Ens acomiadem de la fuegui-merxe i anem directes cap al primer contacte amb la Patagònia, allò que hem anat veient durant tots aquests mesos a les postals i fotos emblemàtiques i mítiques d’argentina, el que hem vist i envejat als blogs dels viatgers que hem conegut i han passat per aquí abans que nosaltres, i en definitiva, l’objectiu final del nostre viatge. Per davant ens queden unes 5 setmanes i més 2000 km a recórrer per arribar a Ushuaia, la fi del món i, per donar-li encara un toc més dramàtic al tema, la fi del nostre viatge!
Estem entrant a la Patagonia per la banda dels andes, direcció sud seguint la mítica RN 40, que ja vam agafar a 2000 km d’aquí, a Salta! Busqueu el post de “La Puna by car” i veureu l’estat de la carretera en sí...
La primera parada que fem és Bariloche, a la vora del increïble Lago Nahuel Huapi. Bariloche és coneguda a argentina pels seus xocolates i pel seu toc alpí, que en comptes d’Argentina sembla que estiguis a Suïssa. No esperàvem gran cosa de la ciutat, perquè havíem provat xocolates d’aquí a Buenos Aires i ens van semblar una merda, però hi anàvem per veure el llac. Finalment, podem dir que ens ha agradat bastant aquesta zona. Primer, direm que és una zona d’élite a Argentina, on hi van els pijos a passar l’hivern esquiant i l’estiu pescant, pel que els preus ens semblen una punyalada (o una “faconada”, si parlem en termes patagònics). La ciutat és tota feta amb casetes de fusta i pedra, i l’entorn és molt verd i rodejat de llacs i muntanyes nevades, o sigui que realment sembla que estiguis a Suïssa (els preus també t’ajuden a sentir-te de nou a Europa...). A molts restaurants fan foundie, cérvol i porc senglar a la parrilla, i tots els carrers estan plens de xocolateries. Tot plegat segurament és una mica artificial i fet pel turista, però ens agrada sentir aquest ambient càlid i relaxat en una ciutat on tot està al seu lloc i tot és molt tocadet i posadet. A més, descobrim que la gent que ens va deixar provar la xocolata d’aquí a Buenos Aires s’havien fotut ells la millor part, perquè de veritat que xocolates com les que hem menjat aquí no les havíem provat mai... increïbles!!!
Aconsellem a la gent que vagi a Bariloche que busqui el Hostel Freedom, buena onda sense arribar a l’extrem Lonely Planet, barat (35 pesos) i et paguen el taxi fins a l’hotel! Allà vam conèixer a dos personatges de Cornellà que venien viatjant des de Venezuela... ens expliquem batalletes mútues i riem una estona amb les anècdotes de cadascú. Van quedar frases “made in Cornellà” de l’estil:
“Pero hombre de dios... si tiene un 2% de sal... no és mucha!! Es poca!! Es poca sal!!”
“Però senyora, como que pagar por mantenimiento de camino, si hay un paquete de tabaco a sus pies y ni si agacha para cogerlo!”
“Pero que mantenimiento ni pollas?? Pues me salgo del camino y voy por el lado y listo!”
Per si algú els vol seguir: http://viajesudamerica2010.blogspot.com/
El que hi ha per fer a la zona és la ruta dels 7 llacs, que és una volteta de 400 km (res, una volteta com rodejar tota Catalunya... estem perdent el nord amb el tema de les distàncies...) que passa per Villa la Angostura, San Martin de les Andes i Junin. Lo ideal és fer-la en cotxe de lloguer per poder parar a cada llac, però se’ns en va una mica del pressupost, així que anem amb bus fent diferents parades. El primer que veiem és Villa La Angostura, també a la vora del Nahuel Huapi i des d’on pots visitar el PN Los Arrayanes, únic bosc d’Arrayanes del món, un arbre autòcton de la patagonia. Aquest dia ens toca caminar 32 km pel PN, però com a mínim aconseguim unes vistes espectaculars del Nahuel Huapi i la Isla Vitoria. Acabem rebentats, i per la nit toca buscar allotjament... sorpresa!!! Just avui hi havia una marató al poble (que per cert, la guanya un paio català que entrena a Andorra) i només per avui, el poble es considera en temporada alta! Queee??? Temporada alta d’un sol dia???? Doncs si si... tornem a estar a Argentina, el país del Chamullo! Total, que ens toca pagar 80 pesazos per l’allotjament més barat que trobem, que en condicions normals costa 60... en fi, en comptes de plorar decidim anar a fotre’ns mig metre de pizza!! Gulaaaaaaa!!!!
El dia següent anem des de Villa La Angostura a San Martin de los Andes, però pel camí parem a dinar a Pichi Traful, un altre dels llacs. Impressionant!!! Parem a un lloc que és només un braç del llac, però la ubicació és casi de peli de Disney. Entre muntanyes nevades i boscos, amb una de les aigües més pures del món, temperatura ideal, flors de primavera, ocells cantant... i nosaltres fotent-nos una milanesa napolitana que hem cuinat amb el camping-gas!! Ole!!
Per la nit seguim fins a San Martin de los Andes, la élite entre la élite, un lloc on per tirar-te un pet pagues 10 pesos. Això si, tot molt maco, molt ben posadet i molt rústic. De totes maneres, alguna cosa falla... les cases són espectaculars, de gent que té calers, però no hi ha cap cotxe al carrer que tingui menys de 15 anys... el corralito va fer molt mal als argentins!!! El poblet també té una ubicació de pel•lícula, i el dia següent volem fer excursionisme pel proper Volcan Lanín, però encara estan tots els camins tancats per la neu. El hivern ha estat molt dur i encara és massa recent! Total, que decidim tornar a Bariloche abans que ens facin pagar pel dret d’avorrir-nos!
A Bariloche ens planegem una última activitat per la zona, una excursió de 3 dies pel PN Nahuel Huapi. Preparem les motxilles, compren menjar per sobreviure 3 dies, i anem al Centre excursionista a registrar-nos i demanar informació. Ens asseguren que el camí que volem fer està en condicions i no tindrem cap problema, així que ens hi llencem de cap. El primer dia caminem 4 hores rodejant un llac i fent un desnivell d’uns 700 metres, fins arribar al Refugio Frey. Estem només a 1700 metres d’alçada, però les vistes són espectaculars! Ens quedem al•lucinats amb l’ambient d’alta muntanya que es respira aquí. Sembla ben bé que estiguem en un camp base de l’Himalaya! Més endavant arriben uns catalans de 56 anys i que s’han patejat tot el món anant a escalar als llocs més inverossímils, i ens enterem que aquesta zona és de les millors del continent per anar a escalar! Els catalans han vingut en direcció contraria, pel camí que en teoria nosaltres demà haurem de fer... i decidim no fer-lo! Ens diuen que està ple de neu, i ells han estat caminant durant 3 hores amb neu fins a la cintura, tots molls i arribant casi amb hipotèrmia al refugi... doncs res, toca girar cua i en comptes de fer l’excursió en 3 dies, fer-la en 2 i tornar pel mateix camí! Una llàstima, però no anem prou preparats i, com en el cas del volcà Lanín, els efectes de l’hivern encara estan molt presents. Igualment, la sortida ha valgut la pena per sentir-se George Mallory durant un dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada