a la mani que feien a veure l’ambientillo i participar amb les activitats que feien un grup de la uni que és diu libres del Sur. L’ambient era festiu però no us imagineu la típica mani de tothom amb pancartes i anar avançant pels carrers. Era més aviat estàtic i anar poc a poc intentant tallar el carrer. Per la nit vam anar a veure Alicia en el Pais de las Maravillas amb 3D. El 3D deixava molt que desitjar la veritat i la peli tot i que no aportava gaire res nou era guay de veure. No és el millor que ha fet Tim Burton però val la pena veure-la!

La veritat és que podria seguir i seguir explicant mil detalls de tot el que han sigut aquets dies però...fins aquí hem arribat avui. Prometo post’s més seguits per no saturar!Promès!

El agua

Y te preguntaran, que es lo que más te sorprendió de Buenos Aires?

Tú recordarás las palabras de Hache. El echaba de menos los tejados, que estupidez no? los tejados! i su padre? se quiso regresar porqué en Madrid la gente no salivaba!! Es de locos! I a ti te preguntarán...i tu respuesta será más absurda aún si cabe! Te sorprendió el agua!! Quien lo iba a decir?! El agua inunda las calles aún cuando hace semanas que no llueve i tú te preguntás de donde sale tanta agua? los charcos ocupan cada rincón de las calles i hacen imposible hacer ningún recorrido sin pisar esa extraña mezcla de agua, suciedad, colillas y orín. La gente riega las plantas a horas inverosímiles i las goteras de los balcones caen incesantes sin poderlas esquivar. Y los aires acondicionados? que me decís de los aires? ellos fomentan el ambiente recalentado con sus humaredas de aire caliente i su degoteo de liquido empapando de nuevo toda la ciudad.

I te preguntarán que te sorprendió de Buenos Aires, i tu contestarás, el agua.

La fina superfície de “europeïtzació” s’està començant a descamar i deixa veure la realitat del país. Són les vuit del vespre i els carrers són plens de cartroneros, la principal causa de mort és la fam i un ha de portar els seus propis Papanicolaus a AP desprès de ser fixats amb laca de cabell. Guants per explorar? Camilles amb llençols rebutjables? Sabó per rentar les mans?Ja ni parlem de TAC’s...ens queda molt per descobrir sota la dermis...

Fa un dia gris i la roba no s'asseca

Avui és un d'aquells dies en que s'ha passat tot el dia plovisquejant de la pitjor manera possible.

Ara cauen 4 gotes.

Ara para i surts al carrer.

Ara arribes a la teva destinació i te n’adones que estàs xop.

Ara tornes a sortir i treus el paraigües, a mi no me la torna a fotre aquesta pluja.

Ara el vent se m’endu el paraigües i me’l trenca, moment en que la pluja veu la oportunitat per tornar a atacar. Doncs si, torno a entrar a casa moll altre cop.

Ara miro per la finestra... i ja no plou!!!

Ara faig plans per aquesta tarda, perquè com ja ha parat de ploure, podré sortir al carrer.

Ara comença a ploure de nou, i aquest cop bastant fort.

Ara recordo que ja no tinc ni paraigües, ni ganes de tornar a mullar-me i donar-li una victòria fàcil a la pluja.

Ara desfaig els plans que he fet.

Ara son les 18:00 hores i ha deixat de ploure.

Ara és massa tard per acabar fent els plans que tenia pensats i he desfet.

Ara estic escrivint aquest post.

Total, ha estat un d’aquells dies que en l’argot científic, i en un llenguatge tècnic es coneix com a “dia de merda”. Tot i així, els meus veïns, foto adjunta, no s’han percatat que avui el cel no tenia ganes de deixar-nos veure el Sol, que avui està castigat per haver escalfat massa la Terra. Ell s’excusa i diu que la culpa és nostre, que hem emès masses gasos d’efecte hivernacle, i que ell segueix escalfant igual que sempre, però el cel no s’ho creu i a més de castigar-lo, li ha fomut una bufa.

Tota aquesta observació que he fet meticulosament, els veïns se l’han passat pel forro, i han decidit, desafiant les lleis de la termodinàmica, estendre la roba. Són tan ignorants que no han reparat en que quan plou i no fa sol, la roba no s’asseca. O potser la van estendre ahir i se l’han deixada estesa, i tot això deixa de tenir sentit. Potser tenien la seva roba seca i per crear tendència, no han volgut assecar-la, sinó mullar-la! Sigui com sigui, us mantindré informats sobre aquest tema.

De moment, per anar passant l’estona us deixo aquest curt que he trobat. És entretingut, i com a mèrit secundari us diré que està nominat a un Oscar.