Arribem a Oruro amb el cul quadrat després de tropecientes hores en cotxe a través de salars, rodejant el volcà Tunupa, carreteres de pedres molt mal senyalitzades (frena, frena! FREEEENNNNAAAAA!!!!!!que ens mengem el baden!!!CATAPLOF!!!!), obres constants, reparacions mecàniques de rigor i innumerables gasolineres sense reserves de combustible a causa de la vaga general de la província de Potosí.
Descansem en un lloc molt cutre però baratet i ens disposem després d’haver descansat les 8 hores pertinents a descobrir la ciutat. La informació turística funciona quan el treballador que li toca aquell dia es sent amb ganes d’obrir i...Oh! vaja...no hem tingut sort!avui no deu tenir ganes. Sense Lonely i amb la oficina de informació tancada ens aventurem a recorre la ciutat. Descobrim que els carrers és distribueixen per sectors; un carrer es ple de advocats i notaris, el següent totes les ferreteries, gires la cantonada i només pastiseries...increible! Anem fins a la terminal amb la il•lusió de pensar que potser el tall a Potosí a acabat després de 14dies de vaga...mala sort! El paro sigue! Ens resignem i decidim comprar bitllets cap a Cochabamba per el dia següent.
Per la tarda sentim a parlar de que les cooperatives de miners dels turonets del voltant ofereixen visites a la mina de plata gratis i decidim agafar el bus per 1,5Bv i anar a comprovar-ho. Parlem amb la cooperativa de miners “Corazón de Jesus” i un noi molt amable ens proporciona un casc (de màxima seguretat us podeu imaginar...) i una llanterna que il•lumina més aviat poc, sort que som 3 que sino...YUPALE!!! som-hi!!! Cap dins!!!!!!
El noi ens explica que fins el 1992 la mina pertanyia a un empresa privada que assegurava un sou mensual (segurament merdós) per a cada treballador, proporcionava el material, mantenia les infraestructures en bon estat (arcs de fusta per suportar el túnels, rails amb vagonetes, conductes per el transport de la plata entre els diferents nivells...), tenia enginyers de mines que estudiaven el terreny per saber cap on perforar...Amb l’entrada de Evo al poder la mina es nacionalitza (visca!a priori...). No us podeu imaginar com era la mina a dia d’avui!!! I jo que estava 100% a favor de les nacionalitzacions!!! La situació ens dona molt que pensar...la mina des de 1992 ha corregut pràcticament a la seva pròpia sort. No s’ha invertit en material ni infraestructures: la vagoneta ha deixat de funcionar, els conductes que comunicaven els nivells han quedat bloquejats de runa i sense manteniment, no hi ha enllumenat ni en les galeries principals, no hi ha cap enginyer que estudií cap on hi ha plata i s’ha de treballa de manera que els miners, en base a la seva experiència i a la inspiració divina que ofereix “El Tio”, (del qual parlarem més avall) foraden a cop de dinamita en totes les direccions imaginables!! La mina sembla un formatge emmental amb forats en totes direccions des de les sales principals!! A dónde lleva este agujero? Li preguntem al miner que ens guia mentre passem per una pasarela de fusta al costat d’un megaforat – Uy!!! Acá no te caigás, si te caes no sales más! No se sabe donde esta el fin!
Al•lucinem pepinillos!!! Progressem mina endins ja amb una mica de claustrofobia fins que arribem a un dels nobrosos altars de “El Tio” que hi ha a cada nivell. Allà, adorant al seu protector i descansant trobem a 4 miners amb els que ens possem a xerrar. Entre ells està la Gabriela la única dona minera apart de “La Vieja” (que és com anomenen a la mina). Ens expliquen que fins fa molt poc les dones no podien entrar a la mina perquè es creia que donaven mala astrugància per trobar plata i que a més feien desaparèixer les vetes un cop trobades.
La Gabriela ens explica que fa 10 dies que han trobat una veta de plata increïble i que porten des de aleshores treballant sense parar, perquè com a la mina no hi ha seguretat i tots busquen plata en plan capi qui pugui, si s’aparten de nit de la seva veta pot venir un altre i roba’ls-hi la plata. Imagineu-vos!!!! Li fa molta il•lusió ensenyar-nos la seva veta i que li fem una foto amb ella i com que esta AICITO ens animem a endinsar-nos un pel més (recordeu que aicito pot comprendre des de 100 metres a 10km!!!). Després de reptar per terra, pujar pujades en les que el peu retrocedia 2 metres per cada 3 que en feies i salvar el cap de quatre o cinc chichóns arribem al espejo (punt de la veta de plata que marca l’inici i la direcció cap on segueix el fil de plata) Buf!! Em falta l’aire i el meu semi sentiment claustrofòbic comença a fer mella. La veta continua en un pou cap el terra al que pretén que ens endinsem per conèixer els seus 5 companys que estan a baix treballant. Em planto!! No aguanto més la sensació de tencament i m’espero amb el guia mentre l’Adrià i la Gabriela s’esmunyen pou endins!
Es troben els 5 companys al fons del túnel i just quan estan a punt d’arribar a la seva posició la Gabriela es gira amb aire preocupat i crida: CORRE!!!estan abriendo tunel i ACABAN DE ENCENDER DINAMITA I VA A EXPLOTAR!!!!! – QUUUEEEEEEEEEEEE?¿!?¿!?!. L’Adrià comença a corre amb el cor sortint-li per la boca i a mitja pujada sent com tot vibra per uns instants. Sap que en uns segons ve el pitjor que és tot el fum que puja túnel amunt! Arriben allà on els esperem negres com un Conguito i esbufegant. Els 5 miners surten darrere carregats amb sacs de plata. Per la falta de oxigen per sort el fum va lent i no ha sortit encara!!
Ens afanyem cap a la sortida por las dudas...se’ns acudeix sobre pesar els sacs de plata que porten els miners camí a la sortida amb molta més agilitat que nosaltres que anem sense res i amb prou feines els podem aixecar del terra!! Però com poden????
A mig camí cap a la sortida i amb claustrofòbia creixent comencem a tossir sense parar...Es por el Arsenico!!! –ens diuen- Es normal!!! Normal??? Seguim tossint i amb olor a arsènic fins el matí següent. Ueeeexxxxx!!!!!
Abans de marxar se’ns acudeix preguntar quan els hi paguen pel quilo de plata. El que ens expliquen te collons...ells treuen els sacs plens de plata i el que ells anomenen Caja (que va a ser la resta de pedra que rodeja la plata que no tenen temps de treure dins de la mina per purificar la plata del tot). Un petita mostra es enviada a un laboratoris extern a la mina que en teoria honestament analitzen i decideixen quanta llei te la plata i per tant a quin preu serà pagada. Els miners s’ho creuen cegament i reben els diners per sac (que acostuma a ser entre 100 i 150 Bv per sac = 10-15euros). El que encara és més graciós de tota la situació és que la pedra de tota la cova us puc ben jurar que era abosulutament tuti-colori, es a dir, hi ha una muntanya més de materials i minerals a part de la plata que també són molt i molt valuosos però que a aquesta pobre gent no se’ls hi paga perquè se’ls hi “compra” com a Caja, com si l’únic que importés fos la plata!!Quins collons oi??!?
Hem estat parlant i debatent llargs dies i nits sobre la vida a la mina, la inseguretat i les injustícies que aquí s’estan cometent...de veritat que la visita ens va deixar molt impressionats!! Altament recomanable i cero turístic!! Pel que ens han dit molt més autèntic que el Cerro Rico de Potosí!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada