Abans de començar aquest article sobre el nostre pas per La Puna, aclarirem que ara mateix estem a Cochabamba, Bolívia, a uns 1200km de Salta, d’on vam sortir ja fa més de 3 setmanes. Portem un endarreriment important en les actualitzacions del blog perquè som uns gossos que mai trobem el moment d’escriure, i quan ho fem, no sempre hi ha internet. Així que preguem disculpeu les molèsties, però preferim anar de farra que passar-nos el dia pendent del blog... són coses del directe!!
Dit això, comencem: Per visitar la Puna, que és com li diuen a “l’altiplano” a Argentina, vam decidir llogar un cotxe amb les suïsses i la catalana. Al cap i a la fi, el cotxe més barat ens sortia per uns 10 euros per persona al dia, o sigui, molt bé de preu. L’altre alternativa per veure la Puna era agafar el mític Tren de las Nubes. Aquest tren, que sembla tret d’una “spaguetti western” dels anys 60, recorre uns 500km Puna endins, i després torna cap a Salta. És molt mític, però igual de car (uns 120 dòlars per persona), així que vam descartar aquesta opció.
Vam dedicar 2 dies a la Puna, que vam invertir en anar primer cap a San Antonio de los Cobres, on vam fer nit. Aquest poblet està a 3700 metres d’alçada, i és de lo més inhòspit que et pots trobar. Aquest trajecte ens va portar tot el dia, però ja només el viatge va valer la pena. Entre Salta i San Antonio vam passar per la Quebrada del Toro, vam creuar-nos algunes vegades amb les vies del Tren de les Nubes, vam veure centenars de cactus Cardones i vam al•lucinar amb la gamma de colors de les muntanyes. Ah si, i vam pujar un turonet (res, un turonet de 3900 metres) per veure unes runes incaiques. Vam arribar a San Antonio que encara teníem unes horetes de llum, així que vam seguir la carretera Puna endins per anar a veure el mític pont del mític Tren de las Nubes dels mítics 120 dòlars per persona.
L’objectiu del dia següent és arribar fins a Humahuaca, o sigui que ens fotem una quilometrada de les que et queden gravades. Per cert, tot el recorregut per la Puna és sobre un camí de grava de merda. El primer que veiem avui són les Salinas Grandes, que com el seu nom indica és un salar, i és gran. És el primer salar que veiem, i a l’espera d’arribar a Uyuni (el salar més gran del món), ens sorprèn bastant. Allà, les típiques fotos de rigor, tastem la sal del lloc i marxem direcció Purmamarca. Pel camí, pugem a un port de muntanya i arribem a la cota més alta fins el moment, 4200 metres. L’alçada es nota: la Gemma es mareja i jo faig un sprint de 100 metres a veure que tal. Han passat dos setmanes i encara estic recuperant l’aire. Fotos de rigor, vistes espectaculars. Baixem a recuperar l’aire fins a arribar a Purmamarca, poble famós pel mític (quantes coses mítiques en tants pocs quilometres!) Cerro de los 7 colores. Val a dir que ens va agradar bastant el cerro en sí, però també cal dir que de camí vam veure 3000 “cerros de colores”. A Purmamarca se’ns fa de nit i ens dirigim cap a Humahuaca, poble que explicarem en un altre article per la volta que vam fer.
Dit això, comencem: Per visitar la Puna, que és com li diuen a “l’altiplano” a Argentina, vam decidir llogar un cotxe amb les suïsses i la catalana. Al cap i a la fi, el cotxe més barat ens sortia per uns 10 euros per persona al dia, o sigui, molt bé de preu. L’altre alternativa per veure la Puna era agafar el mític Tren de las Nubes. Aquest tren, que sembla tret d’una “spaguetti western” dels anys 60, recorre uns 500km Puna endins, i després torna cap a Salta. És molt mític, però igual de car (uns 120 dòlars per persona), així que vam descartar aquesta opció.
Vam dedicar 2 dies a la Puna, que vam invertir en anar primer cap a San Antonio de los Cobres, on vam fer nit. Aquest poblet està a 3700 metres d’alçada, i és de lo més inhòspit que et pots trobar. Aquest trajecte ens va portar tot el dia, però ja només el viatge va valer la pena. Entre Salta i San Antonio vam passar per la Quebrada del Toro, vam creuar-nos algunes vegades amb les vies del Tren de les Nubes, vam veure centenars de cactus Cardones i vam al•lucinar amb la gamma de colors de les muntanyes. Ah si, i vam pujar un turonet (res, un turonet de 3900 metres) per veure unes runes incaiques. Vam arribar a San Antonio que encara teníem unes horetes de llum, així que vam seguir la carretera Puna endins per anar a veure el mític pont del mític Tren de las Nubes dels mítics 120 dòlars per persona.
L’objectiu del dia següent és arribar fins a Humahuaca, o sigui que ens fotem una quilometrada de les que et queden gravades. Per cert, tot el recorregut per la Puna és sobre un camí de grava de merda. El primer que veiem avui són les Salinas Grandes, que com el seu nom indica és un salar, i és gran. És el primer salar que veiem, i a l’espera d’arribar a Uyuni (el salar més gran del món), ens sorprèn bastant. Allà, les típiques fotos de rigor, tastem la sal del lloc i marxem direcció Purmamarca. Pel camí, pugem a un port de muntanya i arribem a la cota més alta fins el moment, 4200 metres. L’alçada es nota: la Gemma es mareja i jo faig un sprint de 100 metres a veure que tal. Han passat dos setmanes i encara estic recuperant l’aire. Fotos de rigor, vistes espectaculars. Baixem a recuperar l’aire fins a arribar a Purmamarca, poble famós pel mític (quantes coses mítiques en tants pocs quilometres!) Cerro de los 7 colores. Val a dir que ens va agradar bastant el cerro en sí, però també cal dir que de camí vam veure 3000 “cerros de colores”. A Purmamarca se’ns fa de nit i ens dirigim cap a Humahuaca, poble que explicarem en un altre article per la volta que vam fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada